Esta entrada serà la felicitació nadalenca i també una entrada personal per a explicar a que em dedique últimament i quines són les meues perspèctives futures. Serà també la penúltima de l'any, ja que com ja és tradició, tancaré l'any del blog recomanant llibres, música i altres coses que m'han agradat durant aquest 2010.
Aurora va posar la frase del títol al seu facebook, i em va agradar tant que la vaig a aprofitar per a esta entrada, és una veritat que no es pot refutar. Es diu sempre que voler es poder, però sols volent, moltes voltes no es pot. Creure en les coses està molt bé, però sense esforç, sense dedicació, sense treball, sense ganes i també sense una miqueta de sort és difícil aconseguir res. Així que com ja he dit moltes altres voltes: "el moviment es demostra caminant"
La meua principal ocupació actual és la busqueda de feina. En els tres mesos que fa que he vingut de Dresden, he enviat molts currículums, i he fet 3 entrevistes, però de moment no hi ha hagut sort. No cal desesperar-se, hi ha que tindre fe, però clar, una fe ben entesa, és a dir, he de continuanr buscant en tots els fronts, continuar formant-me, preparar bé les entrevistes i segur que prompte eixirà alguna cosa. En quant passe nadal torne a enviar currículums a l'estranger que ja fa temps que no ho faig...espere no estar molt més temps parat.
I és que tot i que no porte mala vida, als meus dies els sobren 8 hores. Tot allò que faig habitualment, jugar a padel, anar en mon pare a comprar, quedar en els amics per anar a pendre alguna cosa a Casa Vella, fer exercici... són coses que podria fer igualment si tinguera un treball. Així que aconseguir eixe treball serà l'objectiu i el propòsit principal per al 2011.
En tinc altres de propòsits, però no els escriure ací. No vull que ningú me'ls retraga quan, com sempre, els abandone als dos mesos, com fem tots els mortals.
Així que benvolguts lectors, espere que recordeu que estes dates no són més que una altra excusa per a estar contents, i espere que els vostres dessitjos es tornen realitats, que els vostres problemes troben solucions i que als vostres llavis sempre es dibuixen somriures. I vos ho dessitge al ritme de "La Pegatina", que ha fet una nadala, que és també el ritme amb el que TV3 felicita els nadals. Aquí és Nadal i estic content!
viernes, 24 de diciembre de 2010
jueves, 23 de diciembre de 2010
Sevilla
Com no es va cansar de recordar-me Marta durant tot el cap de setmana, era el primer Irgendwann, Irgendwo. Si, vam posar data i lloc per a fer el primer retrobament amb la gent de Dresden. Les dades pre-nadalenques feien que qui encara estava estudiant tinguera poca feina, i la ciutat escollida em feia il·lusió perquè no havia estat mai, així que el passat cap de setmana el vaig passar a Sevilla.
Era una novetat per a mi, era la primera volta que em retrobava amb gent de Dresden fora de Dresden (sense contar a Ro, amb qui si que he quedat). No esperava grans canvis, la gent no sol canviar, encara que estiguen a més de 2000 kilòmetres d'allà on ens vam coneixer, i a uns 20 graus més dels que teníem l'any passat per estes dates.
Es van confirmar les meues sospites: no hem canviat. Carla i Migue continuen exercint com a perfectes amfitrions; així a Sevilla em vaig sentir com a eixos sopars en la cuina de Carla en la Sant Peters i Migue em va acollir tan bé com aquella última nit a Dresden, quan tanta falta em feia dormir.
La resta tampoc havia canviat: qui picava en totes les bromes de Migue a Dresden ho continuava fent a Sevilla (encara més, perquè havien perdut la pràctica), qui tardava en arreglar-se allà, tardava igual o més ací i per descomptat qui no parlava en Dresden tampoc obria la boca en Sevilla. Ens vam bufar com ho feiem en Dresden, però ací vam canviar la cervessa pels cubates, vam dormir a la discoteca, vam fer amics pels carrers, la vam liar parda, com quasi sempre...ha estat un gran cap de setmana.
M'ha agradat molt Sevilla; els seus llocs típics valen la pena, però en la meua opinió no és una ciutat molt monumental. Això si, té un encant molt especial, entramats de carrers de cases baixes i molt boniques, que et feien oblidar que estaves a una ciutat molt gran. També m'ha encantat que la gent vaja de festa ja des de primer hora de la vesprada, i els bars estiguen plens de gent fent-se cubates. I com no, a mi que tinc bona ganeta m'ha encantat la cultura de tapes, eixos plats enormes, plens de menjar boníssim, i a preus de risa comparats amb els que estic acostumat.
No hi ha temps per a estar "megaalcohòlics", la setmana que ve més (i si pot ser millor) en Madrid.
viernes, 10 de diciembre de 2010
Xifres
614 trepitjades al dit gros del peu dret,
26 trets al cor,
900 puntades de peu a la canyella,
1.415 xuts de Cristiano a la ouera,
8 palles amb la mà plena de xinxetes,
500 nits de llei seca,
19 dies de resaca brutal,
28.000 punyalades per l'esquena i
1 calfred que em glaça l'ànima,
quan imagine com el beses.
26 trets al cor,
900 puntades de peu a la canyella,
1.415 xuts de Cristiano a la ouera,
8 palles amb la mà plena de xinxetes,
500 nits de llei seca,
19 dies de resaca brutal,
28.000 punyalades per l'esquena i
1 calfred que em glaça l'ànima,
quan imagine com el beses.
lunes, 22 de noviembre de 2010
Ningú guanya a Vitas Gerulaitis 17 voltes seguides
Vitas Gerulaitis era un tenista dels anys 70-80, dels Estats Units, encara que, clar està, amb ascendència lituana. Va morir amb només 40 anys, per una intoxicació de monòxid de carboni amb una estufa.
La seua llarga melena rubia i la seua cridanera vestimenta contrastaven amb l'estètica dels tenistes de l'època. La seua adicció a la cocaïna i la seua forma de viure, sempre present a les festes de l'èlit americana el feien un tenista singular, precursor dels McEnroe i Agassi.
Va aplegar a ser nombre tres del món, va guanyar un Grand Slam, l'open d'Australia i va aplegar a tres finals més de Gran Slam, però, tot i ser un jugador molt atractiu de veure jugar i d'indubtable qualitat, no ha passat a la història ja que és coetani de tres dels més grans tenistes de tots els temps: Ivan Lendl, Jimmy Connors i Bjorn Borg.
Mai va aplegar a guanyar a Borg, acumulant una estadística de 16 - 0 en els enfrontaments particulars, però si va aconseguir guanyar a Connors; ho va fer per primera vegada en el seu 17é enfrontament, en el Masters de l'any 1979. Després d'aquell enfrontament va dir la seua frase més famosa: "nobody beats Vitas Gerulaitis 17 times in a row".
Era una demostració més de que no hi ha impossibles, de que no s'ha de deixar mai d'intentar-ho.
S'està jugant la copa de mestres, entre els 8 millors classificats de l'ATP. Ahir Ferrer va perdre amb Federer. S'han enfrontat 11 voltes i sempre ha guanyat el suís. Esperem que el de Xàbia, que és molt valent, algun dia puga guanyar-li i fer una declaració pareguda a la de Gerulaitis.
Vista la basura que és la majoria del que fan a la tele, és una sort que Teledeporte tinga els drets de quasi tots els tornejos de tennis importants, perquè retransmeten prou hores i mirar tennis és una bona forma de passar les avorrides vesprades.
També és una forma de passar les vesprades entrar al Youtube, i veure videos antics, de l'època de Gerulaitis, veure el revés a una mà de Lendl, i els seus polos de rombs (que per cert està recuperant Murray), veure la clase del gran Bjorn Borg, veure videos del tennis amb raquetes de fusta, que no et permetien imprimir la força de les actuals i que feien que els punts s'hagueren de suar, preparar i fer tres o quatre colps guanyadors abans de guanyar-los definitivament. Ací deixe tres videos, que tenen a Gerulaitis com a protagonista:
I aquest altre que no deixa insertar, però és una meravella:
http://www.youtube.com/watch?v=eGvgXpuSKaE
La seua llarga melena rubia i la seua cridanera vestimenta contrastaven amb l'estètica dels tenistes de l'època. La seua adicció a la cocaïna i la seua forma de viure, sempre present a les festes de l'èlit americana el feien un tenista singular, precursor dels McEnroe i Agassi.
Va aplegar a ser nombre tres del món, va guanyar un Grand Slam, l'open d'Australia i va aplegar a tres finals més de Gran Slam, però, tot i ser un jugador molt atractiu de veure jugar i d'indubtable qualitat, no ha passat a la història ja que és coetani de tres dels més grans tenistes de tots els temps: Ivan Lendl, Jimmy Connors i Bjorn Borg.
Mai va aplegar a guanyar a Borg, acumulant una estadística de 16 - 0 en els enfrontaments particulars, però si va aconseguir guanyar a Connors; ho va fer per primera vegada en el seu 17é enfrontament, en el Masters de l'any 1979. Després d'aquell enfrontament va dir la seua frase més famosa: "nobody beats Vitas Gerulaitis 17 times in a row".
Era una demostració més de que no hi ha impossibles, de que no s'ha de deixar mai d'intentar-ho.
S'està jugant la copa de mestres, entre els 8 millors classificats de l'ATP. Ahir Ferrer va perdre amb Federer. S'han enfrontat 11 voltes i sempre ha guanyat el suís. Esperem que el de Xàbia, que és molt valent, algun dia puga guanyar-li i fer una declaració pareguda a la de Gerulaitis.
Vista la basura que és la majoria del que fan a la tele, és una sort que Teledeporte tinga els drets de quasi tots els tornejos de tennis importants, perquè retransmeten prou hores i mirar tennis és una bona forma de passar les avorrides vesprades.
També és una forma de passar les vesprades entrar al Youtube, i veure videos antics, de l'època de Gerulaitis, veure el revés a una mà de Lendl, i els seus polos de rombs (que per cert està recuperant Murray), veure la clase del gran Bjorn Borg, veure videos del tennis amb raquetes de fusta, que no et permetien imprimir la força de les actuals i que feien que els punts s'hagueren de suar, preparar i fer tres o quatre colps guanyadors abans de guanyar-los definitivament. Ací deixe tres videos, que tenen a Gerulaitis com a protagonista:
I aquest altre que no deixa insertar, però és una meravella:
http://www.youtube.com/watch?v=eGvgXpuSKaE
lunes, 8 de noviembre de 2010
Orgullós
En el blog sempre he parlat de política. És una manera de perdre el temps com una altra. Parle de política sense ser un ultra, intentant informar-me des de distints punts de vista, i amb la llibertat que dòna no ser de cap partit, sinò tindre espèrit crític i analitzar les distintes propostes, tant, que si hui es celebraren eleccions votaria a un partit distint en cada administració (municipal, autonòmica i nacional).
Hui tinc la intenció de desmontar la frase: "és que tots els polítics són iguals". Eixe argument molt repetit és una bona excusa per als que voten a mals polítics o d'aquells que no li donen valor al seu vot.
Jo distingueix almenys a tres tipus de polítics. Hi ha polítics que dediquen el seu temps i el seu esfoç en fer coses, en pendre decissions, en treballar en benefici dels ciutadans. Malauradament no som un país on la professió de polític estiga molt valorada, i poques de les ments més privilegiades es dediquen a la política, això provoca que moltes d'estes decisions siguen equivocades, en ocasions molt equivocades.
Un altre tipus de polítics són aquells que també fan coses i prenen decisions, però no dediquen tot el seu temps a això, ja que una part del temps l'ocupen en beneficiar-se de la seua posició: afavorint amics, lucrant-se o directament enriquint-se...
Dins d'aquest tipus hi ha tres subtipus. Aquells que fan açò, però tenen la decència d'almenys quan els pillen, dimitir, aquest és el grup menys nombrós, però hi ha algunes excepcions. Són culpables, però paguen la culpa.
L'altre subgrup és aquell que encara després de ser pillats amb proves contundents, intenten aferrar-se a la poltrona de qualsevol forma: amb subterfugis legals, amb l'obstrucció de procesos judicials o amb la creença que el vot dels ciutadans els dòna la llibertat de fer el que vullguen.
Encara hi ha un altre tipus, "una rara avis" que admeten que estan en política per a forrar-se. Tant de bó hi haguera més polítics així, que ho admeten tan claret, així facilitaria als ciutadants l'elecció sobre a quina formació votar o almenys qualificaria a aquells que voten per estos polítics.
Jo, així com vaig votar a Zapatero i admet que no estic orgullós de la gestió que ha fet de la crisi econòmica, si que puc dir que estic ben orgullós del vot que vaig fer fa quasi quatre anys a les eleccions al parlament autonòmic.
Vaig votar a a coalició Compromís que integra al Bloc, a Iniciativa i als Verds. I esta coalició, sobretot per mitjà de la seu portaveu, Mònica Oltra, ha ajudat a que cadascú al parlament autonòmic es mostre tal com és. Ha llevat les caretes a molta gent, ha parlat clar, ha dit el que molta gent pensem, i ha defensat que no tots els polítics són iguals i que hi ha una altra forma de fer les coses. No ha estat fàcil, perquè els insults i les faltes de respecte han estat una constant.
Així que jo puc dir, que estic ben orgullós de l'opció que vaig triar. No sé si aquells que van votar a Cotino, a Fabra, a Camps, a Blasco, al diputat que trenca els paperets, a Ripoll... poden dir el mateix.
I si estan orgullosos, m'encantaria que deixaren un comentari amb la seua adreça, i em passaria per sa casa a veure si tenen una televisió de plasma o alguna altra cosa que em faça falta, ja que els agrada que els roben.
Hui tinc la intenció de desmontar la frase: "és que tots els polítics són iguals". Eixe argument molt repetit és una bona excusa per als que voten a mals polítics o d'aquells que no li donen valor al seu vot.
Jo distingueix almenys a tres tipus de polítics. Hi ha polítics que dediquen el seu temps i el seu esfoç en fer coses, en pendre decissions, en treballar en benefici dels ciutadans. Malauradament no som un país on la professió de polític estiga molt valorada, i poques de les ments més privilegiades es dediquen a la política, això provoca que moltes d'estes decisions siguen equivocades, en ocasions molt equivocades.
Un altre tipus de polítics són aquells que també fan coses i prenen decisions, però no dediquen tot el seu temps a això, ja que una part del temps l'ocupen en beneficiar-se de la seua posició: afavorint amics, lucrant-se o directament enriquint-se...
Dins d'aquest tipus hi ha tres subtipus. Aquells que fan açò, però tenen la decència d'almenys quan els pillen, dimitir, aquest és el grup menys nombrós, però hi ha algunes excepcions. Són culpables, però paguen la culpa.
