BRN (II): La festa

I quina festa...

Neustadt, el barri molón de Dresden, tancat al trànsit durant tres dies (de les 18:00 del divendres a les 22:00 del diumenge). Inundat de gent, de paradetes de menjar on podies comprar kebabs, pizzes, bratwursts, noodle box i també coses que els propis veins preparaven, de paradetes de beguda (que a nosaltres no ens feien falta, gràcies a que teniem un pis franc, el de Dani, amb litres i litres d'alcohol), de DJ's cada 10 metres, de concerts improvisats, d'altres concerts més grans, de festes en pisos quan la música al carrer parava.

L'ambient era boníssim, no vaig veure ni una baralla. També va ser genial l'ambient entre nosaltres, els espanyols... Tothom parlava de la Bunte com una gran cita, i sol passar que quan esperes molt d'una festa, o d'un esdeveniment aquest t'acabe decebent; no ha estat el cas. No m'estranya que vinga gent de tota Alemanya, no m'estranya que tot el món ens haguera parlat tan bé de la Bunte, és genial!!

Personalment, ho vaig passar brutalment bé...un cap de setmana que recordaré sempre. Tant bé ho vaig passar que hui és dimarts i encara arrossegue seqüeles.

Tant de bo tots nosaltres (o molts, si tots no podem) ens pugam retrobar en la BRN 2011.

---------------------------------------------------------------------------------

Fotos (By María y Julia)








-------------------------------------------------------------------------------

Em vaig voler allunyar. Havia acabat el concert de Marmita Sajona i encara extasiat de com havia ballat i botat, vaig deixar el centre de l'escena i vaig voler mirar-ho tot un poc des de fora, em vaig apartar uns metres i vaig seure. Volia gravar a foc el record d'este cap de setmana, que ja acabava, en la memòria, processar les imatges, les paraules, les cançons, els moments irrepetibles i sobretot a la gent que els fa irrepetibles...

Després la vaig buscar amb la mirada...no estava. Com tantes altres estones durant el cap de setmana no estava allà. Vaig pensar en quant de temps feia que una llum no em cegava així i si valdria la pena fer un esforç. Aleshores vaig veure a algú fent fotos i vaig anar cap allà; vaig deixar el meu aïllament, vaig deixar de pensar, quasi vaig deixar de sentir.

----------------------------------------------------------------------------------

La Bunte no haguera estat el mateix si després de tota la nit de festa, amb les meues borratxeres haguera havut d'anar a buscar el tramvia, on segurament m'haguera quedat dormint fins a l'última parada. O si després, al matí següent, de resaca, m'haguera tocat fer el camí invers per tornar a Neustadt. Així que durant estos tres dies he sigut un poc de Neustadt, vaig portar cap allà el dijous tots els meus trastos, i en casa de Isa, en el centre neuràlgic de la festa he dormit a les mil meravelles, junt amb Jose que també va pendre la mateixa decissió que jo. I clar, li ho havia d'agrair d'alguna manera:


Con su Zaragoza en las entrañas,
con el Sahara en el corazón,
Isa Visa se merece una canción,
no me vengas con patrañas.

Que la cante María y su marmita,
que la bailemos todos sus amigos,
que mis palmas sean hoy testigo
pa que mueva las rastas mi favorita.

Nos abrió las puertas de su casa,
nos hizo sentir como en la nuestra
aunque le dimos un poco la brasa,

siempre que salía a la palestra
nuestra famosa frase: eres sarasa?
Isa, guapaaaaa. Gracias maestra!!!