BRN

Ja fa mesos que estes sigles estan en pròximament i hui per fi vaig a explicar que és la BRN.
BRN són les sigles de Bunte Republik Neustadt, que en valencià es podria traduir per "Republica Multicolor de Neustadt" i açò de la BRN és una de les anècdotes que més m'agraden d'aquesta ciutat.

Quan va caure el mur de Berlin va ocòrrer que al barri de Neustadt (el barri bohemi d'ací, ple de pubs, bars, negocis alternatius, grafitis...) hi havia gent que no estava d'acord en la reunificació d'Alemanya i l'adopció d'un sistema capitalista encara que tampoc estaven d'acord amb el socialisme que ofegava els drets de l'Alemanya Oriental, així que en un bar, una nit de borratxera es van decidir a crear una particular micronació.

Entre aquell grup d'amics estava el govern provisional de la república. El cap era el rei que no tenia cap competència i els ministeris eren d'allò més variats, entre ells destacaven el ministeri de finances i altres qüestions eclesiàstiques el ministeri d'incultura i submarins i el ministeri per a fer xixines les Forces Armades.

El nom d'aquella nació era Bunte Republik Neustadt fent el joc de paraules amb la Bundesrepublik Deutschland, que es formava en aquella època. La bandera tenia els colors de la bandera alemanya i al centre este escut, parodiant l'escut de l'antiga Alemanya Oriental:






Tenia també la seua pròpia moneda, que servia per a pagar als comerços de l'interior, i les seues fronteres, que abarcaven sols tres carrers i els perpendiculars a estos, estaven pintades amb guix al terra. A l'entrada es podia llegir "Ací comença el territori independent de la República Multicolor de Neustadt".

Aquesta República va estar vigent durant aproximadament 3 anys (del 90 al 93), fins que segurament algú dels que manaven va deixar-li de fer gràcia la paròdia i va ordenar dissoldre el govern de la mateixa.

Per a alguns açò era només una parida, per a altres una mostra de rebel·lia, de que es podien fer les coses d'una altra forma, amb sentit de l'humor i sense excloure ningú.

Cada any, als mateixos carrers es celebra una festa que conmemora la proclamació d'aquella república. A esta festa ve gent de tots els indrets d'Alemanya, i consisteix en un cap de setmana, on la infinitat de pubs, bars, discoteques...que hi ha al barri de Neustadt trauen les seues barres al carrer, i s'organitzen moltes activitats i concerts a totes les hores del dia, segons conten els que han viscut alguna BRN "se lia parda" vamos, es tradició que els Erasmus d'altres anys tornen a vindre a Dresden per a esta festa. A més enguany és el 20 aniversari. Del 18 al 20 de juny, si algú no té res a fer en eixes dates, està convidat a vindre a gaudir de la festa.

Jo com sempre tinc molta sort, resulta que el dia 18 és tambe ací a Dresden la "Langenacht der Wissenschaften" que es pot traduir per "la nit dels científics".
Açò consisteix en que eixa nit (de 18:00 a 1:00) es deixen oberts tots els instituts d'investigació de la ciutat (que hi ha uns quants) per a que la gent corrent de Dresden, sobretot pares amb xiquets, els puga visitar i veure que es fa allà. El projecte en que jo porte tot l'any treballant s'exposa eixa nit, i hauré d'estar a l'institut com a mínim fins a la una de la matinada que és quan acaba l'event.
Així que em perdre les primeres hores de la BRN. La única vesprada de l'any que treballe i ha de coincidir, fins ahí m'aplega la sort.

Però intentaré aplegar el més prompte possible, i després aprofitar el cap de setmana al màxim, ja vos ho contaré!!

(Article wikipedia d'on he tret bona part de la informació)

Sóc "forocochero"

Forocoches és conegut en Espanya per ser el fòrum que va portar a John Cobra a la gala que es va emetre en TVE per a triar el representant en Eurovisión.

Però Forocoches no és solament això, és el fòrum en espanyol més gran de tota la xarxa i està en el top-10 del món amb més de 300.000 usuaris, i això que sols es pot accedir amb invitació i conseguir una no és gens fàcil, ja que sols tenen invitacions els usuaris que porten molt de temps registrats i han escrit més d'un cert nombre de missatges.

Forocoches no és un fòrum de cotxes. Té seccions dedicades als cotxes, però és sense dubte el seu apartat general on s'escriuen més posts al llarg del dia, fins un total de 35.202.369 missatges ara quan ho he mirat.

