Mis tripas con vocación de contorsionistas, se anudan en intrincadas formas, se confinan en espacios diminutos cuando veo, escucho y entiendo que estas con él, pero sobretodo cuando me doy cuenta, me convenzo e intento asimilar que no estas conmigo.
Mi voz, quebrada aunque intenta ser neutra, trata de sonar convincente, trata de engañarse, pero nunca consigue engañar a ese nudo en el estómago, a este machete en el corazón, al área del cerebro que se encarga de recordarte, cuando dice me alegro pero quiere decir me jode.
Y yo, en un ejercicio de masoquismo, en una autoflagelación que seguramente no merezco, quiero saberlo todo de él, quiero al menos comprobar que se parece a mí, que estas con él porque se parece a mí. Querría incluso leer los poemas que te escribe para asegurarme de que no son mejores que los míos.
lunes, 28 de febrero de 2011
lunes, 14 de febrero de 2011
Històries de la puta crisi (I):
Comence ací una serie de ficció, amb la meua visió particular de la crisi. Feia temps que no escrivia res, i de sobte m'han vingut al cap dues historietes amb el tema i espere poder donar-li continuitat.
El títol de la serie és un homenatge, a aquella serie de televisió (i pel·lícula i còmic) que formen part ja de la història d'Espanya. I este primer capítol és també un homenatge, segur que abans d'aplegar al final descobriu a qui...
Estaria molt interessant en el lloc de treball que oferta, així que ací li deixe una breu descripció de les meues habilitats i aptituds:
Soc una persona pràgmatica, eminentment pràctica i clarament orientada a resultats, però si vosté vullguera també puc ser idealista. romàntic, somiador i amb idees genials.
Soc responsable, mai vaig de festa entre setmana, sempre aplegaré puntual i mai aniré a treballar amb resaca, però si és necessari que anime algun "sarao" he de dir que se ballar el Waka Waka (i cantar-lo "saminamina eh eh"), el Asereje i la Macarena, puc beure més xupitos de tequila que ningú i soc l'ànima de la festa en un karaoke (la meua preferida és "La chica de ayer" i si sap de música sabrà que no és una cançó fàcil, que el to és molt alt).
Soc agradable, sociable, amb habilitat per a treballar en equip i per a compartir idees, però si el treball requereix estar hores i hores tancat en una oficina cara a l'Autocad tirant planols de tuberies he de dir que m'encanta també el treball solitari, que sóc capaç d'aïllar-me de l'exterior, treballar amb constància i estar concentrat durant hores per monòton que siga el treball.
No m'importa viatjar, de fet m'encanta. No m'importaria tampoc canviar el meu lloc de residència, ni desplaçar-me a països arabs, encara que estiguen plens de revoltes ni al sudest asiàtic (i no, no ho faria per les putes), vaja que puc viure en qualsevol lloc del món. Això sí, si el treball requereix estabilitat i fidelitat, i no implica moure's, he de dir també que sóc un home molt casolà, que com a casa no s'està en cap lloc i que tampoc és que tinga cap interés en viatjar.
Per últim voldria dir que estic completament sà, que puc fer qualsevol activitat física, inclús si requereix molt d'esforç perquè estic molt en forma, però si li convinguera contractar a un discapacitat pel tema de les subvencions tinc un contacte a la conselleria de Sanitat que em podria conseguir un certificat amb el grau de minusvalidesa necessari.
Esperant que el meu perfil es corresponga amb la persona que està buscant, el saluda cordialment
Groucho Marx.
El títol de la serie és un homenatge, a aquella serie de televisió (i pel·lícula i còmic) que formen part ja de la història d'Espanya. I este primer capítol és també un homenatge, segur que abans d'aplegar al final descobriu a qui...
Estaria molt interessant en el lloc de treball que oferta, així que ací li deixe una breu descripció de les meues habilitats i aptituds:
Soc una persona pràgmatica, eminentment pràctica i clarament orientada a resultats, però si vosté vullguera també puc ser idealista. romàntic, somiador i amb idees genials.
Soc responsable, mai vaig de festa entre setmana, sempre aplegaré puntual i mai aniré a treballar amb resaca, però si és necessari que anime algun "sarao" he de dir que se ballar el Waka Waka (i cantar-lo "saminamina eh eh"), el Asereje i la Macarena, puc beure més xupitos de tequila que ningú i soc l'ànima de la festa en un karaoke (la meua preferida és "La chica de ayer" i si sap de música sabrà que no és una cançó fàcil, que el to és molt alt).
Soc agradable, sociable, amb habilitat per a treballar en equip i per a compartir idees, però si el treball requereix estar hores i hores tancat en una oficina cara a l'Autocad tirant planols de tuberies he de dir que m'encanta també el treball solitari, que sóc capaç d'aïllar-me de l'exterior, treballar amb constància i estar concentrat durant hores per monòton que siga el treball.
