"Cuando Sylvia tenía quince meses y acababa de soltarse a andar, Lorenzo la observó mirarse en el espejo que entonces había en su cuarto. Llevaba en las manos un tarro de crema de su madre, y se la ofrecía a su propio reflejo, convencida de que era otra persona.
Lorenzo se vestía sin perder de vista a la pequeña. En un momento dado, Sylvia se asomó detrás del espejo, para tratar de descubrir dónde demonios se escondia la otra niña, esa niña que la miraba y también le ofrecía un tarrito de crema.
Repitió el gesto de buscarla varias veces. Lorenzo no le dijo nada, no le explicó nada. Se limitó a mirar, a sonreir mientras disfrutaba de la parsimonia concentrada de la niña frente a su propio reflejo aún desconocido para ella. A veces recordaba ese instante sin saber a ciencia cierta si en eso, en algo tan sencillo como eso, consistía la felicidad."
Així defineix David Trueba la felicitat en la seua novela que m'estic devorant i recomane a tothom, "Saber perder".
Jo tinc la meua teoria sobre la felicitat.
Per a mi la felicitat en quant a les coses materials, consisteix en tindre tot allò que es necessita. Hi han dues opcions per a ser feliç, o tindre moltes cosses, o necessitar molt poques. Jo sóc ben feliç, segurament perquè necessite molt poc.
En quant a la vida en general, crec que la felicitat consisteix, en que en cada moment t'apetixca fer allò que has de fer, perquè fer les cosses a disgust et fa infeliç, i hi ha algunes cosses, de les quals no ens podem escapar.
Per últim hi han felicitats puntuals, moments de màxima felicitat, on un somriure estúpid, il·lumina la teua cara, i no es borra, els pels se't posen de punta, i pareix que sures sobre el terra. Estos moments s'han de guardar en la memòria, per a que quan vinguen els mals temps, no dubtem de que la vida és meravellosa.
Jo vaig viure un d'estos moments una nit de juliol de l'any passant, escoltant la cançó de la dreta... Disfruteu-la.
3 comentarios:
Ahir, després d'una barbacoa que vam fer els meus amics i jo a prop d'on vivia l'any passat, havia de tornar a la DTU per agafar el bus cap a Copenhague. Hyejin es va oferir a acompanyar-me, així que vaig agafar la seua bicicleta i ella va seure al darrere. Poc a poc, fent moltes esses, vam avançar, i cada cop que havia de saltar una vorera, Hyejin es moria de riure pel mal que li feia al cul. Pel camí, em va dir: "thank you very much Albert, I've really enjoyed this semester". Quan arribàrem a la parada de l'autobus, tot i que es moria del fred (tremolava), es va negar a anar-se'n i no va voler acceptar la meua jaqueta fins que no la vaig obligar. I allà vam estar xarrant tan a gust fins que arribà l'autobus. Un autobus que desitjava que no hagués arribat mai.
Perquè una estona així és suficient perquè tot un any valga la pena.
Àlbert
Recorde uns dies post-campament que havíem pujat els monitors a l'alberg, per passar un cap de setmana sols per goig i disfrute propi.
Hi feia un sol de justícia. Reinava una pau sosegadora. Tot just eixia de la piscina amb el meu amic Rubén i es tombàvem a secar-se al sol en pilota picada, com la nostra mare ens va dur al món.
El cel estava ras. Unes ombretes i una suau brisa em feia les delícies a la cara. Aleshores tinc conciència d'haver pensat: 'el paradís no pot ser molt diferent d'açò'.
Estava ratllant la felicitat.
JULI
La felicitat és un estat que algunes persones són capaces d'adquirir i altres no.
A mi em van dir fa temps que tinc el gen de la insatisfacció, pensant-hi després me n'adono que segurament si.
Però no hi ha res a fer.
Besotes!
Publicar un comentario