De que és parla en forocoches? de tot. Forocoches és prou fatxa certament, i també masclista, però crec que no és res més que un reflexe de la societat en que vivim. Hi han moltes discusions polèmiques però sempre pots trobar gent amb qui raonar i amb comentaris interessants. També es parla de futbol, de tota l'actualitat que envolta a la xarxa, porno de qualitat...

Jo escric poc, però per a llegir alguns fils s'ha de ser registrat, així que quan vaig tindre oportunitat de tindre una invitació, no vaig dubtar en registrar-me.

Forocoches té una "jerga" pròpia, de la que costa enterar-se al principi, es pengen gran quantitats d'imatges gracioses i gifs divertits i es manipulen en photoshop (chopeo) gran quantitat de fotos. Altres especialitats de forocoches són els "trolleos". Bàsicament consisteix en ficar-se d'acord un grup d'usuaris per a manipular les enquestes que es fan per internet. Així va ser com es va portar a John Cobra a la gala, i s'aconsegueixen moltes coses com esta (punxa ací)

Però si sóc forocochero, és perquè sempre trobes posts d'este estil que et fan pixar-te de risa (punxa ací) i que les hores mortes al curro es passen volant.

Dresden - Vietnam

Este crack que veieu a la foto, amb postura desafiant és Tanis. És de Saragossa i es el veterà de Dresden. Va vindre d'Erasmus fa ja tres anys, després es va quedar fent projecte i pràctiques, després va treballar ací, i en els últims temps ha estat buscant que fer, esperant una oportunitat.
La oportunitat li ha aplegat en forma de beca Iaeste i se'n va a fer pràctiques durant tres mesos, ni més ni menys que a Vietnam. Sense dubte serà una gran experiència; poder viure tres mesos allà no serà com anar de turisme, podrà coneixer un poc aquella cultura, segur tan diferent a la nostra i segur que això el va a enriquir molt.
Tanis mola; a part de que com a gat vell ja es sap quines festes molen, quins garitos molen, quins són els millos brunchs, quan hi ha concerts...sempre està disposat a fer coses i s'ha apuntat a gairebé tots els plans que hem proposat, quan no ha sigut ell mateix el que els proposava. A més enveje que puga aguantar fins a les tantes del matí sense tastar ni una gota d'alcohol i que sempre diga l'acudit més dolent en el moment més indicat. Bon viatge geni!!

Jo també vaig a Vietnam, això si, sense moure'm de Dresden.
Ho faig sempre que vull tallar-me els cabells. Sí, la meua perruquera d'ací és vietnamita. Et pots fer moltes preguntes quan entres en eixe establiment: açò serà legal?, tindrà esta senyora títol?...
Hui mateix vinc de tallar-me el monyo, i allí hi havien dues senyores també vietnamites (parlaven en el seu idioma amb la perruquera) ficant-se el tinte i dos pakistanesos que han entrat després de que ho ferem Jose i jo.
És la perruquería preferida dels emigrants i dels erasmus pel seu preu, ja que pelar-se sols val cinc euros, a més la xica és tota una profesional i està molt bona.
El que més us sorprendrà és sense dubte que el local de la perruqueria és un contenidor d'obra, si, si, com aquest:

La vida d'abans...

Poc importava.

L'altre dia vam estar parlant d'açò: "Si pugueres tornar enrere tornaries a triar Dresden?" Esta pregunta té poc de sentit per a mi, perquè podríem dir que va ser a l'inrevés, va ser Dresden qui em va triar a mi. Després d'enviar molts currículums per a fer pràctiques a moltes ciutats europees, sols ací i en Bruseles em van acceptar, i la idea d'apendre alemany em va atraure més.

Però la resta dels que estaven en la conversa (tots xics, era el Männertag) va anar donant les seues opinions, la majoria coincidia en que si, que no es penedeix d'haver escollit Dresden.
Quan algú va dir: "sí, per la gent que he conegut", de seguida li vam fer veure que eixe argument no era vàlid, perquè de segur que en qualsevol altre lloc haguera conegut altra gent, que ara serien els seus amics, i en lloc de parlar bé de nosaltres ho faria d'ells. La forma de relacionar-se amb la gent i de fer amistat té més a veure amb l'actitud pròpia que amb la de la gent que t'envolta.

Quan aplegues nou, a un lloc estrany, i si a més, et passa com a mi, que quasi no entens res de l'idioma, busques gent que parla com tu, que pensa com tu, per a relacionar-te. Són noves amistats creades per la situació, ja no estàs amb gent del teu poble, ni amb la gent que estudia amb tu, amistats noves, completament noves. Ací jo he conegut gent que val molt la pena, em porte genial amb gent que segur que no haguera estat amiga meua en altres circumstàncies i com en tots els llocs hi ha gent (poca) a qui no suporte.

