Bratislava - Viena - Budapest (II)

Erem 7 al viatge. La gent s’ha dividit entre la multitud de propostes de viatges que s’havien suggerit per a este mes de març (de vacances a la universitat alemanya) i finalment vam ser 7 els qui vam decidir fer la ruta Bratislava-Viena-Budapest en autobús. Alberto, Fran, Manu, Africa, Julia, Lara i jo. En principi, era un grup estrany. S’havia juntat gent que a Dresden és de diversos grups i que no ix molt junta. Però al final la cosa ha anat molt bé.

Ja cadascú sabia com anava a plantejar-se el viatge i qui tenia unes intencions paregudes a les d’ell. Així alberto, Fran i jo hem eixit totes les santes nits i ens hem bufat pràcticament totes també. La resta ha fet el que ha volgut i no hem tingut cap problema en separar-nos, com per exemple, en Viena, quan uns quants van anar a veure quadres de Klimt al museu Belvedere, i Alberto, Fran i jo vam anar a veure l’estadi on Espanya es va proclamar campiona d’Europa i a dormir a la gespa que hi havia al seu voltant. La conclusió és que no ha hagut cap mal rotllo, que els viatges uneixen i que, cadascú a la seua manera ,tots ho hem passat genial.

I ara em centre en:

Viena

La ciutat:
És gran, capital d’Austria i hi viuen quasi dos milions d’habitants (una població pareguda a Barcelona, per fer-nos una idea). Moderna, amb bon metro, grans avingudes, i un legat cultural impresionant, provinent de l'imperi austrohongarés. Vam tindre sort; el primer dia dinant (al centimeter, lloc que recomane) vam trobar un espanyol erasmus (i gai, encara que no ve al cas) que ens va donar molt bons consells. Així vam passar un dia en el palau d’estiu de Sisi, on si no haguera estat per les seues indicacions no haguerem anat i era molt bonic i vam passar un bon dia de picnic. El centre de Viena té gran quantitat de palaus, ara convertits en museus (museum quartier es diu aquest barri), i ja dins del ring, està el parlament, l’ajuntament i algunes esglesies realment boniques, sempre envoltades de jardins. Ens va fer un temps meravellós i això va contribuir a que a tots ens agradara la ciutat. Fent l’acudit fàcil (i dolent) Wien – bien.

Les festes:
Recordarem Viena per les dos grans nits que vam passar allà, i per les dues botelles de Jägermeister que les van fer més divertides. La primera nit sols vam eixir Alberto, Fran i jo, i va ser quan tornant a casa li vam traure a Alberto el malnom de “costalero” pel seu particular i etíl•lic caminar. La segona nit, primer tots, després altra volta els tres mosqueters, i Africa que es va unir (pobra d’ella, quina resaca tenia a l’endemà) vam aguantar fins que se’ns va fer de dia.

El millor:
Dos grans moments. Anar a l’opera en Viena per sols 3 euros, va ser un “puntazo”. Recomanació del nostre amic gai del que he parlat abans. A tots ens va flipar veure la opera per dins i poder contar que havíem estat allà, encara que no entenguerem res de l’obra i que Fran i jo ens anarem al descans.

L’altre gran moment va ser retrobar-nos amb els nostres amics de Dresden la segona nit en un antro on punxaven un electro guapíssim. Allà estaven tots els que feien el mateix viatge que nosaltres però sense Bratislava i amb furgoneta. Va estar genial estar en Viena tants colegues, tan bufats. Va costar aplegar fins on ells estaven però compartir la nit amb Tanis, amb Carlos, amb Alba, Rocio, Isa, Rolle, Steffan, Anja, va molar molt.

La curiositat:

A l’estadi, hi ha una columna amb l’escut de cada equip participant a l’Eurocopa. Totes estan limpies i inmaculades, excepte, clar està, la d’Espanya, la dels campions. Plena de signatures, s’ha convertit en un lloc de pelegrinació de la gent que passa per Viena. Així que si aneu a Viena, signeu allà, i busqueu la meua empremta, penjaré la foto.

La història: Eu falo portugués.

La història no comença en Viena i segurament no ha acabat encara.
La història va començar en el viatge que uns quants dels meus colegues van fer en novembre, en furgoneta, sense dutxar-se en cinc dies, dormint en parkings... El seu aspecte era tan depriment que quan el seguretat d’un dels aparcaments on dormien els va fer fora (per segona volta), van decidir que no podien donar eixa imatge d’Espanya i van eixir pitant amb la furgona i cantant Portugal, Portugal, Portugal...