L'altre subgrup és aquell que encara després de ser pillats amb proves contundents, intenten aferrar-se a la poltrona de qualsevol forma: amb subterfugis legals, amb l'obstrucció de procesos judicials o amb la creença que el vot dels ciutadans els dòna la llibertat de fer el que vullguen.
Encara hi ha un altre tipus, "una rara avis" que admeten que estan en política per a forrar-se. Tant de bó hi haguera més polítics així, que ho admeten tan claret, així facilitaria als ciutadants l'elecció sobre a quina formació votar o almenys qualificaria a aquells que voten per estos polítics.
Jo, així com vaig votar a Zapatero i admet que no estic orgullós de la gestió que ha fet de la crisi econòmica, si que puc dir que estic ben orgullós del vot que vaig fer fa quasi quatre anys a les eleccions al parlament autonòmic.
Vaig votar a a coalició Compromís que integra al Bloc, a Iniciativa i als Verds. I esta coalició, sobretot per mitjà de la seu portaveu, Mònica Oltra, ha ajudat a que cadascú al parlament autonòmic es mostre tal com és. Ha llevat les caretes a molta gent, ha parlat clar, ha dit el que molta gent pensem, i ha defensat que no tots els polítics són iguals i que hi ha una altra forma de fer les coses. No ha estat fàcil, perquè els insults i les faltes de respecte han estat una constant.
Així que jo puc dir, que estic ben orgullós de l'opció que vaig triar. No sé si aquells que van votar a Cotino, a Fabra, a Camps, a Blasco, al diputat que trenca els paperets, a Ripoll... poden dir el mateix.
I si estan orgullosos, m'encantaria que deixaren un comentari amb la seua adreça, i em passaria per sa casa a veure si tenen una televisió de plasma o alguna altra cosa que em faça falta, ja que els agrada que els roben.
lunes, 25 de octubre de 2010
Es suicida escriptora de llibres d'autoajuda.
Esta notícia em va cridar molt l'atenció la setmana passada.
És un titular que bé podien signar els del Mundo today però es cert. Irònicament cruel, tristament contradictori.
I és que no solament es va suicidar ella, amb grans dolors segons conta la notícia, sinò que també ho va fer el seu marit. La pregunta és si ell llegia els seus llibres o si els llibres servien per alguna cosa.
Sempre els llibres d'autoajuda m'han paregut contradictoris. El seu propi nom ho indica, t'has d'ajudar tu mateix, però comprant-los ajudes també a l'editorial i a l'escriptor que els publica.
I em pareixen contradictoris perquè no crec que hi hagen consells vàlids per a tot el món ni una forma de vida estàndard...
Però jo em vaig a permetre donar-vos un consell. Pensareu: no acaba de dir que no hi han consells vàlids per a tot el món, que fa donant-ne un. Em veig legitimat perquè no vaig a lucrar-me i perquè tot i ser contradictori sempre ho serà menys que escriure llibres d'autoajuda i suicidar-te.
Si teniu un problema, el primer que hi ha que fer és convencer-se que es vol resoldre, posar-li ganes, força, allò que parlant malament diriem ous. Una volta convençuts s'ha de buscar la forma de resoldre'l. Buscar ajuda d'amics o familiars, consultar a algú que sàpia del tema, en definitiva esbrina com solucionar-lo; recordant sempre que si la solució del problema no depén de nosaltres no ens ha d'afectar i que si un problema no te solució deixa de ser un problema.
La solució al teu problema no està a un llibre, perquè el que l'ha escrit no té el teu problema i no sap res de tu i com ja hem vist potser si ell estiguera en la teua situació tampoc tindria el valor per a solucionar-lo.
En este blog hem trobat l'opinió de Vicent, faller de Sant Jordi des de sempre, sobre la notícia (segons 11 a 15).
És un titular que bé podien signar els del Mundo today però es cert. Irònicament cruel, tristament contradictori.
I és que no solament es va suicidar ella, amb grans dolors segons conta la notícia, sinò que també ho va fer el seu marit. La pregunta és si ell llegia els seus llibres o si els llibres servien per alguna cosa.
Sempre els llibres d'autoajuda m'han paregut contradictoris. El seu propi nom ho indica, t'has d'ajudar tu mateix, però comprant-los ajudes també a l'editorial i a l'escriptor que els publica.
I em pareixen contradictoris perquè no crec que hi hagen consells vàlids per a tot el món ni una forma de vida estàndard...
Però jo em vaig a permetre donar-vos un consell. Pensareu: no acaba de dir que no hi han consells vàlids per a tot el món, que fa donant-ne un. Em veig legitimat perquè no vaig a lucrar-me i perquè tot i ser contradictori sempre ho serà menys que escriure llibres d'autoajuda i suicidar-te.
Si teniu un problema, el primer que hi ha que fer és convencer-se que es vol resoldre, posar-li ganes, força, allò que parlant malament diriem ous. Una volta convençuts s'ha de buscar la forma de resoldre'l. Buscar ajuda d'amics o familiars, consultar a algú que sàpia del tema, en definitiva esbrina com solucionar-lo; recordant sempre que si la solució del problema no depén de nosaltres no ens ha d'afectar i que si un problema no te solució deixa de ser un problema.
La solució al teu problema no està a un llibre, perquè el que l'ha escrit no té el teu problema i no sap res de tu i com ja hem vist potser si ell estiguera en la teua situació tampoc tindria el valor per a solucionar-lo.
En este blog hem trobat l'opinió de Vicent, faller de Sant Jordi des de sempre, sobre la notícia (segons 11 a 15).
lunes, 18 de octubre de 2010
Irgendwann, Irgendwo
Ja està, s'han acabat les reformes. Torne a obrir el blog, el període de reformes ha estat més curt del que pensava en un principi, degut sobretot a la quantitat de temps lliure que tinc.
Esta entrada va a servir per a explicar un poc tots els canvis i aquest parèntesi, entre dues etapes que són necessariament estos dies.
El primer canvi sustàncial és el disseny. Volia centrar-me en aquest apartat, volia millorar-lo i treballar en l'edició de la plantilla... però després comences a pegar-te amb el HTML i veus quan de temps et costa fer el canvi més absurd i busques una de les plantilles que ara ofereix blogger (moltes més i molt millors que quan vaig crear el blog) i la deixes quasi tal qual.
Per primera volta des que tinc el blog abandone aquell color mig groc, mig beige, mig no saps el que és, i el canvie per un fons blanc. La principal millora del disseny crec que és que es facilita prou la lectura, que al cap i a la fí és el més important. A part crec que tot queda prou ordenat i prou agradable a la vista.
He canviat també alguns enllaços. He eliminat alguns que no s'actualitzaven i tenen pinta de que no es van a tornar a actualitzar i he afegit altres.
Entre els amics he afegit el blog de Julia "la marmota viajera" i el de Joserra.
A la llista de blogs que visite sovint he afegit el "Tinc ganota" un blog de receptes de cuina, amb música, que m'agrada molt.
He afegit una nova secció amb blogs esportius. Algun dia potser parle amb més profunditat d'ells, sols explicar que tot són webs independents (excepte el de Axel, però és el millor en futbol internacional) i on es pot apendre molt, riure molt i passar estones mortes en Internet.
He deixat altres webs que ja estaven enllaçades i que considere d'interés. Menció especial a la "pàgina web oficial dels enginyers químics del Poli", un clàssic.
Els versos de baix de la capçalera són d'una cançó de Sau, que es diu pertanyer a algun lloc. M'agrada eixe paràgraf perquè explica el meu moment actual. Estic un poc desubicat. Així com explicava fa poc que Dresden havia estat el meu lloc al món, ara no sé ben bé si en tinc un. El principal problema és que com no sé on treballaré, no sé quin serà el meu lloc al món. Si treballe prop del poble, serà el poble, si treballe a València, serà València, si treballe més lluny serà més lluny. Allà on vaja sé que sabré fer-me fort, sabré traure el cap i guanyar-me el meu espai, falta saber on serà, a quin lloc tornaré a pertanyer.
La foto de la capçalera no és definitiva, i segurament l'aniré canviant segons l'estat d'ànim o els aconteixements, però eixes petjades sobre la sorra indiquen que estic en trànsit, que no estic parat, i que el blog és la millor forma de seguir-me la pista.
I per fí el títol.
A Dresden hi havia una xica especial (jo sempre tinc una xica especial), encara que fòra especial sols perquè era l'única que em mirava com es mira a un xic. Doncs quan esta xica (no) es va despedir de mi, em va dir: "ens tornarem a veure algun dia, en algun lloc" (a lo que jo haguera afegit: "i tant de bó en altres circumstàncies"). I és que la vida no és més que això: records dels bons moments, penes, alegries, i camins i vides, que es separen, que es tornen a juntar...la vida està plena d'alguns dies, en alguns llocs.
I eixa frase em pareix perfecta per al meu moment actual, per a aquest parèntesi, perquè estic poc a poc construint el meu futur, un futur on de moment regna la indeterminació, un futur que em portarà algun dia, a algun lloc.
Irgendwann (algun dia o qualsevol dia), Irgendwo (algun lloc o qualsevol lloc) sols és la traducció en alemany del títol del blog. I és que m'encanten les paraules alemanyes que comencen per irgend, m'agrada com sonen i com mostren tota la capacitat de síntesi dels alemanys.
Així que ja ho saps, si vols saber de mí, em podras trobar "irgendwann, irgendwo", però si et corre pressa sempre tindràs este blog...a dormir i callar.
Esta entrada va a servir per a explicar un poc tots els canvis i aquest parèntesi, entre dues etapes que són necessariament estos dies.
El primer canvi sustàncial és el disseny. Volia centrar-me en aquest apartat, volia millorar-lo i treballar en l'edició de la plantilla... però després comences a pegar-te amb el HTML i veus quan de temps et costa fer el canvi més absurd i busques una de les plantilles que ara ofereix blogger (moltes més i molt millors que quan vaig crear el blog) i la deixes quasi tal qual.
Per primera volta des que tinc el blog abandone aquell color mig groc, mig beige, mig no saps el que és, i el canvie per un fons blanc. La principal millora del disseny crec que és que es facilita prou la lectura, que al cap i a la fí és el més important. A part crec que tot queda prou ordenat i prou agradable a la vista.
He canviat també alguns enllaços. He eliminat alguns que no s'actualitzaven i tenen pinta de que no es van a tornar a actualitzar i he afegit altres.
Entre els amics he afegit el blog de Julia "la marmota viajera" i el de Joserra.
A la llista de blogs que visite sovint he afegit el "Tinc ganota" un blog de receptes de cuina, amb música, que m'agrada molt.
He afegit una nova secció amb blogs esportius. Algun dia potser parle amb més profunditat d'ells, sols explicar que tot són webs independents (excepte el de Axel, però és el millor en futbol internacional) i on es pot apendre molt, riure molt i passar estones mortes en Internet.
He deixat altres webs que ja estaven enllaçades i que considere d'interés. Menció especial a la "pàgina web oficial dels enginyers químics del Poli", un clàssic.
Els versos de baix de la capçalera són d'una cançó de Sau, que es diu pertanyer a algun lloc. M'agrada eixe paràgraf perquè explica el meu moment actual. Estic un poc desubicat. Així com explicava fa poc que Dresden havia estat el meu lloc al món, ara no sé ben bé si en tinc un. El principal problema és que com no sé on treballaré, no sé quin serà el meu lloc al món. Si treballe prop del poble, serà el poble, si treballe a València, serà València, si treballe més lluny serà més lluny. Allà on vaja sé que sabré fer-me fort, sabré traure el cap i guanyar-me el meu espai, falta saber on serà, a quin lloc tornaré a pertanyer.
La foto de la capçalera no és definitiva, i segurament l'aniré canviant segons l'estat d'ànim o els aconteixements, però eixes petjades sobre la sorra indiquen que estic en trànsit, que no estic parat, i que el blog és la millor forma de seguir-me la pista.
I per fí el títol.
A Dresden hi havia una xica especial (jo sempre tinc una xica especial), encara que fòra especial sols perquè era l'única que em mirava com es mira a un xic. Doncs quan esta xica (no) es va despedir de mi, em va dir: "ens tornarem a veure algun dia, en algun lloc" (a lo que jo haguera afegit: "i tant de bó en altres circumstàncies"). I és que la vida no és més que això: records dels bons moments, penes, alegries, i camins i vides, que es separen, que es tornen a juntar...la vida està plena d'alguns dies, en alguns llocs.
I eixa frase em pareix perfecta per al meu moment actual, per a aquest parèntesi, perquè estic poc a poc construint el meu futur, un futur on de moment regna la indeterminació, un futur que em portarà algun dia, a algun lloc.
Irgendwann (algun dia o qualsevol dia), Irgendwo (algun lloc o qualsevol lloc) sols és la traducció en alemany del títol del blog. I és que m'encanten les paraules alemanyes que comencen per irgend, m'agrada com sonen i com mostren tota la capacitat de síntesi dels alemanys.
Així que ja ho saps, si vols saber de mí, em podras trobar "irgendwann, irgendwo", però si et corre pressa sempre tindràs este blog...a dormir i callar.
viernes, 8 de octubre de 2010
Tancat per reforma
Com ja vaig advertir, el blog estarà un temps parat, mentre canvie el disseny. No té molt de sentit que es diga "des de Dresden" quan ja no estic a Dresden.
Vull millorar els enllaços, i veure quin contingut li done, així que em vaig a pendre unes dues setmanes per a arreglar-ho. Esteu atents la setmana del 20 d'octubre, quan espere tindre'l acabat.
Un fort abraç a tota la gent que ha seguit el blog durant aquesta estància a Dresden i que em comenta que li agrada llegir allò que jo escric. Fins prompte!
La millor visita (IV): Ximooo (i el desenllaç del concurs)
Faltava per tancar l'etapa de Dresden, contar la visita del meu amic Jose, i donar el resultat del concurs.
Com ja m'esperava ell no ha volgut escriure el text reglamentari, però per contra ha fet sense dubte les millors fotos, ja que té un pepino de càmera.
La relació de Jose amb els meus col·legues de Dresden va molar i l'altre dia em deien que s'havia integrat molt bé. I és que a Jose quasi ningú li diu Jose; alguns Donet, altres Ximo, el seu malnom, i els meus amics de Dresden, sobretot Migue, que és el més ocurrent, quan es va enterar que el seu malnom era Ximo, va decidir dir-li Tchibo, en honor a la nostra companyia de telefonia mòbil (que a més de mòbils ven café i roba)
Ho vam passar molt be. Jo vaig aprofitar per a visitar la Suïssa Sajona on encara no havia estat. Vam fer una ruta d'unes tres horetes caminant, des de Rathen on vam creuar el Elba en vaixell i vam pujar unes escales que pareixia que no acabaven mai fins al Bastei Brücke, un pont de pedra, des d'on hi han unes vistes espectaculars i un paissatge típic de la zona que val molt la pena i que no m'haguera agradat tornar-me'n sense veure.