I ara parle ja del tema que proposa el títol de l'entrada. Cap de nosaltres té records en comú. Quan parlem de les coses que hem viscut junts, els nostres records, es remonten com a molt 7 mesos en el temps. Així parlem de com molaven els primers dies, on tot era nou, o dels aniversaris de novembre, o de la despedida abans de Nadal, de les festes de pis d'enguany, dels viatges...
Quan ens referim a la nostra vida en els nostres llocs d'origen, ho fem en un to distés, contem anècdotes quan venen al cas, parlem de qui són els amics que van a vindre de visita o de que solem fer quan eixim de festa, res trascendental.

Les nostres xicotetes miséries, eixes derrotes, eixes penes fondes i també inclús les alegries més profundes, les guardàvem per a nosaltres, perquè no són records compartits, perquè cadascú té les d'ell, i perquè penses que no toquen, que no és el moment.

Per això quan et veus amb ànim de contar que una de les teues millors amigues va morir en l'accident de metro de València, o quan et conten que ho han passat mal per una separació dels pares gens amistosa o els problemes amb les novies d'Espanya, quan la vida d'abans de la gent que t'envolta comença a importar-te et dones compte que han deixat de ser companys de viatge i que són autèntics amics.



Però no heu de creure, que sempre estem en estes sensibleries, la majoria del temps no passem del: "que pasa te gusto? eres sarasa?"

Vaja setmaneta!

Vaig a utilitzar el títol del mític programa de la televisió autonòmica basca per a descriure com ha estat la meua última setmana ací.

Tot continua bé, però m'han passat dues xicotetes putaes, que sense passar d'anècdota, ja que hi han coses molt pitjors, m'han fotut realment.

Estos incidents van començar el dimecres passat. Vam viure una vesprada genial, ja que vam anar a jugar al paintball a Heidenau. El camp de joc estava en el soterrani d'una fàbrica abandonada, i ple d'obstacles en un aire tètric. Era com tot ací a Dresden un poc improvisat, no hi havien monos per a tots, i jo que anava preparat en xandall, vaig ser un dels que va jugar a pel. Després de dues hores de diversió, alguns morats i molt cansat aplegava a casa passades les 11 de la nit. Per a no embrutar-ho tot, vaig entrar directament al bany, em vaig dutxar i després vaig deixar la roba completament pintada dins la banyera, a remulla. Tot correcte, excepte el detall que no havia tret el mòbil i la cartera dels pantalons. Van eixir una horeta després completament empapats, el mòbil no s'ha pogut recuperar, mentre que a la cartera no va haver pèrdues destacables (un bitllet de tramvia). Primera putada.

Pitjor va ser el que em va passar el dissabte. Hi havia festa en el pis d'Alba. Vam estar veient el futbol en casa de Carlos i després vam acudir a la festa. Com en totes les festes en pisos alemanys t'has de llevar les sabates abans d'entrar, i això vam fer. La festa va estar bé, la casa és gran, xula, té futbolín, va vindre gran quantitat de gent, vaig posar una estoneta la meua música i em vaig bufar prou, tot bé fins que a l'eixida, cap a les 5 del matí i en direcció al Lebowski...les meues sabates no estaven. No era a l'únic al que li passava, una francesa s'havia anat abans amb unes sabates d'Alba.En lloc de les meues sabatilles que molen molt hi havien unes fetes pols que segur eren del que es va emportar les meues...un fill de puta. Prenent-m'ho en humor puc dir que les meues noves sabatilles em donen un toc "grunge".

Espere que esta ratxeta acabe ja i no vos haja d'informar de més contratemps...

Coses que son diferents en Alemanya (I): El futbolín

Hui inagure esta secció del blog, i ho faig parlant del "futbolín".

El "futbolín" és un invent espanyol que es basa com pràcticament tots els invents espanyols (llevant el submarí) en afegir un palo. Així es van inventar el chupa-chups, la fregona, i afegint un palo a uns ninots de fusta es va inventar el futbolín.

Però este invent espanyol els alemanys l'han transformat fins a fer que el seu futbolin i l'espanyol no es pareguen pràcticament en res. Ací al futbolín li diuen kicker, i un "kicker" alemany té esta apariència:



Mentre que si recordem un futbolin espanyol té esta altra:



A simple vista, les diferències són notables. La primera la disposició dels jugadors:
Mentre en Espanya es juga habitualment amb un 3-3-4 ací gasten una disposició tàctica 2-5-3.