No m'importa viatjar, de fet m'encanta. No m'importaria tampoc canviar el meu lloc de residència, ni desplaçar-me a països arabs, encara que estiguen plens de revoltes ni al sudest asiàtic (i no, no ho faria per les putes), vaja que puc viure en qualsevol lloc del món. Això sí, si el treball requereix estabilitat i fidelitat, i no implica moure's, he de dir també que sóc un home molt casolà, que com a casa no s'està en cap lloc i que tampoc és que tinga cap interés en viatjar.
Per últim voldria dir que estic completament sà, que puc fer qualsevol activitat física, inclús si requereix molt d'esforç perquè estic molt en forma, però si li convinguera contractar a un discapacitat pel tema de les subvencions tinc un contacte a la conselleria de Sanitat que em podria conseguir un certificat amb el grau de minusvalidesa necessari.
Esperant que el meu perfil es corresponga amb la persona que està buscant, el saluda cordialment
Groucho Marx.
domingo, 13 de febrero de 2011
L'alegria
"Esa es la receta de Dolores para sobrevivir al franquismo, vivir de la alegría, masticarla despacio cuando no hay nada más que llevarse a la boca, abrigarse con ella para sentirse libre en la última celda de la cárcel más lóbrega, armarse de alegría para resistir lo irresistible, para soportar lo insoportable, para afirmar lo imposible, como ella lo resiste, como ella lo soporta, como sabe afirmar su inmarcesible sonrisa. [...]
Esa es la consigna, alegría. Para no acusar los mordiscos del destino, la muerte, el hambre, la farsa intolerable de los tribunales, el frío de los paredones al amanecer, la tenaz crueldad de una derrota que renace en la luz de cada mañana. Alegría para no venirse abajo, para no ablandarse, para no ceder al desánimo, para soportar las caídas, para caer con entereza, para aguantar la tortura con la boca cerrada en los sotanos de las comisarías. [...]
Alegría. Golpes. Alegría. Palizas. Alegría. Huesos rotos. Alegría. Quemaduras. Alegría. Descargas eléctricas en los genitales, en los pezones, en los labios, en las plantas de los pies. Alegría, alegría, alegría."
Almudena Grandes. Inés y la alegría.
Esa es la consigna, alegría. Para no acusar los mordiscos del destino, la muerte, el hambre, la farsa intolerable de los tribunales, el frío de los paredones al amanecer, la tenaz crueldad de una derrota que renace en la luz de cada mañana. Alegría para no venirse abajo, para no ablandarse, para no ceder al desánimo, para soportar las caídas, para caer con entereza, para aguantar la tortura con la boca cerrada en los sotanos de las comisarías. [...]
Alegría. Golpes. Alegría. Palizas. Alegría. Huesos rotos. Alegría. Quemaduras. Alegría. Descargas eléctricas en los genitales, en los pezones, en los labios, en las plantas de los pies. Alegría, alegría, alegría."
Almudena Grandes. Inés y la alegría.
jueves, 10 de febrero de 2011
El poder de la paraula
Sortu, la nova formació de l'esquerra abertzale s'ha de presentar a les eleccions.
Eixa és la meua opinió que vaig a argumentar.
Primer, posaré en antecedents a la gent. A mi la llei de partits no m'ha agradat mai.
Perquè sense saber molt de dret, pense que no es pot legislar atenent a un cas particular, i eixa llei de partits podria dir-se en singular, la llei de partit o la llei anti-batasuna.
Ací al País Valencià, tenim partits o pseudopartits que no condenen i no tan sols això, que donen suport a la violència i que moltes voltes organitzen actes violents. Però mai he escoltat en cap de mitjà de comunicació que a estos grups se'ls ha d'aplicar la llei de partits i no he llegit mai a cap periodista que diga que se'ls ha d'il·legatlizar.
Per sort, estos "partits" són ací molt minoritaris, però no és així amb l'esquerra abertzale al País Basc. Van fer una demostració impressionant de força quan van crear un partit del no res, i sense cap estructura van aconseguir més de 150.000 vots (un 12%) i nou escons al parlament basc amb el Partit Comunista de las Tierras Vascas.
I eixa és la base de la meua idea, no es pot silenciar a eixe 12% dels bascs, eixe 12% vol la independència del País Basc, i eixa és una aspiració legítima. Per aconseguir-la haurien de convencer a molta gent, i a dia de hui sembla una utopia, però no els podem negar la paraula. Si ho fem, poden creure que el camí són les pistoles, l'extorsió, el xantatge, i eixe no és el camí, el camí és la paraula.
