200: Introspecció (II)

Anem per feina. El termini de votació ha acabat (ja fa uns dies) i per un sol vot ha guanyat l'opció d'introspecció per a l'entrada 200, encara que segurament tambe escriuré les altres, no tindran el privilegi de ser l'entrada 200. I ara ja si, ahí va la meua segona introspecció:

1. Primer vull posar en antecedents. Si escriguera esta entrada un altre dia no seria exactament igual a com ho serà hui. Són les 14:27, és dilluns, estic a la feina i no tinc molt que fer. Res que no es puga deixar per a demà, així que he decidit aprofitar que he d'estar ací per a escriure l'entrada 200. Estic encara de resaca (no alcohòlica, sinò més bé emocional) de la visita dels meus amics els enginyers químics a Dresden. A més està celebrant-se un festival al meu poble, i el meu germà (i jo com a escriptor) està a la final d'un concurs de monòlegs. És segurament el primer moment des que estic ací que m'apetiria més estar allí.

2. Després vull parlar del meu blog. 200 entrades, que són un bon resum del que he viscut durant els quasi 3 anys que fa que el tinc. Per què un blog? Perque m'agrada escriure, jo he escrit sempre, i ara quan escric alguna cosa, en lloc de guardar-la en una carpeta de l'ordinador, la guarde ací, i potser que a algú li entretinga llegir allò que jo escric. Però no sols per això. Jo escric el blog principalment per a mi, per a ordenar idees, per a pensar... el blog és una de les poques coses amb que sóc constant. També serveix per a que la gent que tinc lluny conega més o menys com em van les coses.

3. Per què en valencià? És senzill. Este blog està escrit com ja he dit per a mi. Seria estúpid no fer-lo en la llengua en que millor m'expresse i he utilitzat des de sempre a casa. Altra cosa és que canvie en alguna entrada pel castellà, pel motiu que siga, però la llengua principal d'este blog és i seguirà sent el valencià. Que amb el castellà aplegaria a més gent? qui no pot perdre els 15 segons que costa copiar el text i pegar-lo en el traductor de Google és que tampoc té molt d'interés.

4. Hi ha gent que mai ha entés el blog. No entenen esta necessitat de posar les coses per escrit i molt menys de fer-les públiques. Com ací parle molt de mí, és inevitable parlar també de la gent que m'envolta. No crec que haja faltat mai el respecte a ningú des d'ací, però és cert que tampoc he acceptat mai que la gent opine sobre que he de publicar o no, ni tampoc m'arrepentisc de cap de les entrades que he escrit. Molta gent diu que llegint el blog s'aplega a coneixer-me més, o es veu una faceta que no acostume a fer pública. Així que si algú no entén el blog, és que realment tampoc m'entén a mi.

5. Després de parlar sobre el blog cal tornar la vista enrere. Des de Introspecció (I) han passat un any i dos mesos molt intensos. És graciós perquè just en aquella entrada anunciava que era probable vindre a Dresden enguany, i ara ja porte ací prop de 10 mesos. He canviat? En allò més bàsic crec que no. Com a molt m'he enriquit; he conegut altres gents i altres formes de fer les coses i m'he sabut adaptar molt bé a les circumstàncies.

6. Si parlem de la meua relació amb els alemanys o amb la cultura alemanya, el bagatge i la impressió que m'emporte del país és tremendament possitiva. Hi ha que veure qui són els alemanys al món i com han aplegat al que són ara. Després de les dues guerres mundials pareixia impensable que Alemanya tornara a ser una potència i hui ho és. El que més m'impresiona és que els alemanys saben que està bé i que no ho està, però el seu sistema no es basa en prohibicions. Seria massa llarg exemplificar açò i no és l'objectiu de l'entrada, però a mi em sembla que les coses funcionen millor que en Espanya sense la necessitat de tantes normes i que hi han moltes coses de la cultura d'ací molt exportables.

7. A més els alemanys saben divertir-se. Les alternatives d'oci, almenys a Dresden són brutals, i a més asequibles per a totes les butxaques. El seu clima tan fred a l'hivern i la falta d'hores de llum, fa que en quant aplegue l'estiu la gent envaeixa els carrers i es passe els dies fent barbacoes als parcs, juntant-se als llacs que per ací abunden... He conegut alemanys que no tenen res a veure amb la imatge de cap quadrat que tenim d'ells, autèntics bohemis, amb uns valors que en Espanya no s'entendrien i ací es veuen amb més normalitat, perquè també em sembla que Alemanya és un país molt tolerant.

8. També vull parlar del meu curro ací, que la gent diu que no ho faig mai. L'any passat vaig fer pràctiques a una empresa on el més important era produir: hui han d'eixir 2000 kilos d'açò, ens fa falta tanta materia prima per a la setmana que vé, o no podrem servir a tal client el que ens havia demanat a temps. Ara estic en un institut d'investigació i el temps i els diners no són problemes. El ritme és més sosegat, els projectes s'eternitzen i es compleixen els expedients publicant pòsters i articles. El meu treball al laboratori es monòton, quasi avorrit, i encara que el tema és interesant, a mi em toca una part tant xicoteta, que és difícil veure la perspèctiva. Quan per exemple la meua cap junte les investigacions de tots els del meu grup de laboratori, les organitze i publique un llibre que es diga "Superfícies ultrahidrofòbiques: estudi i aplicacions" segur que és molt interessant. Però el meu treball es basa en provar distintes tècniques per a adherir distints polímers sobre plaquetes de 1x2 cm de diversos materials metàl.lics i tractar i comparar els resultats de grosor que s'obtenen. Després altres companys mesuren angles de contacte o estudien les superfícies amb microscopis...El tema és molt interesant i té moltes aplicacions, la feina és avorrida.