També crida l'atenció que ací els ninots en lloc de peus com en Espanya tenen una espècie de taco, i és amb eixe taco amb que es colpeja a la pilota.

Una altra diferència notable són les caigudes i la inclinació de la taula. Per desgràcia encara no estic plenament familiaritzat i no sé dir exactament com cauen les boles en cada situació en estos futbolins, però si puc comentar les dues diferències més grans amb l'espanyol: el davanter no pot controlar la bola darrere seu, és a dir, que una bola darrere del davanter cau al migcamp de l'equip contrari i l'altra diferència important és que una bola en un cantó pot acabar dins la porteria, així que jo que porte sempre defensa i porter he d'anar sempre molt en compte en eixes boles que en Espanya mai serien gol.

Les regles també són diferents, mentre en Espanya majoritariament es juga sense poder passar la bola entre els davanters ací això si està permés, però per contra no es poden marcar gols amb els migcampistes. Esta regla es diu "Ohne mitte" (literalment sense mig) i és per a mi la principal diferència del joc.
Esta regla fa que el futbolín ací siga molt més lent (els alemanys diuen que és molt més tàctic), ja que com no pots marcar amb els migcampistes de res val tirar fort una bola que no puga controlar el teu davanter, així que la bola es passa llarg temps entre els migcampistes (que damunt són 5) intentant que aplegue fluixeta als davanters.

També hi han diferències molt agradables, com per exemple que en dos dels garitos on més vaig, el 33 i la chemie, el futbolin és debades, i en els altres el màxim preu que he vist es de 50 cèntims d'euro.

Jo no és que siga molt bo, sols sé jugar amb la defensa i el porter, i tot i que no ho faig malament i estic dins del nivell mig dels espanyols d'ací, en com ens enganxe un alemany que sapia jugar decentment ens deixa a zero amb facilitat.

P.D. Si vas a Alemanya i vols jugar al futbolin has de pegar dos colpets a la taula. No t'extranye que si no fas açò, encara que estigues allí fent cua, comencen de nou sense contar amb tu. Açò dels dos colpets ho gasten també per a saludar quan algú aplega de nou a una reunió, o a un bar...coses diferents en Alemanya.

Equador

Esta entrada porta setmanes en pròximament, de fet haguera estat normal escriure-la quan feia 6 mesos que estava ací, és a dir quan estava en l'equador de la meua estància. Ja fa un més d'això,ja ha començat el compte enrere, i ja no dic que porte ací set mesos, sinò que em queden (sols) cinc per a tornar.
Però és que ací el temps no funciona igual que a casa, porta un ritme diferent, accelerat; els mesos pareixen setmanes, les setmanes dies, els dies hores...

Segurament és per això que hi ha caps de setmana que comencen el dimarts i hi han nits que comencen amb el primer raig de sol (Borja dixit).

També eixa escala espai-temporal diferent deu ser la causant que en un mateix dia es puguen viure les quatres estacions, i així pot ser hivern de bon matí, primavera a l'hora d'esmorzar, estiu al migdia, i fer un dia típic de tardor per la vesprada.

El sol que en hivern era tan car de veure, ara ens recompensa amb moltes hores de presència. Amaneix poc més tard de les 5 del matí i es fa de nit passades les vuit de la vesprada. A l'estiu encara diuen que vespreja més tard, quasi a les onze de la nit.

Hi han nits com la d'aquest passat divendres, que et porten a un univers relatiu, que saps com comencen, però mai com acaben, on beus fins a l'aigua dels floreros, que et tomben tots els plans per al dia següent, que t'impedeixen anar a Berlin. Sort que sempre em puc quedar a dormir en alguna casa de Neustadt quan no tinc ni forces per a tornar a la meua. I així passes el dissabte, del sofà al llit i del llit al sofà, sense allunyar-te massa de la botella d'aigua. Però el diumenge es presenta al davant sense que te'n adones, i com ja has tingut tot un dia per a deixar enrere la resaca, pots fer plans "de tranqui", pots anar al brunch del Espitas, i a veure una peli i a jugar al futbolin a casa Isa...

Esta entrada no és pareix en res a allò que havia pensat escriure, però segurament no hi havia una millor forma de descriure la primera meitat dels meus dies a Dresden que contar-vos que el temps passa molt ràpid, que estic millor que mai, i que aquest últim cap de setmana és un bona mostra de la meua vida ací.