Però aprovada com està eixa llei de partits, i exigint que per a presentar-se a les eleccions l'han de complir, em pareixeria de mal gust, una broma pesada, que si, com pareix, es decideixen a complir-la, es canviara, es fera una de nova, amb l'únic objectiu d'impedir l'entrada al parlament d'un partit polític que representa a molta gent, que representa una idea, que com totes les idees, es pot discutir, es pot debatir sobre ella, utilitzant la paraula.
Esta oportunitat de que una volta per totes acabem amb el terrorisme etarra, és històrica i no es pot deixar perdre pel desig de revenja, per voler silenciar unes idees contraries... totes les idees són valides mentre siguen defensades on s'han de defensar, als parlaments democràtics i amb el poder de la paraula.
Eixa és la meua opinió que vaig a argumentar.
Primer, posaré en antecedents a la gent. A mi la llei de partits no m'ha agradat mai.
Perquè sense saber molt de dret, pense que no es pot legislar atenent a un cas particular, i eixa llei de partits podria dir-se en singular, la llei de partit o la llei anti-batasuna.
Ací al País Valencià, tenim partits o pseudopartits que no condenen i no tan sols això, que donen suport a la violència i que moltes voltes organitzen actes violents. Però mai he escoltat en cap de mitjà de comunicació que a estos grups se'ls ha d'aplicar la llei de partits i no he llegit mai a cap periodista que diga que se'ls ha d'il·legatlizar.
Per sort, estos "partits" són ací molt minoritaris, però no és així amb l'esquerra abertzale al País Basc. Van fer una demostració impressionant de força quan van crear un partit del no res, i sense cap estructura van aconseguir més de 150.000 vots (un 12%) i nou escons al parlament basc amb el Partit Comunista de las Tierras Vascas.
I eixa és la base de la meua idea, no es pot silenciar a eixe 12% dels bascs, eixe 12% vol la independència del País Basc, i eixa és una aspiració legítima. Per aconseguir-la haurien de convencer a molta gent, i a dia de hui sembla una utopia, però no els podem negar la paraula. Si ho fem, poden creure que el camí són les pistoles, l'extorsió, el xantatge, i eixe no és el camí, el camí és la paraula.
Però aprovada com està eixa llei de partits, i exigint que per a presentar-se a les eleccions l'han de complir, em pareixeria de mal gust, una broma pesada, que si, com pareix, es decideixen a complir-la, es canviara, es fera una de nova, amb l'únic objectiu d'impedir l'entrada al parlament d'un partit polític que representa a molta gent, que representa una idea, que com totes les idees, es pot discutir, es pot debatir sobre ella, utilitzant la paraula.
Esta oportunitat de que una volta per totes acabem amb el terrorisme etarra, és històrica i no es pot deixar perdre pel desig de revenja, per voler silenciar unes idees contraries... totes les idees són valides mentre siguen defensades on s'han de defensar, als parlaments democràtics i amb el poder de la paraula.
martes, 8 de febrero de 2011
Teledirigits
Si tens una hora i mitja lliure, l'hauries d'invertir en veure este documental
http://www.cinetube.es/documentales/social/el-juego-de-la-muerte/espanol-megavideo-200485.html
Me'l va recomanar el meu germà i el que comença com un documental que parla sobre la televisió, acaba disseccionant la condició humana.
Som éssers lliures, amb poder de decissió, o per contra fem les coses que suposa que hem de fer? Podem escollir o les nostres eleccions ens són imposades? Seguim el camí que volem seguir, o ens dirigeixen, o millor dit ens teledirigeixen?
Et fa pensar...
sábado, 5 de febrero de 2011
Una cosa vertaderament notable
L'entrada de hui la vaig estar preparant ahir. Ho vaig fer a l'estil classic, primer la vaig escriure a mà, per a passar-la després a l'ordinador, però m'ha passat una cosa vertaderament notable, he agafat el paper i...no entenc la meua lletra.
D'aquest video es podrien comentar moltes més coses...però crec que no cal.
D'aquest video es podrien comentar moltes més coses...però crec que no cal.
jueves, 3 de febrero de 2011
El blog de la setmana (I)
Amb açò d'actualitzar cada dia, dedicaré una entrada setmanal a parlar d'algun altre blog que m'agrade.
Hui comence amb un blog molt friki. Futbolistas pelirrojos.
El creador d'este blog (que en té altres molt interessants i és creador del gran blog Renaldinhos y Pavones) es dedica a enumerar jugadors de futbol amb el pel roig i a més els ordena per posició en el camp, per si estan en actiu o retirats, per país i pels equips on han jugat.
Hi ha de molt famosos, Riise, Scholes, el gran Sammer (que és de Dresden), altres frikis com Lussenhoff que va jugar al Tenerife i el Mallorca o Alexi Lalas, del que tota la meua generació té el seu cromo amb els EEUU del mundial 94.
