Alice i Mattia

Sí, m'he llegit "La soledad de los números primos". És un llibre que em cridava molt l'atenció, per diverses raons: la quantitat de gent que l'ha llegit i que m'havia parlat bé d'ell, el títol, tan singular que t'incita a llegir el llibre per a saber quina història s'amagarà darrere d'ell i el autor, Paolo Giordano, un jove italià, nascut a l'any 82 i físic teòric, és a dir, d'una edat propera a la meua, i amb una professió científica, un xic de ciències a qui li agrada escriure (com jo).

En la meua opinió hi ha dos formes de començar a escriure una novela; tu pots tindre una bona història en ment, i buscar als personatges que facen eixa història creïble, que la milloren, que li donen forma. Per altra banda, tu pots crear personatges, imaginar al teu cap totes les seues característiques, conèixer-los... i després fer que els passe alguna cosa.Giordano, en la seua novela, ha fet açò.

Ell ha creat a Alice i Mattia. I els ha dibuixat a la seua ment amb tot tipus de detalls, i després els ha anat mostrant amb dosis xicotetes.
De fet, Giordano, sols fa explícit el passatge que fa a Alice i Mattia ser com són, eixe aconteixement que els marca. Després el llibre es basa en les coses que no els passen, en els silencis, és difícil saber que senten l'ú per l'altre, saber perquè i perquè no, sols Giordano que ha fet tant seus als personatges ho sap, però no ho comparteix amb tu; et presenta les seues vides, però no els seus pensaments, et deixa conèixer-los com si conviviren amb tu, al carrer, però no et deixa entrar en els seus pensaments. És impossible entrar en els pensaments de gent com Alice i sobretot com Mattia. T'explica allò que fan, no perquè ho fan.

El llibre m'ha agradat. Esta magistralment escrit, i cada paraula està escollida amb molta cura per a donar l'atmòsfera adequada al relat.
Però no m'ha entusiasmat; en part per les grans expectatives creades, en part perquè crec que abarca massa temps de la vida dels personatges i si s'haguera centrat en el període entre els 15 i els 25 anys m'haguera agradat més (no dic que haguera estat un millor llibre, qui soc jo per a donar una opinió com eixa) i sobretot perquè mentre el lliges, t'adones que hi ha coses impossibles i que hi ha gent condemnada a viure molt prop d'altra gent, però sense aplegar mai a tocar-se.

"Los números primos sólo son exactamente divisibles por 1 y por si mismos [...] Son números solitarios, sospechosos, y por eso encantaban a Mattia, que unas veces pensaba que figuraban en esa serie por error, como perlas ensartadas en un collar, y otras veces que también ellos querrían ser como los demás, números normales y corrientes, y que por alguna razón no podían"[...]
y a los que los matemáticos llaman primos gemelos: son parejas de números primos sucesivos, o mejor, casi sucesivos, como el 11 y el 13, el 17 y el 19, el 41 y el 43. Si se tiene paciencia, y se sigue contando, se descubre que dichas parejas aparecen cada vez con menos frecuencia. [...]Pero cuando ya cansados de contar, nos disponemos a dejarlo, topamos de pronto con otros dos gemelos estrechamente unidos. Es convencimiento general entre los matemáticos que por muy atrás que quede la última pareja, siempre acabará apareciendo otra, aunque hasta ese momento nadie pueda predecir donde.
Mattia pensaba que él y Alice eran eso, dos primos gemelos, solos y perdidos, próximos pero nunca juntos.

P.D. Ara, que ja he acabat el projecte, no tinc excusa per a no acabar també "Jo seré Berta"