El dijous per la nit com toca, sopar kebab enorme i tancar la Chemie. Últimament la gent no estava eixint molt, però la visita de Donet va coincidir amb el retorn de Carla a Dresden, i tot el món va aprofitar eixe dijous per a eixir, estàvem tots i va ser una gran nit: molta birra, molta festa.
El divendres ens vam alçar sense pressa i vam visitar Dresden. El sol va acompanyar i les fotos del Zwinger i d'alguns altres monuments del meu Dresden són les millors que he vist. Vam fer la ruta completa anant fins la Garnisonkirche (l'esglesia rara) i el Kuntshof Passage (les cases rares), vam sopar amb els meus col·legues al Espitas i vam eixir fins a l'hora que Carla havia d'agafar el bus.
I el disabte a les 11:00 eixiem en Mitfahren cap a Berlin, on vam fer el free tour pel nostre compte, que ja me'l sé. Ens vam quedar en un hostal que estava realment bé en Schönhauser Allee amb desdejuni inclós. Vam sopar al Tiergarten Quelle que mai falla, vam visitar l'esglesia del record, la sinagoga i la casa okupa, ja de nit (per a veure també a les de la rinyonera).
El diumenge vam fer la cua per a pujar a la cúpula del Reichstag i vam anar a veure l'East Side Gallery. Tot el que un turista pot fer en Berlin en dos dies. El viatge haguera estat perfecte si el mitfahren del diumenge no haguera fallat, si el tren on vam tornar finalment no s'haguera espatllat i no haguerem perdut el nostre enllaç a Dresden, per a aplegar finalment quan eren més de les 11 de la nit...
Per a Donet este viatge ha estat important. Era la primera volta que volava i si obviem Andorra, la primera volta que eixia d'Espanya. Era curiós veure com tot el que tots els llocs on jo havia estat mil voltes eren tan nous per a ell. Finalment ha estat l'únic de Burriana que ha vingut a veure'm i li ho agraisc molt i és que a més van ser dies molt guapos, i un descans merescut entre l'entrega del meu report i la presentació. Li va agradar tant viatjar que ja s'ha posat a estudiar anglés.
--------------------------------------------------------------------------------
I ara el desenllaç del concurs. Després de totes les visites, el jurat qualificador del concurs, composat únicament per mi ha decidit...que tots sou guanyadors.
Totes i cadascuna de les visites ha estat especial. Els tipets per ser la primera, per l'esforç que va suposar vindre per a tan poc de temps, pel fred que vam passar, per les grans nits que vam viure, i perquè són de puta mare.
Els meus germans no cal ni comentar-ho em va fer molta il·lusió que vingueren, visita curta però molt intensa, també amb molt de fred, amb visita express a Berlin, sopar en el Tiergarten Quelle, amb festa al pis de Isa i amb molt de bon roll.
Els químics bojos, estan bojos, i són frikis. Van vindre prous dies, i vam fer també de tot, anar al llac, aprofitant un dels pocs dies d'estiu a Dresden, eixir dijous i divendres a mort, superar tots els reptes, menjar "codillo" al Waldschlossen i beure cervesa al Bautzner Tor, una gran visita adobada amb la gravació de material mooolt divertit.
I Donet es mereix el premi per ser l'únic de Burriana, per acompanyar-me a la Suïssa Sajona, per integrar-se tan be en el meu grup (tots al principi es creien que era alemany), per portar-me roba cap ací i per demostrar-me que és un gran amic. A més ho vam passar estupendament i vaig anar per última volta a Berlin que sempre és un plaer.
Un concurs on tots sou guanyadors...vos queixareu!!
Com ja m'esperava ell no ha volgut escriure el text reglamentari, però per contra ha fet sense dubte les millors fotos, ja que té un pepino de càmera.
La relació de Jose amb els meus col·legues de Dresden va molar i l'altre dia em deien que s'havia integrat molt bé. I és que a Jose quasi ningú li diu Jose; alguns Donet, altres Ximo, el seu malnom, i els meus amics de Dresden, sobretot Migue, que és el més ocurrent, quan es va enterar que el seu malnom era Ximo, va decidir dir-li Tchibo, en honor a la nostra companyia de telefonia mòbil (que a més de mòbils ven café i roba)
Ho vam passar molt be. Jo vaig aprofitar per a visitar la Suïssa Sajona on encara no havia estat. Vam fer una ruta d'unes tres horetes caminant, des de Rathen on vam creuar el Elba en vaixell i vam pujar unes escales que pareixia que no acabaven mai fins al Bastei Brücke, un pont de pedra, des d'on hi han unes vistes espectaculars i un paissatge típic de la zona que val molt la pena i que no m'haguera agradat tornar-me'n sense veure.
El dijous per la nit com toca, sopar kebab enorme i tancar la Chemie. Últimament la gent no estava eixint molt, però la visita de Donet va coincidir amb el retorn de Carla a Dresden, i tot el món va aprofitar eixe dijous per a eixir, estàvem tots i va ser una gran nit: molta birra, molta festa.
El divendres ens vam alçar sense pressa i vam visitar Dresden. El sol va acompanyar i les fotos del Zwinger i d'alguns altres monuments del meu Dresden són les millors que he vist. Vam fer la ruta completa anant fins la Garnisonkirche (l'esglesia rara) i el Kuntshof Passage (les cases rares), vam sopar amb els meus col·legues al Espitas i vam eixir fins a l'hora que Carla havia d'agafar el bus.
I el disabte a les 11:00 eixiem en Mitfahren cap a Berlin, on vam fer el free tour pel nostre compte, que ja me'l sé. Ens vam quedar en un hostal que estava realment bé en Schönhauser Allee amb desdejuni inclós. Vam sopar al Tiergarten Quelle que mai falla, vam visitar l'esglesia del record, la sinagoga i la casa okupa, ja de nit (per a veure també a les de la rinyonera).
El diumenge vam fer la cua per a pujar a la cúpula del Reichstag i vam anar a veure l'East Side Gallery. Tot el que un turista pot fer en Berlin en dos dies. El viatge haguera estat perfecte si el mitfahren del diumenge no haguera fallat, si el tren on vam tornar finalment no s'haguera espatllat i no haguerem perdut el nostre enllaç a Dresden, per a aplegar finalment quan eren més de les 11 de la nit...
Per a Donet este viatge ha estat important. Era la primera volta que volava i si obviem Andorra, la primera volta que eixia d'Espanya. Era curiós veure com tot el que tots els llocs on jo havia estat mil voltes eren tan nous per a ell. Finalment ha estat l'únic de Burriana que ha vingut a veure'm i li ho agraisc molt i és que a més van ser dies molt guapos, i un descans merescut entre l'entrega del meu report i la presentació. Li va agradar tant viatjar que ja s'ha posat a estudiar anglés.
--------------------------------------------------------------------------------
I ara el desenllaç del concurs. Després de totes les visites, el jurat qualificador del concurs, composat únicament per mi ha decidit...que tots sou guanyadors.
Totes i cadascuna de les visites ha estat especial. Els tipets per ser la primera, per l'esforç que va suposar vindre per a tan poc de temps, pel fred que vam passar, per les grans nits que vam viure, i perquè són de puta mare.
Els meus germans no cal ni comentar-ho em va fer molta il·lusió que vingueren, visita curta però molt intensa, també amb molt de fred, amb visita express a Berlin, sopar en el Tiergarten Quelle, amb festa al pis de Isa i amb molt de bon roll.
Els químics bojos, estan bojos, i són frikis. Van vindre prous dies, i vam fer també de tot, anar al llac, aprofitant un dels pocs dies d'estiu a Dresden, eixir dijous i divendres a mort, superar tots els reptes, menjar "codillo" al Waldschlossen i beure cervesa al Bautzner Tor, una gran visita adobada amb la gravació de material mooolt divertit.
I Donet es mereix el premi per ser l'únic de Burriana, per acompanyar-me a la Suïssa Sajona, per integrar-se tan be en el meu grup (tots al principi es creien que era alemany), per portar-me roba cap ací i per demostrar-me que és un gran amic. A més ho vam passar estupendament i vaig anar per última volta a Berlin que sempre és un plaer.
Un concurs on tots sou guanyadors...vos queixareu!!
martes, 5 de octubre de 2010
El año que fuimos reyes
Dicen que todo lo bueno se acaba, es un tópico, tampoco todo lo malo dura para siempre, pero ahora se acabó algo bueno, muy bueno.
Dresden es un poco como la novia perfecta, tiene el Alstadt, esa parte bonita, formal, con mucha historia, ideal para enseñar a la familia y tiene esa parte loca, apasionada, que te pone mucho y que disfrutas por las noches, en su Neustadt, en nuestra Neustadt
Dresden era mi ciudad, mi pueblo, mi casa. Dresden es muy grande, puedes pasar largos ratos en bus sin salir de la ciudad y sin embargo es como un pueblo; me encantaba encontrarme a gente conocida en el tranvía, en el netto, en Neustadt, en cualquier parte porque me demostraba que yo formaba parte, que no era un extraño, era más bien el rey, el rey de Dresden. Todos lo eramos, cada uno a su manera.
No hay rey sin reino y mi reino eran mis amigos, personajes locos, singulares, que se dormían en lugares inauditos, tenían las peores resacas, eran nombrados Herrs, con sonrisas enormes, con los ojos cerrados, con habitaciones que olían mal, pero que estaban siempre dispuestos a bailar como palermas, a cerrar bares, a tomar la penúltima, a estar ahí...
No había una reina, pero si montones de princesas, capaces de seducir a muchos siervos, de ingerir cantidades de alcohol inimaginables, de subir conmigo al tejado del castillo, pequeñas pero enormes, princesas del amor con exóticos peinados, jovencitas que me hacían sonreir siempre, princesas capaces de movilizar lo inmovilizable, que te daban abrazos cuando los necesitabas, pibones, tetonas, princesas polacas, princesas muy especiales, princesas muy divertidas, mis princesas...
Y gente que ocupaba mis dominios antes que yo, que había pateado mil veces las calles que nosotros pateariamos, que sabía todos los secretos, que hablaba el alemán de forma comprensible, que nos ayudó primero y que después fueron indispensables.
Si hay que elegir un palo, está claro que fuimos reyes de copas, bebimos mucho, pasamos grandes noches que sabías como empezaban pero nunca como iban a terminar. Bailamos en sotanos, en naves, en edificios ruinosos, en antiguas fábricas, en pubs de acabados, en casa okupas, en los peores antros...pero como molaba.
Yo no fui un mal rey, hice el pantalón-tobillo siempre que me lo pedían, salía siempre que podía aunque tuviera que trabajar al día siguiente, me apuntaba a muchos planes o los proponía, conocí a mucha gente, y dejé allí grande amigos...pero todo se acaba.
Siempre quedarán los recuerdos, los videos, las fotos, este blog, y supongo y espero que las quedadas donde todos los reyes de Dresden recordaremos nuestro reinado. Porque este año fuimos reyes.
sábado, 2 de octubre de 2010
Coses que són diferent en Alemanya (de l'est) IV
En esta entrada acabe la serie de les coses que són diferents en Alemanya. Finalment no escriuré una sobre Wroclaw, ja que ja fa molt de temps i no recorde quasi res del viatge, sols que va estar molt bé, que les nostres amfitriones van ser superamables, que el vodka polac és una meravella, i que Wroclaw i els seus ponts és molt bonic.
Quan acabe esta entrada, escriure una altra, ja en Espanya, repasaré la visita de Donet i donaré el veredicte del concurs de la millor visita. Després em pendré unes setmanetes de descans del blog, per a canviar-li el disseny i el nom; no té sentit que es diga des de Dresden si ja no estic a Dresden...però ara toca parlar de l'est:
Per a Rolle, i per a molts altres alemanys qualsevol temps passat va ser millor. Somien encara en vesprades glorioses, onejant la bandera de la República Democràtica Alemanya i cantant l'himne. Ells són ostalgics
Veuen amb tristesa com els seus símbols desapareixen poc a poc dels carrers i com la seua icona, el ammpelman no és més que un reclam turístic i comercial.
Quan van a fer la compra, no falta a les seues cistelles el detergent Spee, la crema Florena, la cervessa Radeberger i recorden com coïa la gola quan fumaves cigarrets sense filtre de la marca Caro.
No beuen Coca-Cola, beuen Vita-cola, el refresc de cola socialista, més dolç que la Coca-cola i amb un toc lleuger de sabor citric és un símbol d'aquell temps que hui es comercialitza a tota Alemanya, encara que és ací, a l'est on més es consumeix (es beu més Vita-Cola que Pepsi, per a que us feu una idea).
No poden evitar que els caiga una llàstima quan veuen passar un Trabbi per davant seu. Eixe diminut cotxe que era pràcticament l'únic que podies comprar en aquella època, després de llargues esperes, convertit ara també en símbol ostalgic.
Creuen que la forma de vida de la DDR es pot portar a este nou temps, així que no dubten en anar nuets per casa o anar a llacs i campings on està permés el naturisme.
Els encanta la pel·lícula Good bye Lenin, escoltar música de la època i anar a Ost-partys.
Segurament ningú tornaria al passat, ni ningú d'ells renunciaria a els drets individuals actuals, però tots farien la transició d'una altra forma, i hagueren tingut més tacte en les seues tradicions...d'un dia per a l'altre els va canviar la vida.
La diferència actual entre l'est i l'oest encara és notable, i per exemple els ciutadans de l'oest paguen un impost cada any per a la regeneració i modernització de l'est. Les regions de l'est continuen sent més pobres, amb més índex d'atur i les grans empreses no estan ací, però la història d'Europa del segle XX s'ha escrit des d'ací, i l'est té un encant especial. Ja ho va dir Klaus Wowereit alcalde de Berlín en una entrevista en 2004: "Berlin ist arm aber sexy" (Berlin és pobre però sexy)
Quan acabe esta entrada, escriure una altra, ja en Espanya, repasaré la visita de Donet i donaré el veredicte del concurs de la millor visita. Després em pendré unes setmanetes de descans del blog, per a canviar-li el disseny i el nom; no té sentit que es diga des de Dresden si ja no estic a Dresden...però ara toca parlar de l'est:
Per a Rolle, i per a molts altres alemanys qualsevol temps passat va ser millor. Somien encara en vesprades glorioses, onejant la bandera de la República Democràtica Alemanya i cantant l'himne. Ells són ostalgics
Veuen amb tristesa com els seus símbols desapareixen poc a poc dels carrers i com la seua icona, el ammpelman no és més que un reclam turístic i comercial.