A partir d’eixe moment i sense saber-ho havien descobert la forma de fer eixes coses tan típiques al sud dels Pirineus sense deixar en mal lloc a Espanya. Així a Viena, una quants no vam pagar ni un bitllet de metro (per consell del nostre amic gai, quant li debem!!), si ens pillaven ho teníem clar, sols havíem de dir “Eu falo portugués”.

O per exemple quan vam fer el picnic en una zona prohibida, si el guarda de seguretat haguera vingut a renegar-nos, hauriem dit “Entschuldigung, Wir sind Portuguesisch”

També serveix per a quan li deixes una miseria de diners a la guia del free-tour en Budapest o quan la última nit en l’hostal decideixes amb un pet considerable fer-te pasta i no escures ni l’olla ni els plats perquè perds l’autobús, cap problema, sempre pots deixar una noteta que diga “Sorry, Viva Portugal”.

P.D: Posar la bandera de Portugal al principi era per a desconcertar...

466/64

Nelson Mandela va ser el pres 466/64 durant 27 anys. Després va ser el primer president sudafricà elegit per sufragi universal i ha estat galardonat amb el premi Nobel de la pau.

Ahir vaig veure Invictus. Una pel.lícula que té tots els ingredients que jo demane quan em sente a veure cinema. Entreté, emociona, té ritme, té un missatge, està molt ben feta...no debades li he donat un 9 en filmaffinity.

Esta peli no fa més que confirmar que no hi ha cap altre director com Clint Eastwood, i hi han molts pocs actors com Morgan Freeman que borda el paper de Mandela.

La pel.lícula lluny de ser una biografia a l'us es centra en un aspecte molt concret, el rugby, i Eastwood reflexa en la meua opinió, a les mil meravelles l'ambient d'este esport; les escenes dels partits són memorables.

Al Lebowski (quantes coses es viuen en eixos 8 metres quadrats) sempre hi ha un negre. Té un nom africà que mai logre recordar, però diu que ací a Alemanya tots li diuen Machin perquè és enginyer industrial (industrials en alemany és maschinenbau). És sudafricà. Sempre que vaig al Lebowski estic bufat i ell també, així que les nostres converses no passen de: "Machin wie geht's?, mundial, Casillas, Torres, Espania, Valencia... i és que enguany el mundial es celebra a Sudàfrica, i la veritat és que ja li tocava al continent africà organitzar una cita d'estes caracterítiques. I és que, tot i l'esforç de Mandela, l'esport dels negres continua sent el futbol i el rugby continua associant-se amb l'elit. Així que segur que tot el poble es volca amb l'esdeveniment.

"Soy el amo de mi destino, soy el capitan de mi alma".

Bratislava - Viena - Budapest (I)

Hi han tantes coses a dir, ha estat tot tan genial que veig impossible comentar el viatge en una única entrada. Així que he decidit dividir-ho en quatre entrades. Una per cada ciutat, i una última en una selecció de les millors fotos.

Comencem pel principi, i el principi abans de comentar Bratislava és dir que hem fet tots els viatges entre les diverses ciutats amb bus i tots excepte el Bratislava-Viena (Slovak Lines) amb la mateixa companyia: Orangeways.
És una companyia hongaresa que cobreix la ruta Berlin-Dresden-Praga- Bratislava-Budapest, i també Viena-Budapest. Està realment bé de preu (tots els viatges han eixit per uns 80 euros), els autobusos són còmodes i t’ofereixen cafés durant el viatge.

I ara si,

Bratislava

La ciutat: poca cosa, sense dubte la germana pobre del viatge. Té un casc antic boniquet amb unes estatues repartides curiosament per tot ell. Vam pujar també al castell, que estava en obres i no era tampoc gran cosa. Segurament el millor les vistes de la ciutat des d’allà. Sols per a dedicar-li un dia, a nosaltres ens venia bé per fer des d’allà l’enllaç a Viena.

La festa: Vam eixir dimecres i vam decidir anar a un irlandés perquè era el dia de Sant Pattrick. Com ens sol passar als espanyols, després d’estar bebent molta birra en l’hostal quan vam tirar cap allà, la festa agonitzava, el grup que tocava en directe ja havia acabat i no hi havia molt que fer. Els festeros encara vam buscar un altre lloc per anar a fer la última birra, que la veritat no estava malament i que segur que s’omplia els caps de setmana.