També hi ha molts que no haureu sentit mai.
És un blog molt friki, però segur que farà les delicies dels aficionats del futbol com jo, a més es visita complet en molt poca estona.
Demà més.
Hui comence amb un blog molt friki. Futbolistas pelirrojos.
El creador d'este blog (que en té altres molt interessants i és creador del gran blog Renaldinhos y Pavones) es dedica a enumerar jugadors de futbol amb el pel roig i a més els ordena per posició en el camp, per si estan en actiu o retirats, per país i pels equips on han jugat.
Hi ha de molt famosos, Riise, Scholes, el gran Sammer (que és de Dresden), altres frikis com Lussenhoff que va jugar al Tenerife i el Mallorca o Alexi Lalas, del que tota la meua generació té el seu cromo amb els EEUU del mundial 94.
També hi ha molts que no haureu sentit mai.
És un blog molt friki, però segur que farà les delicies dels aficionats del futbol com jo, a més es visita complet en molt poca estona.
Demà més.
martes, 1 de febrero de 2011
Mi perro y mi hombre
Esta és una història que reflexa bé tot el temps lliure que tinc.
En Dresden vaig veure aquest curtmetratge i em va agradar molt, no tant la història, sinò la forma de contar-la:
L'altre dia mirant altres, el vaig tornar a veure i vaig buscar en google la cançó de la que parla. Per a fer-ho no tenia moltes pistes, així que vaig copiar integrament la frase que diu que és de la cançó "tener un gran perro cuando se es joven y no se quiere estar solo es ya un aviso de derrota", pero la frase no em va dur a cap cançó, sinò a este enllaç:
http://www.elpais.com/articulo/madrid/perro/hombre/elpepiautmad/19981206elpmad_21/Tes
Era el text del guió del curt, este enllaç em va portar a este altre:
http://www.elpais.com/articulo/madrid/EL_PAIS/FNAC/ALFAGUARA_/EDITORIAL/Ficciones/ida/vuelta/elpepiautmad/19981206elpmad_20/Tes
Resulta que en 1999, eixe text va ser finalista d'un concurs de relats curts per a joves convocat pel País, FNAC i l'editorial Alfaguara. El premi eren 25.000 pessetes en bonos de compra. Encara que el gran premi li vindria més de 5 anys després quan algú va trobar eixe text, li va agradar tant com a mi, i va pensar que hi havia material per a filmar-lo i diners per a produir-lo (els actors són coneguts).
No sé que haurà estat de Isabel Galan, que ni tan sols va guanyar aquell concurs, però m'encantaria que em passara una cosa així. Escriure una cosa senzilla, però que algú la llegira casualment i trobara que eixa cosa senzilla pot ser més gran.
En el text, al contrari que en el curt no s'oculta el nom i l'autor de la cançó, era esta:
jérôme minière - un avis de défaite
Cargado por SOLARLODGE2. - Ver los videos de música recién destacados.
En Dresden vaig veure aquest curtmetratge i em va agradar molt, no tant la història, sinò la forma de contar-la:
L'altre dia mirant altres, el vaig tornar a veure i vaig buscar en google la cançó de la que parla. Per a fer-ho no tenia moltes pistes, així que vaig copiar integrament la frase que diu que és de la cançó "tener un gran perro cuando se es joven y no se quiere estar solo es ya un aviso de derrota", pero la frase no em va dur a cap cançó, sinò a este enllaç:
http://www.elpais.com/articulo/madrid/perro/hombre/elpepiautmad/19981206elpmad_21/Tes
Era el text del guió del curt, este enllaç em va portar a este altre:
http://www.elpais.com/articulo/madrid/EL_PAIS/FNAC/ALFAGUARA_/EDITORIAL/Ficciones/ida/vuelta/elpepiautmad/19981206elpmad_20/Tes
Resulta que en 1999, eixe text va ser finalista d'un concurs de relats curts per a joves convocat pel País, FNAC i l'editorial Alfaguara. El premi eren 25.000 pessetes en bonos de compra. Encara que el gran premi li vindria més de 5 anys després quan algú va trobar eixe text, li va agradar tant com a mi, i va pensar que hi havia material per a filmar-lo i diners per a produir-lo (els actors són coneguts).
No sé que haurà estat de Isabel Galan, que ni tan sols va guanyar aquell concurs, però m'encantaria que em passara una cosa així. Escriure una cosa senzilla, però que algú la llegira casualment i trobara que eixa cosa senzilla pot ser més gran.
En el text, al contrari que en el curt no s'oculta el nom i l'autor de la cançó, era esta:
jérôme minière - un avis de défaite
Cargado por SOLARLODGE2. - Ver los videos de música recién destacados.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)