Quan van a fer la compra, no falta a les seues cistelles el detergent Spee, la crema Florena, la cervessa Radeberger i recorden com coïa la gola quan fumaves cigarrets sense filtre de la marca Caro.
No beuen Coca-Cola, beuen Vita-cola, el refresc de cola socialista, més dolç que la Coca-cola i amb un toc lleuger de sabor citric és un símbol d'aquell temps que hui es comercialitza a tota Alemanya, encara que és ací, a l'est on més es consumeix (es beu més Vita-Cola que Pepsi, per a que us feu una idea).
No poden evitar que els caiga una llàstima quan veuen passar un Trabbi per davant seu. Eixe diminut cotxe que era pràcticament l'únic que podies comprar en aquella època, després de llargues esperes, convertit ara també en símbol ostalgic.
Creuen que la forma de vida de la DDR es pot portar a este nou temps, així que no dubten en anar nuets per casa o anar a llacs i campings on està permés el naturisme.
Els encanta la pel·lícula Good bye Lenin, escoltar música de la època i anar a Ost-partys.
Segurament ningú tornaria al passat, ni ningú d'ells renunciaria a els drets individuals actuals, però tots farien la transició d'una altra forma, i hagueren tingut més tacte en les seues tradicions...d'un dia per a l'altre els va canviar la vida.
La diferència actual entre l'est i l'oest encara és notable, i per exemple els ciutadans de l'oest paguen un impost cada any per a la regeneració i modernització de l'est. Les regions de l'est continuen sent més pobres, amb més índex d'atur i les grans empreses no estan ací, però la història d'Europa del segle XX s'ha escrit des d'ací, i l'est té un encant especial. Ja ho va dir Klaus Wowereit alcalde de Berlín en una entrevista en 2004: "Berlin ist arm aber sexy" (Berlin és pobre però sexy)
lunes, 20 de septiembre de 2010
Més monòlegs
Fa un any vaig escriure esta entrada, on parlava de que estàvem a la final del concurs de monòlegs del meu poble. Estàvem el meu germà i jo, que formem un tàndem perfecte. Jo escric els monòlegs, els assatjem junts (ara per Skype), donant-li un estil molt característic i ell ho borda dalt de l'escenari.
En aquell concurs vam quedar tercers, sols darrere de gent que portava molt de temps dedicant-se al tema.
Des d'aquells dos monòlegs, hem actuat al Hollywood, ací en Burriana, al concurs de Canet d'en Berenguer i ara esta última setmana s'ha tornat a celebrar el concurs al nostre poble.
En Canet, que la mitja d'edat del públic fòra de 60 anys, i amb molta presència de madrilenys que no entenien completament el nostre monòleg que era en valencià, no ens va beneficiar. Així i tot vam passar a la final, i en esta crec que vam ser clarament superiors al tercer premi, però els concursos són així, no es pot guanyar sempre.
I ara tornàvem al poble, amb dos textos molt bons, que han funcionat francament bé. El de la semifinal, més general, quasi igual al que vam fer en Canet en les semis és un monòleg molt simple que funciona molt be. Per a la final vam reservar Burriana 2020, un monòleg que planteja com serien unes olimpiades en Burriana. Es tracta d'una radiogradia francament divertida del nostre caracter, de la nostra forma de ser, que va entusiasmar al públic. Així hem guanyat el premi del públic per votació popular, que se'ns va escapar l'any passat per un vot, i el segon premi del concurs, sols darrere de Carlos Blanco, un altre professional, que venia des de Barcelona.
A este enllaç, trobareu la notícia a un periodic digital, i estan penjats els videos dels monòlegs de la final. El so, és molt deficient, però us podeu fer una idea de l'espectacle i sentir les rialles i els aplaudiments del respectable. Prompte (tan prompte com jo aplegue a Burriana, perquè el meu germà és un gos per a estes coses) espere penjar un parellet de videos més al Youtube.
El pròxim concurs és en el pub Opera de València, una plaça important, però on sols s'ha de presentar un text, i nosaltres tenim un molt bon monòleg, ja veurem com va.
També dir, que tenim un monòleg de 40 minuts llest per a actuar a qualsevol lloc, així que si coneixes d'algun bar, pub o similar on creus que podríem actuar, contacta amb mi.
També pense en altres projectes, potser actuar junts, però clar, per a totes estes coses primer hauré d'aclarir el meu futur laboral.
En aquell concurs vam quedar tercers, sols darrere de gent que portava molt de temps dedicant-se al tema.
Des d'aquells dos monòlegs, hem actuat al Hollywood, ací en Burriana, al concurs de Canet d'en Berenguer i ara esta última setmana s'ha tornat a celebrar el concurs al nostre poble.
En Canet, que la mitja d'edat del públic fòra de 60 anys, i amb molta presència de madrilenys que no entenien completament el nostre monòleg que era en valencià, no ens va beneficiar. Així i tot vam passar a la final, i en esta crec que vam ser clarament superiors al tercer premi, però els concursos són així, no es pot guanyar sempre.
I ara tornàvem al poble, amb dos textos molt bons, que han funcionat francament bé. El de la semifinal, més general, quasi igual al que vam fer en Canet en les semis és un monòleg molt simple que funciona molt be. Per a la final vam reservar Burriana 2020, un monòleg que planteja com serien unes olimpiades en Burriana. Es tracta d'una radiogradia francament divertida del nostre caracter, de la nostra forma de ser, que va entusiasmar al públic. Així hem guanyat el premi del públic per votació popular, que se'ns va escapar l'any passat per un vot, i el segon premi del concurs, sols darrere de Carlos Blanco, un altre professional, que venia des de Barcelona.
A este enllaç, trobareu la notícia a un periodic digital, i estan penjats els videos dels monòlegs de la final. El so, és molt deficient, però us podeu fer una idea de l'espectacle i sentir les rialles i els aplaudiments del respectable. Prompte (tan prompte com jo aplegue a Burriana, perquè el meu germà és un gos per a estes coses) espere penjar un parellet de videos més al Youtube.
El pròxim concurs és en el pub Opera de València, una plaça important, però on sols s'ha de presentar un text, i nosaltres tenim un molt bon monòleg, ja veurem com va.
També dir, que tenim un monòleg de 40 minuts llest per a actuar a qualsevol lloc, així que si coneixes d'algun bar, pub o similar on creus que podríem actuar, contacta amb mi.
També pense en altres projectes, potser actuar junts, però clar, per a totes estes coses primer hauré d'aclarir el meu futur laboral.
lunes, 13 de septiembre de 2010
Les coses que més trobaré a faltar quan torne.
Ja no em queda res ací. Hui he entregat el report del treball que he fet durant l'any. 40 pàgines que han costat molt d'escriure, perquè estic molt oxidat escrivint en anglés i perquè ací he fet un poc de tot, sense molt d'ordre i donar-li coherència al meu treball no ha estat fàcil. Ara em queda presentar-lo la setmana que ve al grup de laboratori i al cap del departament, i esta setmana la visita de Donet. Després d'això, dos caps de setmana, l'últim segur a Dresden, l'anterior potser a l'Oktoberfest, que intentaré que siguen molt especials, és la meua despedida.
El títol de l'entrada parla de coses, però està clar que allò que més trobaré a faltar és la gent, de fet ja ho estic fent, i molt. Estes últimes setmanes estan molt marcades per la melangia, pels records, perquè erem molts i ara som molt pocs, costa de fer bons plans, ja que tots tenim a més prou feina, i és té la sensació que el millor ha passat.
I ens passa a molts això de trobar-nos a faltar; la gent que se'n va anar a finals de juliol i principis d'agost ja està quedant a Espanya, en Salamanca o en Cambrils, perquè erem sense dubte un grup molt unit i quan has viscut tantes coses amb esta gent, costa separar-se.
Però com deia, esta entrada no parlarà de gent, parlarà de coses. Perquè hi ha moltes coses d'esta ciutat i de la meua estància ací que enyoraré. Vaig a contar-vos algunes.
- Les mamelles de Anja, Christinne i Claudine asomant per dalt de la bata del laboratori serà la cosa que més trobaré a faltar del treball.
- La varietat de menjar ràpid-basura-boníssim de l'entorn de l'Assi-ecke es trobarà prou a faltar també; una hamburguesa del Kochbox, unes creïlles del nº2, un panino, un kebab número 4 del kebab verd, una xina-box o una pizza del marmaris t'arreglaven el sopar per molt pocs diners.
- Poder eixir sempre en sabatilles d'esport (inclús amb les que em van canviar a la festa d'Alba), és més poder eixir com et done la gana, amb pantalons de hippy, amb barret, amb el que vullgues, ací sempre trobaràs a algú que va més arreu que tu.
- Anar al Rewe o al Netto a les 21:50 a comprar les birres o el vi que et proporcionaran el pet de la nit.
- El jägermeister i el Jugurmustus.
- Les festes en llocs diversos. En el parc, en les cuines de la Sant Peters, en pisos, en kellers, en locals alquilats, en Martin Luther 1, en mig de densa vegetació, on moltes voltes puc portar la meua musiqueta i punxar un poc.
- El 33, la Chemie, el flower power, el Hebeda's, el Republik, el Lewoski, el Zille i fins i tot el New Feeling.
- Anar amb el tramvia 3 o amb el 7 i haver de girar-me sempre quan creue el riu a contemplar la meravella de ciutat on he viscut enguany.
- Poder viatjar amb transport públic de gorra o de quasi gorra tot l'any.
- Donar importància a detalls insignificants: que siga la setmana espanyola en el Lidl, que algú et regale un bitllet de 4 viatges, que et preparen una festa d'aniversari, que quan estas morint-te de camí a casa aplegue el 11 que conecta amb el 62 i et porta a casa molt ràpid.
- No ho trobaré a faltar, però era molt graciós dormir-me en el tramvia o en les festes. Eixe dia no era divertit, però comentar-ho després i veure les fotos, si és molt graciós.
El títol de l'entrada parla de coses, però està clar que allò que més trobaré a faltar és la gent, de fet ja ho estic fent, i molt. Estes últimes setmanes estan molt marcades per la melangia, pels records, perquè erem molts i ara som molt pocs, costa de fer bons plans, ja que tots tenim a més prou feina, i és té la sensació que el millor ha passat.
I ens passa a molts això de trobar-nos a faltar; la gent que se'n va anar a finals de juliol i principis d'agost ja està quedant a Espanya, en Salamanca o en Cambrils, perquè erem sense dubte un grup molt unit i quan has viscut tantes coses amb esta gent, costa separar-se.
Però com deia, esta entrada no parlarà de gent, parlarà de coses. Perquè hi ha moltes coses d'esta ciutat i de la meua estància ací que enyoraré. Vaig a contar-vos algunes.
- Les mamelles de Anja, Christinne i Claudine asomant per dalt de la bata del laboratori serà la cosa que més trobaré a faltar del treball.
- La varietat de menjar ràpid-basura-boníssim de l'entorn de l'Assi-ecke es trobarà prou a faltar també; una hamburguesa del Kochbox, unes creïlles del nº2, un panino, un kebab número 4 del kebab verd, una xina-box o una pizza del marmaris t'arreglaven el sopar per molt pocs diners.
- Poder eixir sempre en sabatilles d'esport (inclús amb les que em van canviar a la festa d'Alba), és més poder eixir com et done la gana, amb pantalons de hippy, amb barret, amb el que vullgues, ací sempre trobaràs a algú que va més arreu que tu.
- Anar al Rewe o al Netto a les 21:50 a comprar les birres o el vi que et proporcionaran el pet de la nit.
- El jägermeister i el Jugurmustus.
- Les festes en llocs diversos. En el parc, en les cuines de la Sant Peters, en pisos, en kellers, en locals alquilats, en Martin Luther 1, en mig de densa vegetació, on moltes voltes puc portar la meua musiqueta i punxar un poc.
- El 33, la Chemie, el flower power, el Hebeda's, el Republik, el Lewoski, el Zille i fins i tot el New Feeling.
- Anar amb el tramvia 3 o amb el 7 i haver de girar-me sempre quan creue el riu a contemplar la meravella de ciutat on he viscut enguany.
- Poder viatjar amb transport públic de gorra o de quasi gorra tot l'any.
- Donar importància a detalls insignificants: que siga la setmana espanyola en el Lidl, que algú et regale un bitllet de 4 viatges, que et preparen una festa d'aniversari, que quan estas morint-te de camí a casa aplegue el 11 que conecta amb el 62 i et porta a casa molt ràpid.
- No ho trobaré a faltar, però era molt graciós dormir-me en el tramvia o en les festes. Eixe dia no era divertit, però comentar-ho després i veure les fotos, si és molt graciós.
jueves, 9 de septiembre de 2010
Dynamo Dresden
A voltes entenc a la gent que abandona els seus blogs, quan no tens temps per a res és difícil traure una estona per a actualitzar. I quan fa molt de temps que no actualitzes et trobes contant coses que van passar fa més d'un mes.
I és que l'últim dia de juliol vaig anar per fí a veure un partit del Dynamo. Erem molts, i vam anar amb Stephan que és abonat. Estàvem al "Stehplatz" és a dir, la zona on es veu el futbol dret i on es posen els ultres. L'ambient era espectacular, els aficionats no paraven d'animar durant els 90 minuts i cada corner era motiu de celebració. Era el primer partit de lliga en casa i van guanyar en un partit de rivalitat regional (ambdós eren equips de l'antiga DDR) al Jena per un còmode 2-0.
I qué té d'especial el Dynamo? Que està en tercera i té un camp de 32.000 espectadors que s'ompli sovint. Al partit que vam anar nosaltres erem 21.612 (no els vaig contar, eixia als videomarcadors). És curiós veure a jugadors tan roins jugar en un camp que estaria entre els 10 més grans de la primera divisió espanyola.
Però el Dynamo no ha estat sempre en el pou de la tercera. En temps de la DDR va guanyar moltes lligues, i va ser un dels dos equips que va conseguir plaça en la Bundesliga quan Alemanya es va reunificar. Va aguantar uns quants anys, però la situació econòmica va ofegar a l'equip que va baixar als despatxos fins a la regional liga, on ha estat penant fins ara, amb breus estàncies a la segon divisió, i ara amb la creació de la tercera, porta ja tres temporades en esta categoria, on estan també molts dels filials dels equips de primera.
