Tinc per a tu

Tinc per a tu, arraconades en la meua habitació un grapat de caixes, plenes de coses, més o menys valuoses, coses al cap i a la fi.

Vaig començar amb una coseta, després van omplir una caixa, i després moltes altres. Ara ja em molesten, ocupen molt d'espai.

Ja fa cosa d'un any que les tens ací, i que saps que pots vindre a per elles. No has mostrat el mínim interés.

Sempre t'he excusat, que si estàs molt enfeinada i no tens temps, que sempre vas d'ací cap allà i no tindries un lloc on posar-les, que si...
I la veritat, tu mateixa m'ho has dit, es que no vols les meues coses, que no et fan cap falta.
I jo sé que no són cap meravella, no hi ha dins de les caixes cap luxe, ni cap cosa que et fascine. Però no les has obert, no saps que hi ha al fons, no els has dedicat temps, no has regirat bé, o eixe vull pensar que és el motiu de perquè no les vols.

Però és que eixes coses són per a tu. Jo no puc eixir al balcó i començar a tirar-les al bell mig del carrer.
Altres ho farien, sense importar-los qui les agafava, a qui anaven a parar. A voltes he agafat alguna cosa de les caixes, insignificant i menuda, i li l'he donada a algú altre, i m'he penedit de seguida, eixes caixes són per a tu.

Així, que de moment, fins que no els trobe una utilitat millor, continuaran ahí, ocupant ja quasi mitja habitació, i idiota de mi, hauré de continuar saltant-les cada volta que vullga obrir la finestra per respirar un poc d'aire fresc.