Poc importava.
L'altre dia vam estar parlant d'açò: "Si pugueres tornar enrere tornaries a triar Dresden?" Esta pregunta té poc de sentit per a mi, perquè podríem dir que va ser a l'inrevés, va ser Dresden qui em va triar a mi. Després d'enviar molts currículums per a fer pràctiques a moltes ciutats europees, sols ací i en Bruseles em van acceptar, i la idea d'apendre alemany em va atraure més.
Però la resta dels que estaven en la conversa (tots xics, era el Männertag) va anar donant les seues opinions, la majoria coincidia en que si, que no es penedeix d'haver escollit Dresden.
Quan algú va dir: "sí, per la gent que he conegut", de seguida li vam fer veure que eixe argument no era vàlid, perquè de segur que en qualsevol altre lloc haguera conegut altra gent, que ara serien els seus amics, i en lloc de parlar bé de nosaltres ho faria d'ells. La forma de relacionar-se amb la gent i de fer amistat té més a veure amb l'actitud pròpia que amb la de la gent que t'envolta.
Quan aplegues nou, a un lloc estrany, i si a més, et passa com a mi, que quasi no entens res de l'idioma, busques gent que parla com tu, que pensa com tu, per a relacionar-te. Són noves amistats creades per la situació, ja no estàs amb gent del teu poble, ni amb la gent que estudia amb tu, amistats noves, completament noves. Ací jo he conegut gent que val molt la pena, em porte genial amb gent que segur que no haguera estat amiga meua en altres circumstàncies i com en tots els llocs hi ha gent (poca) a qui no suporte.
I ara parle ja del tema que proposa el títol de l'entrada. Cap de nosaltres té records en comú. Quan parlem de les coses que hem viscut junts, els nostres records, es remonten com a molt 7 mesos en el temps. Així parlem de com molaven els primers dies, on tot era nou, o dels aniversaris de novembre, o de la despedida abans de Nadal, de les festes de pis d'enguany, dels viatges...
Quan ens referim a la nostra vida en els nostres llocs d'origen, ho fem en un to distés, contem anècdotes quan venen al cas, parlem de qui són els amics que van a vindre de visita o de que solem fer quan eixim de festa, res trascendental.
Les nostres xicotetes miséries, eixes derrotes, eixes penes fondes i també inclús les alegries més profundes, les guardàvem per a nosaltres, perquè no són records compartits, perquè cadascú té les d'ell, i perquè penses que no toquen, que no és el moment.
Per això quan et veus amb ànim de contar que una de les teues millors amigues va morir en l'accident de metro de València, o quan et conten que ho han passat mal per una separació dels pares gens amistosa o els problemes amb les novies d'Espanya, quan la vida d'abans de la gent que t'envolta comença a importar-te et dones compte que han deixat de ser companys de viatge i que són autèntics amics.
Però no heu de creure, que sempre estem en estes sensibleries, la majoria del temps no passem del: "que pasa te gusto? eres sarasa?"
4 comentarios:
Me gusta lo que cuentas, la verdad es que la vida que uno lleva aqui a tantos km de nuestras raices, es como una vida subterranea, como si uno pudiese empezara vivir, y poder ser quien en su vida pasado no logro o no pudo. Es mas facil olvidar, pero tb a veces sentise solo. Me gusta lo que escribes saul...sige disfrutando! Yo de mi tiempo pasado en DD me he llevado un puñao de buenos amigos que siempre lo seran!
Tío, este es uno de esos posts en los que certificas que este es "tu año Erasmus".
Cuando vuelvas pasará al revés, y te usarás otro tono para contar lo que allí viviste. Explicarás quienes eran allí tus amigos, de donde son, porqué estaban en Dresde...Hoy en la comida empezaron a hablar de voladores (por el triunfo del barça de ayer) y me pasé la comida hablando de Fallas: petardos, mascletás, nit del foc... y miles de recuerdos por mi cabeza.
Pero esa es una fase que aún no te toca vivir. QUE LA DISFRUTESSSSSSSS
Gran entrada, mestre.
Estic d'acord en tu. Algo canvia, primer quan comencen a donar-se eixos moments en què la vida passada de la gent cobra importància. I algo solidifica, quan totes eixes històries de vides passades que has escoltat, tens la oportunitat de veure que pertanyen a persones de veritat, que eixos protagonistes són de veritat, i els coneixes i interactues amb ells.
Si ja estàs arribant a eixe punt, acabes de fer amics per tota la vida.
Ací un altre.
Parlem prompte. 1 abraç, crack!
Aquesta entrada no l'havia vist, i mira que tè temps. El que pasa ès que ací el meu i teu ex-jefe se n'ha anat una setmana i porte dos hores perdent el temps i mirant blogs, perquè com be saps PPG ens bloqueja féisbuc i hotmail, entre d'altres (no m'atrevisc a probar cangrejas, que el cristall aquest ès molt gran i es veu tot).
Jo m'ho vaig passar molt be a l'Erasmus, però crec que nomès vaig trobar un amic amb qui vaig aplegar al rotllo de parlar de la vida d'abans. Allí tots anàven a disfrutar del moment, molava fer-ho però ès quedava ahí, en festes i viatjes. De Majo vaig parlar davant de mès gent, però quan em vaig cansar de sentir parlar de F1 i polles en vinagre.
Publicar un comentario