Simptomàtic és veure com en primera divisió amb el descens la temporada passada del Herta, no hi ha cap equip de l'antiga DDR. I és que l'est té moltes coses bones, però molt pocs diners.
Enguany l'objectiu de l'equip no és altre que evitar el descens, ja que hi ha equips de molt major pressupost a la categoria, i ací es continua pagant l'estadi, que té sols un parell d'anys d'antiguitat. És bonic veure com els aficionats continuen donant suport al seu equip, recordant vells temps que van ser millors i omplint el camp cada cap de setmana.
I allí estàvem nosaltres. A la foto (que és de Maria) apareixen Julia, Migue, Pilar, Paula i un poc de Rocio i Manu. Jo no isc, però també estava allà i amb una resaca brutal.
sábado, 21 de agosto de 2010
Diccionari Dresdner - Espanyol
No estarás sola,
siempre habrá quien se parta en dos en cada despedida,
quien te dé aliento cuando te des por vencida.
No estarás sola,
siempre habrá quien te ayude a hacer las mudanzas,
quien te regale manos, flores, presencias, sin pedir nada.
Per fí s'han acabat les despedides. Ja fa quasi un mes que la gent va començar a abandonar Dresden, i des d'ahir que vam despedir a Dani (i a Anja) ja sols queda la gent que fa projecte, i jo, que seré el pròxim en tornar. Ja hi ha data, el 4 d'octubre a les deu i mitja del matí, aplegue a Manises.
Despedir-se és una merda. Fa temps que es queda quasi cada dia per fer despedides. S'han tornat rutinaries, i a més són tristes. Pareix que no quede més que el record dels bons moments, però a mi em queda més i mig ací, i he de tractar d'aprofitar-lo com siga. Encara que mires l'agenda del mòbil i cada volta quede menys gent a qui poder telefonar, encara que tinga més feina al "curro" que mai, no puc considerar el temps que em queda ací com "els minuts de la basura" i s'ha de tractar sempre de buscar coses interessants per fer.
Com a homenatge humorístic de tota la gent que ha passat per ací i també als que quedem, he recopilat algunes de les expressions i paraules que la gent solia utilitzar i que em cridaven l'atenció en el primer diccionari Dresdner - Espanyol. La primera paraula serà la dresdner, i després apareix la traducció a l'espanyol i entre parèntesi qui és el responsable de l'aportació. Sols hi ha expressions espanyoles, perquè amb els xilens este diccionari seria etern i vull destacar a Migue, principal protagonista del diccionari.
DICCIONARI DRESDNER - ESPANYOL
- Hacer un Borja: Follar la última noche con alguien con quien no has follado antes. (Cultura Popular).
- Maleta: Mochila (Miguel)
- La dije: Le dije (Jose, Fran, Alberto, Paula...)
- Pasamele: Pasamelo (Jose, Fran, Alberto, Paula...)
- En el colo: En brazos (Ali, influencia del gallego)
- Tenis: Zapatillas deportivas (Dani)
- Playeras: Zapatillas deportivas (Jose, Alba, Alberto...)
- Deportes: Zapatillas deportivas (Migue)
- Chaleco: Chaqueta (Miguel)
- Chaleco sin mangas: Chaleco (Miguel)
- Pechugui: Novia (Miguel)
- Manhatan: Majadahonda (Carlos)
- Yo no vendré: Yo no iré (Marc, Tomás, influencia del catalán)
- Voy bajo: Voy abajo (Rocío)
- Ves allí: Ve allí (Rocío, Saül, influencia del valenciano)
- Coconut: Cojonudo, de puta madre (Carlos)
- Shawarma: Kebab (Dani, María Ortega)
- Se destila: Se estila (Miguel)
- Jodo: Interjección sin significado, que refuerza la oración (Maños, en especial Isa Soria y Amanda).
- Gacho: Chaval, joven, chico. (Isa Soria)
- Paquetear: Acostarse antes de lo espera la gente de tí (Cultura popular)
- Uso excesivo y continuado de diminutivos --- Julia, alias Flanders.
- Cabesha: Expresión de saludo. (Borja)
- La muerte a pellizcos: Lo peor, algo muy malo (Carla).
- Soy gilipolla: Sois gilipollas (María Ortega, Joserra).
- Biquiño: Beso, de modo cariñoso. (Ali, influencia del gallego)
- He de...: Tengo que...(Saül, aunque es correcto, les suena raro. Influencia del valenciano)
- Moza recia: chica de apariencia agradable (Maños en general, Amanda en particular)
1ª edición (colaboración de Alberto)
- ¿Cuál?: ¿Qué? (José, Alberto)
- Taleguear: Hacer el talega, seguir de fiesta cuando ya no hay nada abierto y otras múltiples acepciones (Miguel)
- Acho: Macho, interjección para captar la atención del interlocutor (Oscar)
- Venirse arriba: Crecerse, animarse sin motivo aparente. Suele ser la antesala de una dececpción (Miguel)
- Estar catacroquer: Estar en la mierda, hundido, suele ocurrir los días de resaca. (Carlos, Dani)
- Ramonsampedrear: Hacer el Ramonsampedro, vegetar. Suele usarse este verbo también los días de resaca (Tanis)
- A tuti pleni: A tope, con mucha energía, por doquier. (Dani)
Segur que m'he deixat mogolló, si algú recorda més pot afegir-les als comentaris, i editaré l'entrada.
lunes, 16 de agosto de 2010
La millor visita (III): les coses bones es fan esperar
Els meus amics de la carrera van vindre de visita. Erem molts per a tan poca casa i el temps no va acompanyar, però la veritat és que ho vam passar genial.
Tinc poc a dir, perquè quasi tot ho diuen ells en la seua crònica. Crònica que encara que no entendreu molt bé de que va, està molt currada i és clara candidata a guanyar el concurs...he afegit alguns enllaços que expliquen un poc de que va el tema (o l'acaben de liar), però espere tindre d'ací poc uns videos que són els que quadren el cercle.
I ara sí, la seua aportació al concurs. (text by Nando, muntatge de fotos by Fati i video by Vicente).
-------------------------------------------------------------------------------
La tropa politècnica va emprendre per fi el camí a Dresden el passat 18 de juliol. Per fi es van alinear els planetes i tots havien acabat ja els seus exàmens o agafat vacances; be, tots no, hi ha qui desprès de 6 dies de feina es va demanar tres dies lliures, no siga cosa que s’estresse.
Ferran, Nando, Botella i Cris (la santa paciència feta dóna) per una banda; Vicente, Fati, Anna i Eva per altra, tots cap a Alacant. Vol ben de matinada, per a no pillar tràfic, i aterratge al Leroy Merlín de Altenburg. Una bona estona desprès arribàvem a Dresden, un bus i dos trens mediant. Saül ens esperava a l’estació de tren, i els 35 graus que ens van rebre incitaven a buscar una franquícia de Ca Botella Gelateria.
Feia calor... però de categoria
El millor que es podia fer amb eixe calor era buscar llocs on refrescar-se, que no eren precisament els transports públics amb els seus aires condicionats; es podien fregir ous als fronts de la gent. Però valia la pena passar per dos saunes abans d’arribar a un dels llacs municipals de Dresden, on vam passar una vesprada de categoria. Un tobogan per als menuts, per on crec que ens tiràrem una o dos vegades, i desprès al llac. Una llagrimeta li va caure per la galta a algú quan va veure l’aparició de la Geperudeta al pit d’un paisà; havíem trobat la nostra terreta alemanya. El freikörpekulture ho corroborava. Però ens van faltar ous (o xics solters).
Mentre tant, com Vicente no tenia bici per a fer-se mil quilòmetres ni sabatilles per a fer-se una marató, decidí que almenys devia tocar la “boya” del llac, reialment a fer la mà de la vora. Anna l’acompanyà. Ací encara era una xica innocent; poc desprès deixà de ser-ho al descobrir l’altre significat de la paraula frontó.
Més tard uns gelaets, mosatros menos perque som menos, ells més perquè son mès, vam fer un poc de mal amb un balonet... “ i paca casa”.
Em diuen Mario... m’esteu ratllant ja, òstia!!!
Un bon dia un xic alemany entra al pis que comparteix amb un estudiant de València; este pareix un bon xic, no sol fer festes a casa, i pareix que li agrada la pèrgola que un dia va muntar al saló; sol preguntar que quan la tornarà, segur que vols saber els dies que li resten per a disfrutar-la. El seu company li ha dit que vénen uns amics a visitar-lo... però no sap reialment quants. Entra al saló, disposat a saludar als visitants amb el seu millor somriure, però de sobte es troba sa casa envaïda. Gent per tot arreu, la cuina fins a dalt... fins i tot hagué de pixar un dia per la finestra, de la cua que hi havia. I els cabrons estos li ho pagaren amb dos birres.
“Be collons, dos birres són dos birres”, pensà Mario.
Tolos anys ix bono
Brussel•les, Berlin, Estocolm, Dresden... to los anys anem a algun lloc, i no sé lo que li fiquen, però tots els anys la visita ix bona. Al temps, anem expandint per tot arreu el pantalon tobillo. D’ací poc l’epidèmia haurà envaït el vell continent.
Un cafè... i un whisky!!!
Cafè no sé, no vam tindre collons, però whisky i birres, per arrobes. Saül ens preparà unes nits com a mínim curioses. Minimal, pluja, baixons (véase Fati en casa Saül el dijous cap a la 1), “subidons“ (véase Fati en la Chemie Fabrik, el dijous cap a les 4), gossos, peluts, tramvies, calor, xilens més pesats que el d’estadística... i Ferran i jo complint tots els reptes que ens marcava Saül (i que ni ell mateix complia, véase White Russian en el Lebowsky).
Frikis
Eixos som nosaltres. Sols ens cal ajuntar-nos per passar una nit fent el ganso amb el sing-star, el joc dels monos de la play o, com aquest cas, les versions free-style de les paelles de la gran Montesa i el baile del cuadrado (aportació diabòlica de Sergio, mai sabràs quan de mal vas fer).
Crec que aquest tipus de coses sols les podem viure entre nosaltres.
... i Dresden
El free-tour by Saül va ficar el punt cultural a la visita. Dresden és una ciutat prou bonica. El centre és preciós, amb una història molt trista, com la de tantes i tantes ciutats d’aquelles latituds. Alemanya és sinònim de renaixença.
Una de les millors coses de la visita va ser la fàbrica Wolkswagen. Allí els operaris es netegen el cul amb mocadors de seda, i per a esmorçar porten entrepans de caviar. Reialment curiós. Botella quasi s’escorre quan li digueren que el Phaeton podria pillar els 300 per hora. Ens digueren “podeu entrar als cotxes de mostra”, i mitja hora desprès quasi ens han de tirar d’allí a graneraes.
Agafàrem l’avió altra vegada a Altenburg, quan parà un momentet en doble fila, i tornada a casa. Però tornada com toca, sense escales a Reus ni res d’això. I desprès, despedides i vacances per a alguns, feina per a altres. Saül tornarà a finals de setembre, i no es sap molt be què es trobarà, cadascú va muntant-se la seua vida com poc. Sols esperar que de tant en tant pugam traure temps reunir-nos per a fer el friki a Alemanya, a Cancún o on faça falta.
Tinc poc a dir, perquè quasi tot ho diuen ells en la seua crònica. Crònica que encara que no entendreu molt bé de que va, està molt currada i és clara candidata a guanyar el concurs...he afegit alguns enllaços que expliquen un poc de que va el tema (o l'acaben de liar), però espere tindre d'ací poc uns videos que són els que quadren el cercle.
I ara sí, la seua aportació al concurs. (text by Nando, muntatge de fotos by Fati i video by Vicente).
-------------------------------------------------------------------------------
La tropa politècnica va emprendre per fi el camí a Dresden el passat 18 de juliol. Per fi es van alinear els planetes i tots havien acabat ja els seus exàmens o agafat vacances; be, tots no, hi ha qui desprès de 6 dies de feina es va demanar tres dies lliures, no siga cosa que s’estresse.
Ferran, Nando, Botella i Cris (la santa paciència feta dóna) per una banda; Vicente, Fati, Anna i Eva per altra, tots cap a Alacant. Vol ben de matinada, per a no pillar tràfic, i aterratge al Leroy Merlín de Altenburg. Una bona estona desprès arribàvem a Dresden, un bus i dos trens mediant. Saül ens esperava a l’estació de tren, i els 35 graus que ens van rebre incitaven a buscar una franquícia de Ca Botella Gelateria.
Feia calor... però de categoria
El millor que es podia fer amb eixe calor era buscar llocs on refrescar-se, que no eren precisament els transports públics amb els seus aires condicionats; es podien fregir ous als fronts de la gent. Però valia la pena passar per dos saunes abans d’arribar a un dels llacs municipals de Dresden, on vam passar una vesprada de categoria. Un tobogan per als menuts, per on crec que ens tiràrem una o dos vegades, i desprès al llac. Una llagrimeta li va caure per la galta a algú quan va veure l’aparició de la Geperudeta al pit d’un paisà; havíem trobat la nostra terreta alemanya. El freikörpekulture ho corroborava. Però ens van faltar ous (o xics solters).
Mentre tant, com Vicente no tenia bici per a fer-se mil quilòmetres ni sabatilles per a fer-se una marató, decidí que almenys devia tocar la “boya” del llac, reialment a fer la mà de la vora. Anna l’acompanyà. Ací encara era una xica innocent; poc desprès deixà de ser-ho al descobrir l’altre significat de la paraula frontó.
Més tard uns gelaets, mosatros menos perque som menos, ells més perquè son mès, vam fer un poc de mal amb un balonet... “ i paca casa”.
Em diuen Mario... m’esteu ratllant ja, òstia!!!
Un bon dia un xic alemany entra al pis que comparteix amb un estudiant de València; este pareix un bon xic, no sol fer festes a casa, i pareix que li agrada la pèrgola que un dia va muntar al saló; sol preguntar que quan la tornarà, segur que vols saber els dies que li resten per a disfrutar-la. El seu company li ha dit que vénen uns amics a visitar-lo... però no sap reialment quants. Entra al saló, disposat a saludar als visitants amb el seu millor somriure, però de sobte es troba sa casa envaïda. Gent per tot arreu, la cuina fins a dalt... fins i tot hagué de pixar un dia per la finestra, de la cua que hi havia. I els cabrons estos li ho pagaren amb dos birres.
“Be collons, dos birres són dos birres”, pensà Mario.
Tolos anys ix bono
Brussel•les, Berlin, Estocolm, Dresden... to los anys anem a algun lloc, i no sé lo que li fiquen, però tots els anys la visita ix bona. Al temps, anem expandint per tot arreu el pantalon tobillo. D’ací poc l’epidèmia haurà envaït el vell continent.