El millor: El hostal. Es diu Patio hostel i les seues habitacions són com les de tots els hostals. Val 10 euros com molts altres hostals, però té una sala comú genial. Amb sofàs, futbolin, cinc ordinadors amb connexió a internet, una tele enorme amb DVD, jocs de taula. També té un saleta en cada planta per a cuinar i sopar allí.

El pitjor: Que als bars on dinàrem intentaren timar-nos amb un menú del dia anunciat a la porta que una volta dins no existia.

La història:

Matthias i Dieter són alemanys. Ténen 22 anys i han decidit aprofitar el descans que els estudiants alemanys tenen per estes dates per a fer un viatget per Europa. La seua intenció es beure cervessa barata i sobretot estar amb xiques. Una de les parades del seu viatge ha estat Bratislava. Després de beure més de 5 cerveses cadascun estaven prou bufats, era prop de la una i vist que no tenien èxit, van decidir tornar a l’hostal. Abans de dormir van passar per la sala comú i allí estaven elles.

En la sala comú hi havia un grup d’espanyols, en eixe grup viatjaven tres xiques i els nostres amics van quedar prendats de la seua bellesa. Així que quan van saber que els espanyols anaven a eixir de festa, van canviar d’idea i en lloc de gitar-se a dormir van decidir acompanyar-los. Era increïble, estaven molt contents amb la sort que havien tingut: xiques guapes, espanyoles, que estudiaven en Dresden (com Dieter), que sabien alguna cosa d’alemany i que increiblement (guapos, guapos no eren) els feien cas.

Així que en el bar van seure en la mateixa taula i no paraven de parlar en elles (sense saber que eixe era l’únic objectiu de les xiques, que sempre busquen oportunitats per a practicar l’idioma), creien que tenien opcions, que podrien passar la nit en alguna d’elles.

Però el seu plan va fer fallida. La quantitat de cervesses va començar a fer efecte i els va començar a entrar son, molta son, una son que cada volta els costava més aguantar.

La cara dels dos xicots quan es van veure sols al bar, envoltat sols pels cambrers que s’havien burlat prou d’ells quan els espanyols van replegar les seues coses silenciosament i se’n van anar deixant-los allà dormint, segur que no va tindre preu. Les rises del grup d’Erasmus en Dresden tampoc.

White Russian

El White Russian és un cocktail (i pel que he desscobert una varietat de cogolls de marihuana, encara que no vé al cas). Als més frikis (si, és friki haver vist moltes voltes la peli) us sonarà perquè és la beguda que beu el protagonista de la peli "El gran Lebowsky".

Es prepara amb uns quants gels, 5 parts de vodka, 2 de licor de café i 3 de llet. El licor de café més habitual si el voleu preparar en Espanya és Kahlua o Tia María. Esta preparació és segons la wikipedia, si el trobeu molt fort sempre podeu tirar un poc menys de vodka i un poc més de llet.

Esta és la seua apariència:


I este un video explicatiu de la seua preparació. Crec que no és necessari fer tantes gilipollaes com fa este barman.



I com no, aquest cocktail és la beguda més característica del Lebowsky, eixe garito del que ja he parlat moltes voltes al blog.
Jo encara no l'havia tastat mai, però fa dos divendres era la nit de l'aniversari de Alba. La festa va ser en el keller (soterrani, pero me mola la paraula en alemany) de Carlos. És un lloc genial. El tenen dins del seu propi pis (un baix) i diu que era una antiga carnisseria, de fet, encara conserva el pal on es penjava la carn per a secar-la i es pot veure el forn, on ell conta que a més del ossos dels animals, segur que va tindre altres utilitats durant la segona guerra mundial. Jo preferisc no pensar-ho.
Puix este soterrani tindrà una capacitat per a unes 25 persones, i està preparat per a les festes i acondicionat com un garito. Te una bola típica de discoteca, un disc que gira fent llums de colors, un ordinador amb molta música i un programa per a punxar, i dos altaveus. És com tindre un pub dins de casa. Superavem ampliament l'aforament del local i vam estar allà donant-ho tot fins a les 7. Era bona hora per anar a dormir, però no... encara vam passar pel Lebowsky.
I Carlos estava emperrat en fer-se un White Russian, i ja l'hora que era, jo també em vaig animar. Pensava que no m'anava a agradar (la mescla vodka-llet no prometia molt) però sorprenentment està boníssim, molt dolcet, un regustet molt bo, em va encantar. Es més, totes les visites estaran obligades a passar pel Lebowsky i tastar-lo.