9. Després de feina toca parlar de futur, i açò és quasi una utopia. Tot i que la feina és avorrida, si m'oferiren un PHD segurament em quedaria, perquè m'encanta Dresden, perquè estan ben pagats, perquè quan acabes eres doctor en un tema de moda i perquè les notícies des d'Espanya en quant a feina no són molt bones. Però veig improbable que m'en oferixquen un, estàn eixint molt pocs i normalment quan ix un està asignat abans de fer-lo públic. Estic enviant també currículums a empreses d'ací, però el meu alemany encara no és suficient com per a treballar en ell, i açò pot ser un handicap. Si no fructifica, el meu futur serà tornar, de moment a València, i buscar feina sense posar-me cap limitació en quant a indret geogràfic. Així que no tinc ni idea d'on estaré l'any que vé.

10. Com he dit al principi, la visita dels químics m'ha fet recordar com de bé m'ho passe en ells, i ganes de tornar a València. Clar, porte ja 7 mesos ací sense tornar i sense vacances i va cansant. A més molts dels que han compartit l'any en mí estan començant a anar-se'n i és com si et donares compte que queden dos mesos, i que encara que segur que hi hauran dies bons, però el millor ha passat.

11. Bons moments hi ha hagut molts. Porte ací 10 mesos genials: Com ens van conèixer tots al principi, el meu aniversari, les chemies, els flower powers, els trinken trinken trinken, les festes de piso, el Männertag, els viatges, les barbacoes, la Bunte...

12. Però qui fa als moments especials és la gent, i per a parlar de la gent ho divideisc en dos punts. Primer dels xics. Erem minoria, però sempre hem estat molt units. El Männertag (i també la Bunte) va ser la culminació d'eixa unió, però és que els xics ens hem portat be en tot el món, erem tots d'un rotllet paregut i paregut als meus amics de la universitat. A més entre nosaltres no calien grans explicacions ni hi ha hagut cap discusió. És el que té ser xics.

13. Les xiques. Jo sempre m'he relacionat bé amb les xiques i per això en tinc moltes entre les meues millors amistats. Ací no ha estat molt diferent, i com eren majoria també he fet un grapat de bones amigues. Tant en els xics com en les xiques no he dit noms, perquè segur que se m'oblida algú a qui voldria nomenar, i no vull quedar malament en ningú. La gent que pot contar en mí, ja ho hauria de saber.

14. Després de parlar de les xiques algú esperara que parle d'amor o alguna cosa així. No hi ha molt a dir. Venia ací sense cap expectativa i havent aprés que les coses si han de passar, passen sense buscar-les i si no han de passar ja pots pagar fantes, enviar SMS, firmar en el mur de facebook i passar hores menjant orella que no passen. Com tampoc ha hagut cap xica que m'haja agradat tant com per a fer estes coses (i això és un progrés), he disfrutat sense cap escalfament de cap de l'experiència. Això no vol dir que cap de les xiques de Dresden fòra interessant, certament algunes d'elles són molt especials. Poc més a dir en el tema emocional-sexual, els que me coneixen saben que jo no soc un Nastyboy, així que si no ho he estat en 25 anys, és tonteria començar ara, no és el meu estil.

15. M'agrada quan pense que la gent que tinc ací és ara com la meua família. Em referisc a que per a qualsevol favor inmediat que necessites, has d'acudir a ells. Així que la gent (jo forme part de la gent, que he ajudat en moltes mudances), igual perquè mai se sap quan necessitara ajuda, sol respondre molt bé quan els demanes qualsevol cosa . Un exemple és que quan jo necessitava colxonetes per a que dormiren els meus amics, vaig deixar el missatge al facebook a les 10 i a les 11, ja les tenia totes clares.

16. Molts no es creuran que jo sóc una persona molt tímida. Alguns pensaran com és possible que siga capaç de fer el pantalón-tobillo davant d'un escenari ple de gent i siga tímid. Supose que hi ha timidesa en diferents contextes. Jo no sóc tímid tampoc a l'hora de conèixer gent nova, però si em costa molt, moltíssim, parlar de les coses que m'afecten de veritat, de les coses serioses o importants. El meu pensament és que cadascú te les seues miseries, i si les guardem per a nosaltres i deixem veure sols la cara bona, podem alegrar als altres. No ho sé, no sóc egoista en eixe aspecte.

17. M'he trobat amb prou energia últimament. He pogut anar a treballar sense dormir, i a Leipzig, ho he donat tot en viatges, en caps de setmana interminables i poques voltes m'he sentit cansat. I això és una bona senyal.

18. M'agrada dir-me Saül i ser esquerrà. Saül és un nom peculiar, quasi estrany i ser esquerrà és pertanyer a una minòria, i sempre m'han agradat les minòries.

19. Vaig acabant. Han passat quasi dues hores des que he començat i ha quedat una rajola considerable. Segurament la primera part tenia més sentit, i ací més que contar coses de mí, he fet un repas dels últims mesos, ja que la majoria de coses que contava en Introspecció I no han canviat, de fet la gent tot i ser estranger i no fer tanta pinta d'alemany continua preguntant-me pel carrer :-)

20. Gràcies a tots els que haveu aplegat fins ací. Era una entrada especial i l'heu triada vosaltres. Espere poder escriure almenys 200 més, i no defraudar a la gent que perd alguns minuts entrant ací