lunes, 16 de agosto de 2010

La millor visita (III): les coses bones es fan esperar

Els meus amics de la carrera van vindre de visita. Erem molts per a tan poca casa i el temps no va acompanyar, però la veritat és que ho vam passar genial.

Tinc poc a dir, perquè quasi tot ho diuen ells en la seua crònica. Crònica que encara que no entendreu molt bé de que va, està molt currada i és clara candidata a guanyar el concurs...he afegit alguns enllaços que expliquen un poc de que va el tema (o l'acaben de liar), però espere tindre d'ací poc uns videos que són els que quadren el cercle.

I ara sí, la seua aportació al concurs. (text by Nando, muntatge de fotos by Fati i video by Vicente).

-------------------------------------------------------------------------------

La tropa politècnica va emprendre per fi el camí a Dresden el passat 18 de juliol. Per fi es van alinear els planetes i tots havien acabat ja els seus exàmens o agafat vacances; be, tots no, hi ha qui desprès de 6 dies de feina es va demanar tres dies lliures, no siga cosa que s’estresse.

Ferran, Nando, Botella i Cris (la santa paciència feta dóna) per una banda; Vicente, Fati, Anna i Eva per altra, tots cap a Alacant. Vol ben de matinada, per a no pillar tràfic, i aterratge al Leroy Merlín de Altenburg. Una bona estona desprès arribàvem a Dresden, un bus i dos trens mediant. Saül ens esperava a l’estació de tren, i els 35 graus que ens van rebre incitaven a buscar una franquícia de Ca Botella Gelateria.

Feia calor... però de categoria

El millor que es podia fer amb eixe calor era buscar llocs on refrescar-se, que no eren precisament els transports públics amb els seus aires condicionats; es podien fregir ous als fronts de la gent. Però valia la pena passar per dos saunes abans d’arribar a un dels llacs municipals de Dresden, on vam passar una vesprada de categoria. Un tobogan per als menuts, per on crec que ens tiràrem una o dos vegades, i desprès al llac. Una llagrimeta li va caure per la galta a algú quan va veure l’aparició de la Geperudeta al pit d’un paisà; havíem trobat la nostra terreta alemanya. El freikörpekulture ho corroborava. Però ens van faltar ous (o xics solters).




Mentre tant, com Vicente no tenia bici per a fer-se mil quilòmetres ni sabatilles per a fer-se una marató, decidí que almenys devia tocar la “boya” del llac, reialment a fer la mà de la vora. Anna l’acompanyà. Ací encara era una xica innocent; poc desprès deixà de ser-ho al descobrir l’altre significat de la paraula frontó.
Més tard uns gelaets, mosatros menos perque som menos, ells més perquè son mès, vam fer un poc de mal amb un balonet... “ i paca casa”.

Em diuen Mario... m’esteu ratllant ja, òstia!!!

Un bon dia un xic alemany entra al pis que comparteix amb un estudiant de València; este pareix un bon xic, no sol fer festes a casa, i pareix que li agrada la pèrgola que un dia va muntar al saló; sol preguntar que quan la tornarà, segur que vols saber els dies que li resten per a disfrutar-la. El seu company li ha dit que vénen uns amics a visitar-lo... però no sap reialment quants. Entra al saló, disposat a saludar als visitants amb el seu millor somriure, però de sobte es troba sa casa envaïda. Gent per tot arreu, la cuina fins a dalt... fins i tot hagué de pixar un dia per la finestra, de la cua que hi havia. I els cabrons estos li ho pagaren amb dos birres.
“Be collons, dos birres són dos birres”, pensà Mario.


Tolos anys ix bono

Brussel•les, Berlin, Estocolm, Dresden... to los anys anem a algun lloc, i no sé lo que li fiquen, però tots els anys la visita ix bona. Al temps, anem expandint per tot arreu el pantalon tobillo. D’ací poc l’epidèmia haurà envaït el vell continent.




Un cafè... i un whisky!!!


Cafè no sé, no vam tindre collons, però whisky i birres, per arrobes. Saül ens preparà unes nits com a mínim curioses. Minimal, pluja, baixons (véase Fati en casa Saül el dijous cap a la 1), “subidons“ (véase Fati en la Chemie Fabrik, el dijous cap a les 4), gossos, peluts, tramvies, calor, xilens més pesats que el d’estadística... i Ferran i jo complint tots els reptes que ens marcava Saül (i que ni ell mateix complia, véase White Russian en el Lebowsky).





Frikis

Eixos som nosaltres. Sols ens cal ajuntar-nos per passar una nit fent el ganso amb el sing-star, el joc dels monos de la play o, com aquest cas, les versions free-style de les paelles de la gran Montesa i el baile del cuadrado (aportació diabòlica de Sergio, mai sabràs quan de mal vas fer).
Crec que aquest tipus de coses sols les podem viure entre nosaltres.

... i Dresden

El free-tour by Saül va ficar el punt cultural a la visita. Dresden és una ciutat prou bonica. El centre és preciós, amb una història molt trista, com la de tantes i tantes ciutats d’aquelles latituds. Alemanya és sinònim de renaixença.



Una de les millors coses de la visita va ser la fàbrica Wolkswagen. Allí els operaris es netegen el cul amb mocadors de seda, i per a esmorçar porten entrepans de caviar. Reialment curiós. Botella quasi s’escorre quan li digueren que el Phaeton podria pillar els 300 per hora. Ens digueren “podeu entrar als cotxes de mostra”, i mitja hora desprès quasi ens han de tirar d’allí a graneraes.

Agafàrem l’avió altra vegada a Altenburg, quan parà un momentet en doble fila, i tornada a casa. Però tornada com toca, sense escales a Reus ni res d’això. I desprès, despedides i vacances per a alguns, feina per a altres. Saül tornarà a finals de setembre, i no es sap molt be què es trobarà, cadascú va muntant-se la seua vida com poc. Sols esperar que de tant en tant pugam traure temps reunir-nos per a fer el friki a Alemanya, a Cancún o on faça falta.

4 comentarios:

Noelia (Noedipa) dijo...

Pues si es una entrada liosa, imagínate leída por una africana en la teua llengua.

Sólo puedo decir que después del majestuoso fin de año, sólo me quedan ganas de compartir con ustedes una visita como estas que se marcan. A ver si me lo ponen fácil, y vienen a verme a mi exilio en Gran Canaria...

VIVA EL PANTALON-TOBILLO!

Sara dijo...

Sergio ho tenim xungo!!!! Els enginyers s´ho han currat.

Nando dijo...

Genials els enllaços, m'acabe de pixar de risa. Ara a veure quan apareixen les versions a internet.
Sara, si hagueres fet el pantalón-tobillo tú tambè el premi no tindria discusió.

Fati dijo...

creo q falta una foto, no????????jejejejeje