Un cafè... i un whisky!!!
Cafè no sé, no vam tindre collons, però whisky i birres, per arrobes. Saül ens preparà unes nits com a mínim curioses. Minimal, pluja, baixons (véase Fati en casa Saül el dijous cap a la 1), “subidons“ (véase Fati en la Chemie Fabrik, el dijous cap a les 4), gossos, peluts, tramvies, calor, xilens més pesats que el d’estadística... i Ferran i jo complint tots els reptes que ens marcava Saül (i que ni ell mateix complia, véase White Russian en el Lebowsky).
Frikis
Eixos som nosaltres. Sols ens cal ajuntar-nos per passar una nit fent el ganso amb el sing-star, el joc dels monos de la play o, com aquest cas, les versions free-style de les paelles de la gran Montesa i el baile del cuadrado (aportació diabòlica de Sergio, mai sabràs quan de mal vas fer).
Crec que aquest tipus de coses sols les podem viure entre nosaltres.
... i Dresden
El free-tour by Saül va ficar el punt cultural a la visita. Dresden és una ciutat prou bonica. El centre és preciós, amb una història molt trista, com la de tantes i tantes ciutats d’aquelles latituds. Alemanya és sinònim de renaixença.
Una de les millors coses de la visita va ser la fàbrica Wolkswagen. Allí els operaris es netegen el cul amb mocadors de seda, i per a esmorçar porten entrepans de caviar. Reialment curiós. Botella quasi s’escorre quan li digueren que el Phaeton podria pillar els 300 per hora. Ens digueren “podeu entrar als cotxes de mostra”, i mitja hora desprès quasi ens han de tirar d’allí a graneraes.
Agafàrem l’avió altra vegada a Altenburg, quan parà un momentet en doble fila, i tornada a casa. Però tornada com toca, sense escales a Reus ni res d’això. I desprès, despedides i vacances per a alguns, feina per a altres. Saül tornarà a finals de setembre, i no es sap molt be què es trobarà, cadascú va muntant-se la seua vida com poc. Sols esperar que de tant en tant pugam traure temps reunir-nos per a fer el friki a Alemanya, a Cancún o on faça falta.
miércoles, 11 de agosto de 2010
Coses que són diferents en Alemanya (III)
La veritat és que li estic dedicant poc de temps al blog. Són els últims dies de molta gent ací, i pràcticament cada vesprada o cada nit, eixim a fer-nos una cervessa o a fer qualsevol cosa. A més estic donant-li canya a l'alemany i a la busqueda d'alternatives per a l'any que vé. Per sort sempre tinc estones lliures a la feina. Ara, perquè estem en plena mudança de laboratori i quan no he d'estar transportant aparells no tinc un lloc per treballar.
Continue en la tercera entrega d'esta serie de coses que em sorprenen d'Alemanya. Serà la penúltima, mentre que l'última vull que siga un recull de les coses que, encara hui, són diferents en Alemanya de l'est.
Hui em vaig a centrar en dos aspectes de la cultura alemanya que desconeixia.
El primer és l'FKK. FKK són les sigles de Freikörperkulture, que traduit literalment és cultura del cos lliure, però crec que és més adient traduir-ho per naturisme.
L'estiu pareix que ens ha abandonat definitivament; fa quasi dues setmanes que plou quasi tots els dies, i les temperatures no superen sovint els 20°C, però, per sort, no sempre ha estat així. A Dresden va haver estiu, i dies on feia molta calor. Per a refrescar-se estava molt bé anar a llacs. Al voltant de Dresden hi ha molts i algun d'ells estan acondicionats per al bany i l'oci: pagant una entrada pots accedir a vestuaris, piscines i molts altres servicis. Al que jo més he anat és al de Cossebaude que té fins i tot un tobogà, rotllo parc aquatic. A mi em recordava a una piscina municipal.
Puix en tots estos llacs, hi havia una zona FKK, per a practicar el naturisme. És xocant per a nosaltres, ja que això seria impensable en Espanya, on les platges nudistes sempre són de difícil accés i allunyades de nuclis de població.
A Alemanya la cultura naturista té més de 100 anys. A principi del segle XX es practicava naturisme massivament, després va ser prohibit pel nacionalsocialisme, però amb la DDR es va tornar a posar de moda, ja que la República Democràtica Alemanya (sobretot a partir dels anys 60) era molt moderna amb estos temes i molt lliberal sexualment parlant. A la zona on es troba Dresden hi ha gran tradició, i en l'actualitat no és difícil trobar clubs i campings on es practique el FKK. A més com ja dic, tots estos llacs tenen zones on poder pendre el sol i banyar-te nuet tranquilament.
Són coses que quan desconeixes el país no esperes trobar ací. Es sol creure que els alemanys són quadriculats, i jo ara que els conec pense que això és sols per al treball, o per a la forma de fer certes coses, però pel que respecta a llibertats individuals, al respecte a les decissions dels altres (qui vol es banya amb roba i qui vol es banya nu), ens trauen molts anys d'avantatge.
Si algú te interés (i sap alemany) pot consultar esta pàgina web on hi ha molta informació sobre el tema.
--------------------------------------------------------------------------------
L'altre tema del que volia parlar és del "pfand". Pfand significa depòsit. Les botelles de plàstic (cola, aigua, té...) les llaunes i els botellins de cervessa ací tenen pfand. Qué vol dir això? Que pagues un recàrrec, que va des d'els 8 centims dels botellins de birra, fins als 25 de les botelles de plàstic, que et tornen quan portes l'envàs buit al supermercat. Esta medida es feia en Espanya en algunes botelles fa molts anys i sincerament es podria recuperar.
Per a l'usuari és un rotllo. La veritat és que carregar les caixes de cervessa buides per a arreplegar el pfand no mola, peró té moltes altres avantatges.
Este sistema afavoreix el reciclatge, qui no ha vist a la seua localitat els contenidors de plàstic plens, o simplement gent que es caga en el reciclatge i ho tira tot junt. Doncs amb este sistema t'assegures que tant plàstic com vidre es va a reutilitzar, ja que com has pagat de més, tot el món ho torna per a recuperar els diners.
És també el mètode de compensar a qui organitza una festa en sa casa. Ací tot el món porta la seua pròpia beguda a les festes de pis, i quan acaba deixa allí les botelles. Així l'amo de la casa, ja que al dia següent s'ha de fotre netejant totes les deixalles, te una xicoteta ganància. En la festa que vaig organitzar al meu pis, vaig traure uns 15 € de pfand, i quan van vindre els enginyers químics a vore'm uns altres 12.
Però sense dubte, el millor aspecte del sistema és que evita que als carrers hi haja gent demanant. En lloc de demanar, els captaires, el que fan és buscar pfand. A Neustadt, el barri de festa de Dresden, i també en altres parts de la ciutat, es veu a molta gent bebent al carrer, així que hi ha un bon mercat. Amb açò s'aconsegueix tindre la ciutat més neta, i que els captaires no "molesten" a la resta. Els rics, o els solidaris, no es guarden les botelles, les deixen allà on estaven bebent, segur que algú necessitat les arreplega.
Nosaltres hem batejat a esta gent que arreplega pfand, com a "pfandmans" (no, no hem sigut molt originals), i és curiós veure-los actuar. Solen anar en bicicleta, i sempre la porten fins a dalt de caixes i de bosses, totes plenes de botelles.
Solen ser gent major, però a Neustadt hi ha un més jove, que sempre està rient, i sempre es para a parlar amb nosaltres. Clar, és el nostre favorit, i si el trobem després d'haver estat bebent al parc, sempre li indiquem on estàvem, per a que ell arreplegue el nostre pfand. L'altre dia vaig estar parlant amb ell, i li vaig dir que era el millor pfandman del Neustadt, ell reia, com sempre, i em va dir, "Ja, ich bin der pfandkönig", el rei del pfand, el rei d'allò que la gent no vol, bonica metàfora.
Este és ell amb la seua bicicleta:
No, és broma, però la bicicleta va quasi, quasi així de plena.
Continue en la tercera entrega d'esta serie de coses que em sorprenen d'Alemanya. Serà la penúltima, mentre que l'última vull que siga un recull de les coses que, encara hui, són diferents en Alemanya de l'est.
Hui em vaig a centrar en dos aspectes de la cultura alemanya que desconeixia.
El primer és l'FKK. FKK són les sigles de Freikörperkulture, que traduit literalment és cultura del cos lliure, però crec que és més adient traduir-ho per naturisme.
L'estiu pareix que ens ha abandonat definitivament; fa quasi dues setmanes que plou quasi tots els dies, i les temperatures no superen sovint els 20°C, però, per sort, no sempre ha estat així. A Dresden va haver estiu, i dies on feia molta calor. Per a refrescar-se estava molt bé anar a llacs. Al voltant de Dresden hi ha molts i algun d'ells estan acondicionats per al bany i l'oci: pagant una entrada pots accedir a vestuaris, piscines i molts altres servicis. Al que jo més he anat és al de Cossebaude que té fins i tot un tobogà, rotllo parc aquatic. A mi em recordava a una piscina municipal.
Puix en tots estos llacs, hi havia una zona FKK, per a practicar el naturisme. És xocant per a nosaltres, ja que això seria impensable en Espanya, on les platges nudistes sempre són de difícil accés i allunyades de nuclis de població.
A Alemanya la cultura naturista té més de 100 anys. A principi del segle XX es practicava naturisme massivament, després va ser prohibit pel nacionalsocialisme, però amb la DDR es va tornar a posar de moda, ja que la República Democràtica Alemanya (sobretot a partir dels anys 60) era molt moderna amb estos temes i molt lliberal sexualment parlant. A la zona on es troba Dresden hi ha gran tradició, i en l'actualitat no és difícil trobar clubs i campings on es practique el FKK. A més com ja dic, tots estos llacs tenen zones on poder pendre el sol i banyar-te nuet tranquilament.
Són coses que quan desconeixes el país no esperes trobar ací. Es sol creure que els alemanys són quadriculats, i jo ara que els conec pense que això és sols per al treball, o per a la forma de fer certes coses, però pel que respecta a llibertats individuals, al respecte a les decissions dels altres (qui vol es banya amb roba i qui vol es banya nu), ens trauen molts anys d'avantatge.
Si algú te interés (i sap alemany) pot consultar esta pàgina web on hi ha molta informació sobre el tema.
--------------------------------------------------------------------------------
L'altre tema del que volia parlar és del "pfand". Pfand significa depòsit. Les botelles de plàstic (cola, aigua, té...) les llaunes i els botellins de cervessa ací tenen pfand. Qué vol dir això? Que pagues un recàrrec, que va des d'els 8 centims dels botellins de birra, fins als 25 de les botelles de plàstic, que et tornen quan portes l'envàs buit al supermercat. Esta medida es feia en Espanya en algunes botelles fa molts anys i sincerament es podria recuperar.
Per a l'usuari és un rotllo. La veritat és que carregar les caixes de cervessa buides per a arreplegar el pfand no mola, peró té moltes altres avantatges.
Este sistema afavoreix el reciclatge, qui no ha vist a la seua localitat els contenidors de plàstic plens, o simplement gent que es caga en el reciclatge i ho tira tot junt. Doncs amb este sistema t'assegures que tant plàstic com vidre es va a reutilitzar, ja que com has pagat de més, tot el món ho torna per a recuperar els diners.
És també el mètode de compensar a qui organitza una festa en sa casa. Ací tot el món porta la seua pròpia beguda a les festes de pis, i quan acaba deixa allí les botelles. Així l'amo de la casa, ja que al dia següent s'ha de fotre netejant totes les deixalles, te una xicoteta ganància. En la festa que vaig organitzar al meu pis, vaig traure uns 15 € de pfand, i quan van vindre els enginyers químics a vore'm uns altres 12.
Però sense dubte, el millor aspecte del sistema és que evita que als carrers hi haja gent demanant. En lloc de demanar, els captaires, el que fan és buscar pfand. A Neustadt, el barri de festa de Dresden, i també en altres parts de la ciutat, es veu a molta gent bebent al carrer, així que hi ha un bon mercat. Amb açò s'aconsegueix tindre la ciutat més neta, i que els captaires no "molesten" a la resta. Els rics, o els solidaris, no es guarden les botelles, les deixen allà on estaven bebent, segur que algú necessitat les arreplega.
Nosaltres hem batejat a esta gent que arreplega pfand, com a "pfandmans" (no, no hem sigut molt originals), i és curiós veure-los actuar. Solen anar en bicicleta, i sempre la porten fins a dalt de caixes i de bosses, totes plenes de botelles.
Solen ser gent major, però a Neustadt hi ha un més jove, que sempre està rient, i sempre es para a parlar amb nosaltres. Clar, és el nostre favorit, i si el trobem després d'haver estat bebent al parc, sempre li indiquem on estàvem, per a que ell arreplegue el nostre pfand. L'altre dia vaig estar parlant amb ell, i li vaig dir que era el millor pfandman del Neustadt, ell reia, com sempre, i em va dir, "Ja, ich bin der pfandkönig", el rei del pfand, el rei d'allò que la gent no vol, bonica metàfora.
Este és ell amb la seua bicicleta:
No, és broma, però la bicicleta va quasi, quasi així de plena.
lunes, 2 de agosto de 2010
Les primeres coses que faré quan torne.
Tinc moltes entrades pendents. Estic a l'espera de que m'envien el resum de la visita dels enginyers químics, el monòleg del meu germà del dissabte i material gràfic del partit del Dynamo, així que mentre tot això aplega vaig a contar-vos les primeres coses que faré quan torne.
Últimament a Dresden estem melalcohòlics, paraula inventada, que sols afegeix a l'estat alcohòlic que tenim sempre la melangia de despedir als que van anant-se'n que ja comencen a ser majoria.
A mí, per sort encara em queden dos mesos, i tot i que tinc ganes d'anar a casa (ja porte 7 mesos seguits ací) he d'aprofitar este temps a tope, i acabar de disfrutar de l'estància per emportar-me un bon gust a la boca. Així, és molt probable que este cap de setmana anem uns quants a Cracovia, ja que les coses que no fem ara ja no les farem.
Però també hi ha moltes coses que es troben a faltar ací, i que vull fer en quant aplegue:
- Anar als Montaditos de Benimaclet.
- Buscar una actuació de Xavi Castillo que em vinga bé i tornar a anar a veure'l i a pixar-me de risa amb ell.
- Tirar-me un diumenge per la vesprada al sofà i tragar-me tot l'esport que facen per la tele.
- Jugar a padel.
