Mis tripas con vocación de contorsionistas, se anudan en intrincadas formas, se confinan en espacios diminutos cuando veo, escucho y entiendo que estas con él, pero sobretodo cuando me doy cuenta, me convenzo e intento asimilar que no estas conmigo.
Mi voz, quebrada aunque intenta ser neutra, trata de sonar convincente, trata de engañarse, pero nunca consigue engañar a ese nudo en el estómago, a este machete en el corazón, al área del cerebro que se encarga de recordarte, cuando dice me alegro pero quiere decir me jode.
Y yo, en un ejercicio de masoquismo, en una autoflagelación que seguramente no merezco, quiero saberlo todo de él, quiero al menos comprobar que se parece a mí, que estas con él porque se parece a mí. Querría incluso leer los poemas que te escribe para asegurarme de que no son mejores que los míos.
2 comentarios:
Masoquisme pur, però és difícil d'evitar, encara que a mi se'm donava be.
Lo de "las tripas" tambè em passa a mi, és pensar en algo que em fot o em posa nerviós, i me'n vaig de cap al water.
Abraços pegolins tigre
Recorde una entrada semblant meua, un episode personal de masoquisme de temps enrere, i un comentari teu al respecte.
La entrada es deia 'Un buen dia', data del 19 d'abril de 2010, i la darrera cosa per davall de l'umbral del patetisme que vaig escriure.
Com tu deies, "això és martiritzar-se i no serveix de molt. Segur que no escriuen d'ella com tu ho fas, però ja te dic que això els importa una merda".
Saber tot de l'altre és un càstig. L'única cosa que ens recomfortaria és saber que és millor que nosaltres en tot (què vol dir millor?). Però això no va a passar, perquè les lleis de l'enamorament, 300 anys després de Newton, no estan encara descrites.
Sent de veres perdre'm l'event. Un fort abraç a tots de la meua part.
Publicar un comentario