Caminito... que el tiempo ha borrado

Ahir vam sopar en un bar, que es deia "CAMINITO que el tiempo ha borrado", pot haver millor nom per a un bar? Jo diria que no. Segurament l'amo del bar és argentí, segurament es un nostàlgic, i el seu bar mola.
Argentina mola. Argentina és el país on els futbolistes poden ser Deu, on les dones poden escalfar-te sols pronunciant la ll, i en lloc de follar se coge.
Jo algun dia aniré a Argentina, o viuré allí. Aniré a la "cancha de Boca" a animar amb la doce, o qui sap si a vore un concert de Sabina, passejaré per la Plaza de Mayo, o visitaré el Mercado de San Telmo, alçare "la pollera" a les argentines guapes, i xafaré a la meua companya de tango.

I sempre que faig plans, les il·lusions s'esfumen abans de donar-me conter. I ni amb 20 cerveses de més tinc el valor suficient.

Va ser un dia genial ahir. Les paelles són una festa brutal. La única pega del gran eurotour tipetil de l'any passat és que ens les vam perdre, però enguany ens hem vengat.
Amb una fideuà feta pel gran Johan que per sorpresa, era l'enveja de la festa perquè estava boníssima. Amb carn torrà, sangria, cervesa, i molta alegria, vam pillar un pet curiós, que vam acabar d'adobar en el Tony's, envoltats de més cervesa.

Però la cosa no quedava ahí, i de nit vam celebrar l'aniversari de David i Pablo, sopant al Caminito, amb un botelló mig light, donant-ho tot en el Studio, menjant pizza i aplegant a casa a les 8 del matí.

Un dia cundidoret vaja.

Estic content, perquè últimament als meus amics de classe, els ha pegat per fer molt el paiaso. I no és que abans no el fèrem, però ara, en part per culpa meua, o gràcies a mi (segons com es mire), passem els dies fent congues, cantant camarero, jugant al "conejo de la suerte" o a la botella en el Studio, sempre després d'haver ingerit dosis industrial d'alcohol. Com si forem xiquets.