- Menjar coses bones de ma mare. Ací, intente cuidar-me i menjar bé, però vull menjar ja, una bona fideuà, un "cuchifrito" i tot i que jo no sóc molt fan de la paella, també m'apeteix molt una.
- Cremar el Namala.
- Beure'm una Gordons en la Bierwinkel en la gent de classe.
- Anar a algun concert "del rotllo".
- Donar-li canya als monòlegs.
- Buscar treball.
- Apuntar-me a classes d'alemany per a no perdre el que he aprés ací.
- Quedar en mogolló de gent que tinc ganes de veure.
- Trobar a faltar Dresden i sobretot a la seua gent :-(
Últimament a Dresden estem melalcohòlics, paraula inventada, que sols afegeix a l'estat alcohòlic que tenim sempre la melangia de despedir als que van anant-se'n que ja comencen a ser majoria.
A mí, per sort encara em queden dos mesos, i tot i que tinc ganes d'anar a casa (ja porte 7 mesos seguits ací) he d'aprofitar este temps a tope, i acabar de disfrutar de l'estància per emportar-me un bon gust a la boca. Així, és molt probable que este cap de setmana anem uns quants a Cracovia, ja que les coses que no fem ara ja no les farem.
Però també hi ha moltes coses que es troben a faltar ací, i que vull fer en quant aplegue:
- Anar als Montaditos de Benimaclet.
- Buscar una actuació de Xavi Castillo que em vinga bé i tornar a anar a veure'l i a pixar-me de risa amb ell.
- Tirar-me un diumenge per la vesprada al sofà i tragar-me tot l'esport que facen per la tele.
- Jugar a padel.
- Menjar coses bones de ma mare. Ací, intente cuidar-me i menjar bé, però vull menjar ja, una bona fideuà, un "cuchifrito" i tot i que jo no sóc molt fan de la paella, també m'apeteix molt una.
- Cremar el Namala.
- Beure'm una Gordons en la Bierwinkel en la gent de classe.
- Anar a algun concert "del rotllo".
- Donar-li canya als monòlegs.
- Buscar treball.
- Apuntar-me a classes d'alemany per a no perdre el que he aprés ací.
- Quedar en mogolló de gent que tinc ganes de veure.
- Trobar a faltar Dresden i sobretot a la seua gent :-(
lunes, 26 de julio de 2010
200: Introspecció (II)
Anem per feina. El termini de votació ha acabat (ja fa uns dies) i per un sol vot ha guanyat l'opció d'introspecció per a l'entrada 200, encara que segurament tambe escriuré les altres, no tindran el privilegi de ser l'entrada 200. I ara ja si, ahí va la meua segona introspecció:
1. Primer vull posar en antecedents. Si escriguera esta entrada un altre dia no seria exactament igual a com ho serà hui. Són les 14:27, és dilluns, estic a la feina i no tinc molt que fer. Res que no es puga deixar per a demà, així que he decidit aprofitar que he d'estar ací per a escriure l'entrada 200. Estic encara de resaca (no alcohòlica, sinò més bé emocional) de la visita dels meus amics els enginyers químics a Dresden. A més està celebrant-se un festival al meu poble, i el meu germà (i jo com a escriptor) està a la final d'un concurs de monòlegs. És segurament el primer moment des que estic ací que m'apetiria més estar allí.
2. Després vull parlar del meu blog. 200 entrades, que són un bon resum del que he viscut durant els quasi 3 anys que fa que el tinc. Per què un blog? Perque m'agrada escriure, jo he escrit sempre, i ara quan escric alguna cosa, en lloc de guardar-la en una carpeta de l'ordinador, la guarde ací, i potser que a algú li entretinga llegir allò que jo escric. Però no sols per això. Jo escric el blog principalment per a mi, per a ordenar idees, per a pensar... el blog és una de les poques coses amb que sóc constant. També serveix per a que la gent que tinc lluny conega més o menys com em van les coses.
3. Per què en valencià? És senzill. Este blog està escrit com ja he dit per a mi. Seria estúpid no fer-lo en la llengua en que millor m'expresse i he utilitzat des de sempre a casa. Altra cosa és que canvie en alguna entrada pel castellà, pel motiu que siga, però la llengua principal d'este blog és i seguirà sent el valencià. Que amb el castellà aplegaria a més gent? qui no pot perdre els 15 segons que costa copiar el text i pegar-lo en el traductor de Google és que tampoc té molt d'interés.
4. Hi ha gent que mai ha entés el blog. No entenen esta necessitat de posar les coses per escrit i molt menys de fer-les públiques. Com ací parle molt de mí, és inevitable parlar també de la gent que m'envolta. No crec que haja faltat mai el respecte a ningú des d'ací, però és cert que tampoc he acceptat mai que la gent opine sobre que he de publicar o no, ni tampoc m'arrepentisc de cap de les entrades que he escrit. Molta gent diu que llegint el blog s'aplega a coneixer-me més, o es veu una faceta que no acostume a fer pública. Així que si algú no entén el blog, és que realment tampoc m'entén a mi.
5. Després de parlar sobre el blog cal tornar la vista enrere. Des de Introspecció (I) han passat un any i dos mesos molt intensos. És graciós perquè just en aquella entrada anunciava que era probable vindre a Dresden enguany, i ara ja porte ací prop de 10 mesos. He canviat? En allò més bàsic crec que no. Com a molt m'he enriquit; he conegut altres gents i altres formes de fer les coses i m'he sabut adaptar molt bé a les circumstàncies.
6. Si parlem de la meua relació amb els alemanys o amb la cultura alemanya, el bagatge i la impressió que m'emporte del país és tremendament possitiva. Hi ha que veure qui són els alemanys al món i com han aplegat al que són ara. Després de les dues guerres mundials pareixia impensable que Alemanya tornara a ser una potència i hui ho és. El que més m'impresiona és que els alemanys saben que està bé i que no ho està, però el seu sistema no es basa en prohibicions. Seria massa llarg exemplificar açò i no és l'objectiu de l'entrada, però a mi em sembla que les coses funcionen millor que en Espanya sense la necessitat de tantes normes i que hi han moltes coses de la cultura d'ací molt exportables.
7. A més els alemanys saben divertir-se. Les alternatives d'oci, almenys a Dresden són brutals, i a més asequibles per a totes les butxaques. El seu clima tan fred a l'hivern i la falta d'hores de llum, fa que en quant aplegue l'estiu la gent envaeixa els carrers i es passe els dies fent barbacoes als parcs, juntant-se als llacs que per ací abunden... He conegut alemanys que no tenen res a veure amb la imatge de cap quadrat que tenim d'ells, autèntics bohemis, amb uns valors que en Espanya no s'entendrien i ací es veuen amb més normalitat, perquè també em sembla que Alemanya és un país molt tolerant.
8. També vull parlar del meu curro ací, que la gent diu que no ho faig mai. L'any passat vaig fer pràctiques a una empresa on el més important era produir: hui han d'eixir 2000 kilos d'açò, ens fa falta tanta materia prima per a la setmana que vé, o no podrem servir a tal client el que ens havia demanat a temps. Ara estic en un institut d'investigació i el temps i els diners no són problemes. El ritme és més sosegat, els projectes s'eternitzen i es compleixen els expedients publicant pòsters i articles. El meu treball al laboratori es monòton, quasi avorrit, i encara que el tema és interesant, a mi em toca una part tant xicoteta, que és difícil veure la perspèctiva. Quan per exemple la meua cap junte les investigacions de tots els del meu grup de laboratori, les organitze i publique un llibre que es diga "Superfícies ultrahidrofòbiques: estudi i aplicacions" segur que és molt interessant. Però el meu treball es basa en provar distintes tècniques per a adherir distints polímers sobre plaquetes de 1x2 cm de diversos materials metàl.lics i tractar i comparar els resultats de grosor que s'obtenen. Després altres companys mesuren angles de contacte o estudien les superfícies amb microscopis...El tema és molt interesant i té moltes aplicacions, la feina és avorrida.
9. Després de feina toca parlar de futur, i açò és quasi una utopia. Tot i que la feina és avorrida, si m'oferiren un PHD segurament em quedaria, perquè m'encanta Dresden, perquè estan ben pagats, perquè quan acabes eres doctor en un tema de moda i perquè les notícies des d'Espanya en quant a feina no són molt bones. Però veig improbable que m'en oferixquen un, estàn eixint molt pocs i normalment quan ix un està asignat abans de fer-lo públic. Estic enviant també currículums a empreses d'ací, però el meu alemany encara no és suficient com per a treballar en ell, i açò pot ser un handicap. Si no fructifica, el meu futur serà tornar, de moment a València, i buscar feina sense posar-me cap limitació en quant a indret geogràfic. Així que no tinc ni idea d'on estaré l'any que vé.
10. Com he dit al principi, la visita dels químics m'ha fet recordar com de bé m'ho passe en ells, i ganes de tornar a València. Clar, porte ja 7 mesos ací sense tornar i sense vacances i va cansant. A més molts dels que han compartit l'any en mí estan començant a anar-se'n i és com si et donares compte que queden dos mesos, i que encara que segur que hi hauran dies bons, però el millor ha passat.
11. Bons moments hi ha hagut molts. Porte ací 10 mesos genials: Com ens van conèixer tots al principi, el meu aniversari, les chemies, els flower powers, els trinken trinken trinken, les festes de piso, el Männertag, els viatges, les barbacoes, la Bunte...
12. Però qui fa als moments especials és la gent, i per a parlar de la gent ho divideisc en dos punts. Primer dels xics. Erem minoria, però sempre hem estat molt units. El Männertag (i també la Bunte) va ser la culminació d'eixa unió, però és que els xics ens hem portat be en tot el món, erem tots d'un rotllet paregut i paregut als meus amics de la universitat. A més entre nosaltres no calien grans explicacions ni hi ha hagut cap discusió. És el que té ser xics.
13. Les xiques. Jo sempre m'he relacionat bé amb les xiques i per això en tinc moltes entre les meues millors amistats. Ací no ha estat molt diferent, i com eren majoria també he fet un grapat de bones amigues. Tant en els xics com en les xiques no he dit noms, perquè segur que se m'oblida algú a qui voldria nomenar, i no vull quedar malament en ningú. La gent que pot contar en mí, ja ho hauria de saber.
14. Després de parlar de les xiques algú esperara que parle d'amor o alguna cosa així. No hi ha molt a dir. Venia ací sense cap expectativa i havent aprés que les coses si han de passar, passen sense buscar-les i si no han de passar ja pots pagar fantes, enviar SMS, firmar en el mur de facebook i passar hores menjant orella que no passen. Com tampoc ha hagut cap xica que m'haja agradat tant com per a fer estes coses (i això és un progrés), he disfrutat sense cap escalfament de cap de l'experiència. Això no vol dir que cap de les xiques de Dresden fòra interessant, certament algunes d'elles són molt especials. Poc més a dir en el tema emocional-sexual, els que me coneixen saben que jo no soc un Nastyboy, així que si no ho he estat en 25 anys, és tonteria començar ara, no és el meu estil.
15. M'agrada quan pense que la gent que tinc ací és ara com la meua família. Em referisc a que per a qualsevol favor inmediat que necessites, has d'acudir a ells. Així que la gent (jo forme part de la gent, que he ajudat en moltes mudances), igual perquè mai se sap quan necessitara ajuda, sol respondre molt bé quan els demanes qualsevol cosa . Un exemple és que quan jo necessitava colxonetes per a que dormiren els meus amics, vaig deixar el missatge al facebook a les 10 i a les 11, ja les tenia totes clares.
16. Molts no es creuran que jo sóc una persona molt tímida. Alguns pensaran com és possible que siga capaç de fer el pantalón-tobillo davant d'un escenari ple de gent i siga tímid. Supose que hi ha timidesa en diferents contextes. Jo no sóc tímid tampoc a l'hora de conèixer gent nova, però si em costa molt, moltíssim, parlar de les coses que m'afecten de veritat, de les coses serioses o importants. El meu pensament és que cadascú te les seues miseries, i si les guardem per a nosaltres i deixem veure sols la cara bona, podem alegrar als altres. No ho sé, no sóc egoista en eixe aspecte.
17. M'he trobat amb prou energia últimament. He pogut anar a treballar sense dormir, i a Leipzig, ho he donat tot en viatges, en caps de setmana interminables i poques voltes m'he sentit cansat. I això és una bona senyal.
18. M'agrada dir-me Saül i ser esquerrà. Saül és un nom peculiar, quasi estrany i ser esquerrà és pertanyer a una minòria, i sempre m'han agradat les minòries.
19. Vaig acabant. Han passat quasi dues hores des que he començat i ha quedat una rajola considerable. Segurament la primera part tenia més sentit, i ací més que contar coses de mí, he fet un repas dels últims mesos, ja que la majoria de coses que contava en Introspecció I no han canviat, de fet la gent tot i ser estranger i no fer tanta pinta d'alemany continua preguntant-me pel carrer :-)
20. Gràcies a tots els que haveu aplegat fins ací. Era una entrada especial i l'heu triada vosaltres. Espere poder escriure almenys 200 més, i no defraudar a la gent que perd alguns minuts entrant ací
1. Primer vull posar en antecedents. Si escriguera esta entrada un altre dia no seria exactament igual a com ho serà hui. Són les 14:27, és dilluns, estic a la feina i no tinc molt que fer. Res que no es puga deixar per a demà, així que he decidit aprofitar que he d'estar ací per a escriure l'entrada 200. Estic encara de resaca (no alcohòlica, sinò més bé emocional) de la visita dels meus amics els enginyers químics a Dresden. A més està celebrant-se un festival al meu poble, i el meu germà (i jo com a escriptor) està a la final d'un concurs de monòlegs. És segurament el primer moment des que estic ací que m'apetiria més estar allí.
2. Després vull parlar del meu blog. 200 entrades, que són un bon resum del que he viscut durant els quasi 3 anys que fa que el tinc. Per què un blog? Perque m'agrada escriure, jo he escrit sempre, i ara quan escric alguna cosa, en lloc de guardar-la en una carpeta de l'ordinador, la guarde ací, i potser que a algú li entretinga llegir allò que jo escric. Però no sols per això. Jo escric el blog principalment per a mi, per a ordenar idees, per a pensar... el blog és una de les poques coses amb que sóc constant. També serveix per a que la gent que tinc lluny conega més o menys com em van les coses.
3. Per què en valencià? És senzill. Este blog està escrit com ja he dit per a mi. Seria estúpid no fer-lo en la llengua en que millor m'expresse i he utilitzat des de sempre a casa. Altra cosa és que canvie en alguna entrada pel castellà, pel motiu que siga, però la llengua principal d'este blog és i seguirà sent el valencià. Que amb el castellà aplegaria a més gent? qui no pot perdre els 15 segons que costa copiar el text i pegar-lo en el traductor de Google és que tampoc té molt d'interés.
