Cròniques des de l'Alemanya rural (IV i últim)

Micha und der neue Sergio

Esta és la última crònica des de l’Alemanya rural. Clar que no és perquè vaja a tornar-me’n i tampoc perquè vaja a deixar de a contar-vos moltes de les coses que faig per ací, sinò perquè, crec que és un poc tonto encapçalar cada cosa que conte amb eixe títol, que ha vingut bé per a contar-vos els meus inicis en esta nova etapa, però a partir d’ara cada entrada serà independent.

A més també vull tornar a utilitzar el blog per a escriure ficció o literatura, com li vullgueu dir. Recuperaré ja que torne a estar vivint ací la secció de coses que són diferents en Alemanya i també tinc algunes idees rondant-me el cap, que vull escriure, ja que si una cosa no me falta per ací és temps lliure.

Però abans de tot això, vull parlar-vos un poc de la meua feina. No tant ja de la feina en sí, sinò de les particularitats que té treballar ací, en alemany i sobretot vull parlar-vos de Micha.

Micha és el meu company de treball, tot i que l’empresa on treballe té més de 450 empleats, ell és l’unic company que tinc, ja que treballa per a la meua empresa i en el meu projecte, mentre tots els altres treballen per a l’empresa d’ací i perquè no dir-ho, no ens fan molt de cas. Podriem dir que jo soc el seu cap o el seu encarregat, però com hui per hui ell encara sap molt més que jo de la feina, és ell qui em dòna molts consells i també instruccions. A més és gat vell a la fàbrica, i sap com convencer als conductors de les caretilles per a que ens moguen un pallet que necessitem moure, o sap on pot “agafar prestada” una clau que ens fa falta.

Micha té 53 anys i viu a Werdau, un poble un poc més gran que en el que jo visc i que està a uns 7 kilòmetres. La seua dona té un negoci de sauna i massatges, i ell treballa per a la meua empresa, mitjançant una ETT i a temps parcial, ve a les 6 del matí i se’n va quan no li queda feina per fer, normalment entre les 10 i les 12.

Ell és el primer amic que he fet en esta nova etapa, és baixet, grosset, i ja des d’el primer moment fa cara de ser una persona amigable, sempre rient, i sempre de bon humor. A més com porta en el projecte des que va començar està acostumat a treballar amb espanyols i m’entén molt be quan li parle i jo també l’entenc a ell molt bé. Era molt graciós, o a mi em feia molta gràcia, quan els primers dies em presentava a algú, que per a que la gent m’ubicara, sempre deia, este és Saül, “der neue Sergio”, i és que així li deien a l’espanyol que estava al meu lloc abans.

Treballar en alemany m’està fent millorar molt, i no està suposant cap problema, ja que pel tipus de treball, les converses són sempre similars i no requereixen un altísim nivell (no és com estar en reunions on hi haja que exposar projectes, o en negociacions, per exemple). Una volta he aprés el vocabulari de la feina (ferralla, fuga, defecte, bloc, culata, forat, arena, òxid...), treballar en este idioma infernal no em dona cap problema, i era una de les coses a les que temia.
A més com fem moltes voltes el camí des de la fabrica on mecanitzen blocs i treballem normalment, fins a la fàbrica on es mecanitzen les culates (7 o 8 minuts caminant) tenim temps per a parlar d’altres coses que no són de la fabrica i puc practicar molt perquè (cosa rara per als alemanys) a Micha li encanta parlar i que li conte coses d’Espanya. Parlem molt de futbol, ell és fanàtic del Bayern, i de segur que hi haurà una sana rivalitat, ja que al Vila-real li ha tocat amb ells en el grup de Champions.

Encara que segurament fer que la meua adaptació ací siga fàcil i que puga treballar amb eficàcia des de l’inici forma part de la seua feina, es podria fer d’una altra manera, però ell m’ha ajudat des d’el principi amb molta familiaritat i sense demanar res a canvi i jo estic molt agraït; eEm va acompanyar a l’ajuntament per a empadronar-me i al banc per a obrir el compte, tot i que li vaig dir que no era necessari ja que ja havia fet eixos tramits en Dresden i sabia com funcionaven. També va dir a l’inmobiliaria que esperaren a llogar el pis on vivia l’espanyol que estava abans al meu lloc (der alte Sergio) a que jo vinguera, ja que sabia que estava molt bé, i era possible que m’interesara com així ha passat finalment. No va tindre tampoc problema en vindre a per mí el dia que em van instalar internet, per a que no aplegara tan tard a treballar, o en arreplegar-me el correu la setmana que vaig estar de vacances. És un crack.

Jo també li faig algun favor menor, com per exemple no tire al fem tota la quantitat de premsa gratuita i anuncis que et tiren a la bústia, perquè a ell, pel negoci de la seua dona li donen uns pocs diners pel paper que recicla.

Quan jo aplegue a les 8, ell està esperant-me en la meua taquilla, i em conta el plan que tenim per al dia, ja que ell ha fet una ronda previa, buscant les peces de ferralla que haurem de reportar a Tafalla i ha mirat també el stock que hi ha.
Després fem una segona ronda, on m’ensenya eixe stock, i les peces ferralla a les que jo prenc totes les dades, fotografie, i les portem junts al lloc on les emmagatzenem per a enviar-les de tornada cap a Tafalla a final de mes, per a que les puguen tornar a fondre i no es perga eixe ferro.
Després hi ha dies que hi ha peces per a retraballar i eixa és més feina seua, mentre jo em dedique a fer test de fugues manuals, a les peces que han donat problemes en els tests de fugues automàtics. Algun dia parlaré d’estos test de fugues, que són el meu cavall de batalla ací, ja que requereixen un esforç important, tant, que em toque musculs que no sabia que tenia, quan torne per a Nadal no em coneixereu.

Quan acabe la feina a la fàbrica envie informe diari a Tafalla de les peces ferralla, i després semanalment i mensualment altres versions d’eixe informe, un poc més completes, amb alguns percentatges calculats i unes gràfiques, encara que res que una volta aprens a fer, requereixca molt d’esforç.

Este és el treball rutinari, encara que el treball que serà més complicat i on hauré de tindre mà esquerra és quan sorgisquen diferencies entre les dos fabriques sobre si les peces són ferralla o no. Per sort, el projecte porta molt de temps i no solen haver grans problemes. De moment sols he tingut un parell d’incidencies menors, que he solucionat amb prou facilitat, esperem seguir així.

I eixa és basicament la meua feina, estic content. Segurament no és la feina dels meus somnis, però és molt entretinguda, no em puc queixar del sou, i sense dubte és molt millor que estar parat.

Així que si algú no troba feina, té coneixements d’alemany i li agrada el que faig, pot provar a enviar curriculums a la meua empresa, que em consta que continua buscant gent per a projectes similars. Si voleu més informació sols haveu de contactar-me.