Eixe dia em vaig quedar amb Stefan i amb Pilar la veterana tancant de nou el Lebowsky, i sóc l'únic dels meus colegues que l'ha tancat dues voltes. Així que prengueu exemple i disfruteu molt de les falles, que em fa molta ràbia no poder estar ahí.

Encara que, em vaig a passar les falles entre Bratislava, Viena i Budapest, com a pla alternatiu no està malament.

Nosaltres els valencians (V)

Des d'ací mire alucinat les notícies que apleguen des del País Valencià, i no sé bé com analitzar-les. Estem (des)governats per gent sense escrúpols, sense trellat, que no gestiona sinò que mana, que no dialoga, sinò que menyspreua, autèntics ineptes de misa diaria i cartera plena que han convertit a València en la risa dels espanyols, que fan que el govern valencià semble una casa de putes i que em fan sentir vergonya, cavallers, vergonya.

Recull de premsa, sols dels deu últims dies:

Taurins

Cotino diu a Mònica Oltra que no coneix a son pare


Rus DJ

Camps mileurista

Cotino, conseller de medi ambient i les seues aigües fecals

Diputat per València, jefe de NNGG, vocal en la comissió de seguretat vial del congrés i borratxo

Els diners de la senyora Bonig, o són dels ciutadans?


Una plataforma del Canbanyal en el ABC?, ah sí, és la plataforma que s'ha inventat Rita. Blasco es veu que no estava a la manifestació...

Senyor pirotècnic pot començar la mascletà...i veges si en pilles a algun d'estos per ahí propet i reventa.

Diferent

Tres recomanacions musicals. Tres recomanacions d'aquelles que no podreu comparar, perquè són diferents. No podreu dir sonen com..., o es pareixen a... Són tres grups que fan una música que em flipa i que no es pareix a res del que havia escoltat abans.

The lost fingers.

Estar fòra et fa conèixer gent molt diferent a tu, i junt a eixa gent coneixes els seus gustos musicals, així quan en la festa del pis de Pilar va sonar esta versió:



Em vaig quedar flipat i vaig preguntar-li de seguida que de qui era. És dels the lost fingers, que ténen dos discos de versions (l'últim en francés i el primer de cançons dels 80), que fan el que ells anomenen gipsy jazz i que sonen espectacularment bé.

S'atreveixen a versionar a AC/DC i també per exemple a Plastic Bertrand i a la cançó que sonava al principi del carrusel els dissabtes.





Varry Brava

Varry Brava està a mig camí entre la música disco italiana i el indie-pop. Dit així sòna xungo, però és música fresca i divertida i segur que els seus concerts han de ser molt divertits. En el projecte Varry Brava està involucrat Aaron Sàez de qui ja he parlat al blog.

Et regalen el seu disc de debut al seu myspace..





Els amics de les arts.

Vaig conèixer els amics de les arts perquè Lucre havia penjat al seu blog este videoclip:



Em va agradar, em va pareixer original, però no li vaig donar més importància. Fins que vaig llegir que havien guanyat el premi enderrock de la crítica al millor disc de l'any en català pel seu últim treball "Bed and Breakfast", així que vaig decidir baixar-me'l.



I ja començant per la portada és brutal. Sense dubte allò que més m'ha impactat últimament. Cançó d'autor, amb melodies modernes i fresques amb un puntet electrònic, mig pop, mig folk, lletres divertides (moltes cançons fan inclús risa), de temàtica inclassificable, senzillament genials.

Destaque tres cançons però si no vos baixeu el disc (o el compreu), us estareu perdent 10 més igual de bones:





I la meua preferida, i millor cançó de l'any en català:



Nota: No he posat els enllaços als discos, tot siga que la ministra em tanque el blog, però si trampejeu un poc es troben fàcil al megaupload.

Nota 2: Cada ç està posada utilitzant el codi HTML. No ho tornaré a fer. A partir d'ara quan actualitze des de la feina, les ç seran esses. (Clar com la paraula cançó quasi no es repeteix)