4. Hi ha gent que mai ha entés el blog. No entenen esta necessitat de posar les coses per escrit i molt menys de fer-les públiques. Com ací parle molt de mí, és inevitable parlar també de la gent que m'envolta. No crec que haja faltat mai el respecte a ningú des d'ací, però és cert que tampoc he acceptat mai que la gent opine sobre que he de publicar o no, ni tampoc m'arrepentisc de cap de les entrades que he escrit. Molta gent diu que llegint el blog s'aplega a coneixer-me més, o es veu una faceta que no acostume a fer pública. Així que si algú no entén el blog, és que realment tampoc m'entén a mi.
5. Després de parlar sobre el blog cal tornar la vista enrere. Des de Introspecció (I) han passat un any i dos mesos molt intensos. És graciós perquè just en aquella entrada anunciava que era probable vindre a Dresden enguany, i ara ja porte ací prop de 10 mesos. He canviat? En allò més bàsic crec que no. Com a molt m'he enriquit; he conegut altres gents i altres formes de fer les coses i m'he sabut adaptar molt bé a les circumstàncies.
6. Si parlem de la meua relació amb els alemanys o amb la cultura alemanya, el bagatge i la impressió que m'emporte del país és tremendament possitiva. Hi ha que veure qui són els alemanys al món i com han aplegat al que són ara. Després de les dues guerres mundials pareixia impensable que Alemanya tornara a ser una potència i hui ho és. El que més m'impresiona és que els alemanys saben que està bé i que no ho està, però el seu sistema no es basa en prohibicions. Seria massa llarg exemplificar açò i no és l'objectiu de l'entrada, però a mi em sembla que les coses funcionen millor que en Espanya sense la necessitat de tantes normes i que hi han moltes coses de la cultura d'ací molt exportables.
7. A més els alemanys saben divertir-se. Les alternatives d'oci, almenys a Dresden són brutals, i a més asequibles per a totes les butxaques. El seu clima tan fred a l'hivern i la falta d'hores de llum, fa que en quant aplegue l'estiu la gent envaeixa els carrers i es passe els dies fent barbacoes als parcs, juntant-se als llacs que per ací abunden... He conegut alemanys que no tenen res a veure amb la imatge de cap quadrat que tenim d'ells, autèntics bohemis, amb uns valors que en Espanya no s'entendrien i ací es veuen amb més normalitat, perquè també em sembla que Alemanya és un país molt tolerant.
8. També vull parlar del meu curro ací, que la gent diu que no ho faig mai. L'any passat vaig fer pràctiques a una empresa on el més important era produir: hui han d'eixir 2000 kilos d'açò, ens fa falta tanta materia prima per a la setmana que vé, o no podrem servir a tal client el que ens havia demanat a temps. Ara estic en un institut d'investigació i el temps i els diners no són problemes. El ritme és més sosegat, els projectes s'eternitzen i es compleixen els expedients publicant pòsters i articles. El meu treball al laboratori es monòton, quasi avorrit, i encara que el tema és interesant, a mi em toca una part tant xicoteta, que és difícil veure la perspèctiva. Quan per exemple la meua cap junte les investigacions de tots els del meu grup de laboratori, les organitze i publique un llibre que es diga "Superfícies ultrahidrofòbiques: estudi i aplicacions" segur que és molt interessant. Però el meu treball es basa en provar distintes tècniques per a adherir distints polímers sobre plaquetes de 1x2 cm de diversos materials metàl.lics i tractar i comparar els resultats de grosor que s'obtenen. Després altres companys mesuren angles de contacte o estudien les superfícies amb microscopis...El tema és molt interesant i té moltes aplicacions, la feina és avorrida.
9. Després de feina toca parlar de futur, i açò és quasi una utopia. Tot i que la feina és avorrida, si m'oferiren un PHD segurament em quedaria, perquè m'encanta Dresden, perquè estan ben pagats, perquè quan acabes eres doctor en un tema de moda i perquè les notícies des d'Espanya en quant a feina no són molt bones. Però veig improbable que m'en oferixquen un, estàn eixint molt pocs i normalment quan ix un està asignat abans de fer-lo públic. Estic enviant també currículums a empreses d'ací, però el meu alemany encara no és suficient com per a treballar en ell, i açò pot ser un handicap. Si no fructifica, el meu futur serà tornar, de moment a València, i buscar feina sense posar-me cap limitació en quant a indret geogràfic. Així que no tinc ni idea d'on estaré l'any que vé.
10. Com he dit al principi, la visita dels químics m'ha fet recordar com de bé m'ho passe en ells, i ganes de tornar a València. Clar, porte ja 7 mesos ací sense tornar i sense vacances i va cansant. A més molts dels que han compartit l'any en mí estan començant a anar-se'n i és com si et donares compte que queden dos mesos, i que encara que segur que hi hauran dies bons, però el millor ha passat.
11. Bons moments hi ha hagut molts. Porte ací 10 mesos genials: Com ens van conèixer tots al principi, el meu aniversari, les chemies, els flower powers, els trinken trinken trinken, les festes de piso, el Männertag, els viatges, les barbacoes, la Bunte...
12. Però qui fa als moments especials és la gent, i per a parlar de la gent ho divideisc en dos punts. Primer dels xics. Erem minoria, però sempre hem estat molt units. El Männertag (i també la Bunte) va ser la culminació d'eixa unió, però és que els xics ens hem portat be en tot el món, erem tots d'un rotllet paregut i paregut als meus amics de la universitat. A més entre nosaltres no calien grans explicacions ni hi ha hagut cap discusió. És el que té ser xics.
13. Les xiques. Jo sempre m'he relacionat bé amb les xiques i per això en tinc moltes entre les meues millors amistats. Ací no ha estat molt diferent, i com eren majoria també he fet un grapat de bones amigues. Tant en els xics com en les xiques no he dit noms, perquè segur que se m'oblida algú a qui voldria nomenar, i no vull quedar malament en ningú. La gent que pot contar en mí, ja ho hauria de saber.
14. Després de parlar de les xiques algú esperara que parle d'amor o alguna cosa així. No hi ha molt a dir. Venia ací sense cap expectativa i havent aprés que les coses si han de passar, passen sense buscar-les i si no han de passar ja pots pagar fantes, enviar SMS, firmar en el mur de facebook i passar hores menjant orella que no passen. Com tampoc ha hagut cap xica que m'haja agradat tant com per a fer estes coses (i això és un progrés), he disfrutat sense cap escalfament de cap de l'experiència. Això no vol dir que cap de les xiques de Dresden fòra interessant, certament algunes d'elles són molt especials. Poc més a dir en el tema emocional-sexual, els que me coneixen saben que jo no soc un Nastyboy, així que si no ho he estat en 25 anys, és tonteria començar ara, no és el meu estil.
15. M'agrada quan pense que la gent que tinc ací és ara com la meua família. Em referisc a que per a qualsevol favor inmediat que necessites, has d'acudir a ells. Així que la gent (jo forme part de la gent, que he ajudat en moltes mudances), igual perquè mai se sap quan necessitara ajuda, sol respondre molt bé quan els demanes qualsevol cosa . Un exemple és que quan jo necessitava colxonetes per a que dormiren els meus amics, vaig deixar el missatge al facebook a les 10 i a les 11, ja les tenia totes clares.
16. Molts no es creuran que jo sóc una persona molt tímida. Alguns pensaran com és possible que siga capaç de fer el pantalón-tobillo davant d'un escenari ple de gent i siga tímid. Supose que hi ha timidesa en diferents contextes. Jo no sóc tímid tampoc a l'hora de conèixer gent nova, però si em costa molt, moltíssim, parlar de les coses que m'afecten de veritat, de les coses serioses o importants. El meu pensament és que cadascú te les seues miseries, i si les guardem per a nosaltres i deixem veure sols la cara bona, podem alegrar als altres. No ho sé, no sóc egoista en eixe aspecte.
17. M'he trobat amb prou energia últimament. He pogut anar a treballar sense dormir, i a Leipzig, ho he donat tot en viatges, en caps de setmana interminables i poques voltes m'he sentit cansat. I això és una bona senyal.
18. M'agrada dir-me Saül i ser esquerrà. Saül és un nom peculiar, quasi estrany i ser esquerrà és pertanyer a una minòria, i sempre m'han agradat les minòries.
19. Vaig acabant. Han passat quasi dues hores des que he començat i ha quedat una rajola considerable. Segurament la primera part tenia més sentit, i ací més que contar coses de mí, he fet un repas dels últims mesos, ja que la majoria de coses que contava en Introspecció I no han canviat, de fet la gent tot i ser estranger i no fer tanta pinta d'alemany continua preguntant-me pel carrer :-)
20. Gràcies a tots els que haveu aplegat fins ací. Era una entrada especial i l'heu triada vosaltres. Espere poder escriure almenys 200 més, i no defraudar a la gent que perd alguns minuts entrant ací
domingo, 18 de julio de 2010
Dos patas pa un banco
Este banco, que soy yo, quedó el miércoles medio cojo, y este martes quedará cojo del todo.
Porque sin ellos, esto no hubiera sido lo mismo.
Y es que no queda otra que acostumbrarse a las despedidas, que van a ser frecuentes, casi incesantes, hasta que llegue el día en que yo también me despida, dejando atrás un montón de momentos vividos, un puñado de nuevos amigos, y un futuro que a día de hoy no puedo ni intuir.
Pero para que el banco no caiga, este miércoles llegan desde Valencia ni más ni menos que ocho patas, ocho de las mejores patas, a las que habrá que hacer sitio como sea.
Porque sin ellos, esto no hubiera sido lo mismo.
Y es que no queda otra que acostumbrarse a las despedidas, que van a ser frecuentes, casi incesantes, hasta que llegue el día en que yo también me despida, dejando atrás un montón de momentos vividos, un puñado de nuevos amigos, y un futuro que a día de hoy no puedo ni intuir.
Pero para que el banco no caiga, este miércoles llegan desde Valencia ni más ni menos que ocho patas, ocho de las mejores patas, a las que habrá que hacer sitio como sea.
jueves, 8 de julio de 2010
Que me la tallen
Que em pique un exèrcit de mosquits si no sóc jo. Que vinga a per mi la Polizei si em defraude, si em traïsc. Que no em deixen beure cervesa, que no torne a eixir el sol, que em peguen patades als ous i cops de puny a la boca de l'estòmac si m'oblide de les coses importants, si no em porte com toca, com sempre.
Que vinguen a mi totes les plagues d'Egipte, que el Vila-real baixe a tercera, que el PP governe sempre si algun dia deixe de somriure, si em torne seriós. Que no em deixen tornar al Carnestoltes de Pego, que tanquen per a sempre els xiringuitos, que a la platja s'haja de pagar si no valore tot el que tinc, si deixe de creure que el premi està en l'esforç, que allò fundamental es troba al camí i no al destí.
Si em torne materialista, si perd l'humilitat, si em convertisc en "gilipolles", que es passen tot el dia fent-me pessigolles en els peus, que m'esmussen amb el soroll de l'ungla i la pissarra, que a ma mare si li oblide cuinar la fideuà.
Que me la tallen si algun dia em mire a l'espill i no estic orgullós d'allò que veig.
Que vinguen a mi totes les plagues d'Egipte, que el Vila-real baixe a tercera, que el PP governe sempre si algun dia deixe de somriure, si em torne seriós. Que no em deixen tornar al Carnestoltes de Pego, que tanquen per a sempre els xiringuitos, que a la platja s'haja de pagar si no valore tot el que tinc, si deixe de creure que el premi està en l'esforç, que allò fundamental es troba al camí i no al destí.
Si em torne materialista, si perd l'humilitat, si em convertisc en "gilipolles", que es passen tot el dia fent-me pessigolles en els peus, que m'esmussen amb el soroll de l'ungla i la pissarra, que a ma mare si li oblide cuinar la fideuà.
Que me la tallen si algun dia em mire a l'espill i no estic orgullós d'allò que veig.
Habemus serie
En esta entrada que vaig escriure en febrer, contava que m'havia acabat Dexter i que estava pensant quina serie veure.
Des d'aquell dia he continuat veient capítols de The Big Bang Theory, que sempre m'entreté i he vist la primera temporada de Los Soprano, que tot i reconèixer que està ben feta, no m'ha acabat d'enganxar, encara que segurament la reprendre algun dia perquè tot el món diu que la primera temporada és com una introducció i és més avorrida que la resta.
Però per fí tinc una serie que m'encanta per presentar-vos, hui m'he acabat la primera temporada de Breaking Bad:
El de la foto és Walther White personatge principal de la serie, i és un puto crack. A l'altura de Dexter Morgan, un personatge amb mil matisos, que com Dexter porta una doble vida i és simplement genial. També els personatges secundaris estan molt currats i els guions són extraordinaris, molt, molt ben escrits.
No vull dir res de l'argument perquè crec que és millor disfrutar-la sense saber-ne res. Sols comentar que té dues temporades, la primera que és la que jo he vist de sols 7 capítols és molt bona, però els meus colegues d'ací que han vist la segona diuen que és encara millor, així que la començaré de seguida. A més la serie ja ha renovat per una tercera, que començarà en 2011.
I per acabar dir sols un detall: la serie té molta química, i això és bó si eres un enginyer químic.
Mireu-la hòstia, que val molt la pena!
Des d'aquell dia he continuat veient capítols de The Big Bang Theory, que sempre m'entreté i he vist la primera temporada de Los Soprano, que tot i reconèixer que està ben feta, no m'ha acabat d'enganxar, encara que segurament la reprendre algun dia perquè tot el món diu que la primera temporada és com una introducció i és més avorrida que la resta.
Però per fí tinc una serie que m'encanta per presentar-vos, hui m'he acabat la primera temporada de Breaking Bad:
El de la foto és Walther White personatge principal de la serie, i és un puto crack. A l'altura de Dexter Morgan, un personatge amb mil matisos, que com Dexter porta una doble vida i és simplement genial. També els personatges secundaris estan molt currats i els guions són extraordinaris, molt, molt ben escrits.
No vull dir res de l'argument perquè crec que és millor disfrutar-la sense saber-ne res. Sols comentar que té dues temporades, la primera que és la que jo he vist de sols 7 capítols és molt bona, però els meus colegues d'ací que han vist la segona diuen que és encara millor, així que la començaré de seguida. A més la serie ja ha renovat per una tercera, que començarà en 2011.
I per acabar dir sols un detall: la serie té molta química, i això és bó si eres un enginyer químic.
Mireu-la hòstia, que val molt la pena!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)