Fa temps que no escric cap entrada que parle de mí, de com em van les coses, de tot un poc... i hi ha gent amb qui fa temps que no parle, ni envie mails i potser utilitza el meu blog per a saber de mí.
Primer volia parlar un poc de "perdimos el tren". M'alegra que molta gent m'haja dit que li ha agradat, perquè és una història escrita en una estona, sense pensar, sense aprofundir i que a mi mateix no em feia molta gràcia. Així que gràcies als que comenteu, i m'agradaria que em fereu també alguna crítica, que si no em crec algú i em doneu ales per a continuar escrivint, cosa que per altra part, crec que mai deixaré de fer.
Em sorprén que el personatge de Laura caiguera tant malament, perquè no era la meua intenció, i això em fa pensar com de diferents som tots. Sempre passa quan presentes un monòleg nou, que l'acudit que tu penses que ho va a petar acaba sent un "ni fu ni fa" i una parida tonta que has posat per omplir acaba sent la favorita del públic, em fa molta gràcia que sempre passe així...
Parlant de monòlegs és una de les coses que tinc per a presumir. Fa unes poques setmanes vam guanyar el primer premi del concurs del Hollywood ací a Burriana, i a part dels diners, que venen de categoria quan estàs parat, et queda la sensació del treball ben fet. Esta clar que teniem l'avantatge de jugar a casa, però si no fas riure no guanyes, ni tens legions de seguidors...El tàndem que formem el meu germà i jo és ben curiós i supose que funciona perquè hem passat moltes hores junts, hem begut de les mateixes fonts d'humor i a nosaltres si ens fan riure els mateixos acudits.
Pel que fa a la vida social, vaig fent. Tinc clar que no puc eixir tant com l'any passat a Dresden, i que els meus temps de viure a València i tindre festes sovint també s'han acabat. I no és tant pels diners com per les oportunitats i per la gent que m'envolta. No és tan fàcil fer bons plans, i barats, i moltes voltes per a eixir i no passar-ho tant bé, ú prefereix quedar-se en casa. Per sort tampoc és impossible, i he passat unes Pasqües genials amb la visita de Alba i Ali, vaig anar al concert de l'aniversari del Terra, que quedarà en la memòria com una gran nit, he tingut alguns sopars al poble amb els colegues certament divertits, es fa allò que es pot.
I la meua principal preocupació i ocupació és, com no, trobar feina. La situació d'atur s'ha allargat en el temps molt més del que esperava, no sé si tenia massa optimisme o les coses han empitjorat últimament, però és ben cert que no trobe feina i que les perspectives de trobar-la inmediatament són escases. Algun dia, en algun lloc (guiño guiño) algú sabrà veure les qualitats que sense dubte tinc i a més d'apreciar-les les necessitarà i eixe dia em contractaran. Mentre eixe dia aplega, no puc fer més que seguir formant-me, estudiar alemany, intentar ocupar el temps lliure en activitats profitoses i continuar buscant sense pausa...i en això estem.
1 comentario:
Jo crec que no ès que Laura caiguera malament, en absolut, sinó que simplement la gent s'identifica més amb el xic. I crec que açò té que veure amb l'edat de la gent que llegeix el blog, almenys parlant de mi. Si em dius fa 5 anys qui em cau millor, et dic que Laura sense dubte. Creixes i veus les coses d'altra manera. Les locures sempre són divertides, decidir no tornar a casa amb els amics amb cotxe, per estar 10 minuts més als xiringuitos amb 4 colegues, sense saber com tornarem desprès, és algo que crec que certs personatjes farem sempre. El tema està en que les locures tambè tenen el seu moment.
Per altra banda, és fàcil reconèixer en Laura el tipus de tipeta que voldries que et salvara l'esperit.
Si vols una crítica, va, la farè (però que conste que no ès que no m'haja agradat). Quan a la fi el xic li diu en eixe moment crític on es juga la relació, que la vol tant, que per ella ho faria tot, i tot això, el moment està de puta mare introduït i estàs en tensió llegin-t'ho, però per exemple lo de que per ella buscaria una pedra en el desert i aixó queda per a mi massa pompòs, dins del realisme amb que vas contant la història (a mi m'encanten les històries d'amor contades de manera realista). No sòc ningú per a dir res, però ja que preguntes, per això t'ho dic. I et repetisc que no ès que no m'haja agradat.
Au cacau!
Publicar un comentario