Jo considere que tinc un gust acceptable. Sé allò que m'agrada i allò que no, i quan recomane a algú, que té un gust paregut al meu, alguna cosa, normalment sol dir-me que li ha agradat la meua recomanació.
Així que si no sabeu quin llibre llegir, o quina pel·licula o quin disc baixar de la burra, ací us deixe el que més m'ha agradat del 2008.
Llibres: Jo crec que aquest és l'any que mes llibres he llegit, fins 12 vaig aplegar a contar, des d'Auster a Houellebeqc, passant per Matilde Asensi, i la catedral del mar, però recomanaré dos:
Saber perder. Del director de cinema David Trueba. És un llibre genial, que conta històries quotidianes, de quatre personatges que et sorprenen, qe t'enamoren, que et posen nerviós, em va encantar.
Los hombres que no amaban a las mujeres. No cal que parle molt d'ell, perquè és el major éxit literari actual. És un novela tan atípica, que tracta la investigació sobre un assassinat d'una forma tan diferent, i amb tanta intriga, tant d'humor, i amb un final tan sorpressiu, que val molt la pena. El millor és que és la primera part d'una trilogia (ja ha eixit la segon part, i ja la tinc). El pitjor, que el seu autor, el suec Stieg Larsson va morir al poc d'entregar-la, així que hi haurà que disfrutar-la, perquè ja no escriurà més llibres.
Música: M'han agradat l'últim de Quique González, l'últim d'Extremoduro, lo nou de La Pulqueria, i he descobert a Aaron Saez, a Conchita, però els dos millors descobriments crec que són:
Gertrudis
i Russian Red
Cinema: No he vist molt de cinema, i molt poc m'ha cridat l'atenció. De les pel·licules espanyoles nominades al Goya, sols es salva un poc "La Soledad", decepció en Batman, i de les produccions americanes, sols m'ha cridat un poc l'atenció Juno, que és diferent a la resta. Ara que tinc pc nou, i disc dur reproductor, em posaré més al dia en el cinema.
Altres recomanacions: lo millor que he provat el 2008 és l'absenta, el millor programa de televisió Pekin express, el bar "A lo loko" del meu carrer de València també està molt bé, i cascar-se-la en la mà que menys domines...és diferent.
Després del triple empat de la tercera eliminatòria hi ha 8 finalistes. Tindreu tots els nadals per a votar, i m'agradaria batir el record de participació, i que em contareu alsa comentaris, a quina cançó voteu, i perquè.
En ordre alfabètic vos presente a les finalistes:
A contracorriente
El canto del loco no està entre les meues preferències actuals, els seus últims discos no m'agraden. Però esta cançó finalista, junt amb les altres que recomane han marcat una època de la meua vida. Uns estius bojos, on cada dia era diferent, dalt d'un seat leon groc, i amb els amics de sempre, feiem tot sense pensar, i cada vesprada i cada nit era una festa, està cançó forma part de la banda sonora d'aquell temps.
Video: (el videoclip, no es pot insertar, així que deixe un directe)
Altres cançons: Canalla, Puede ser, Crash, Una foto en blanco y negro.
Al vent
Hi ha gent a qui està cançó no li diu res, no sent res d'especial quan l'escolta. A mi em posa la pell de gallina, em fa emocionar, m'apassiona. Perquè diu tot allò que jo pense, totes aquelles coses, en que m'ha ensenyat a creure, i les va dir en una època, on no era tan fàcil com ara. Impressionant el document de l'actuació del 30 aniversari de la grabació.
Video:
Altres cançons: Diguem no, Jo vinc d'un silenci. També t'agradaran: Ovidi Montllor, Lluis Llach, el Serrat de la primera època.
Ella
Bebe va entrar en el panorama musical com una manada d'elefants. I també va entrar en mi de la mateixa forma. Feia una música que m'agrada, la vaig veure en concert a la plaça de bous, em feia sentir coses. I parle en passat, perquè pareix que no té intenció de tornar, i és una llàstima. Ella és la cançó que més m'agrada sentir, perquè m'encanten les dones, i esta cançó és per a elles, perquè han de ser com els done la gana ser. Té a més un videoclip genial, on participen la mare, l'avia, la germana i moltes amigues de Bebe.
Videoclip:
Altres cançons: tot el seu únic disc és genial. Pots veure-la en les pel·licules: La educación de las hadas y Caótica Ana.
El roce de tu cuerpo
S'ha venut Fito? era millor la música que feia abans? preguntes recurrents, que jo no sé contestar. No soc un gran admirador seu, però està cançó es genial, i tan bettypopera, que mereix estar en esta final.
Videoclip:
Altre cançons: Voy a acabar borracho, tras la barra, whisky barato, rojitas las orejas...
La primavera trompetera
El reducte garrapatero en la final. Jo englobe amb el nom de "garrapateros" a un estil de fer música que m'encanta, i que s'emporta un bon percentatge del temps que em passe escoltant música. Ells van ser els primers que vaig escoltar, i ara segueix amb Muchachito, Gertrudis, Canteca, que mesclen rock, amb rumba, mambo, porros, jaja, un poc de tot vaja.
Videoclip:
Altres cançons: Pirata del estrecho, Nube de pegatina, El aire de la calle, Trabubulandia, A la luz del lorenzo.
Escolta també: Gertrudis, El sombrero del abuelo, Canteca de Macao, Ojos de brujo, Muchachito.
La vereda de la puerta de atrás
Extremoduro és el grupo de rock nacional per excel·lència, i està és la seua cançó que més m'agrada. Altres segurament tenen moments més brillants, però està m'encanta. Parla de l'amor no correspost, segurament el més pur, i el ideal per a escriure grans cançons.
Video: Crec que no té videoclip:
Altres cançons: Tot l'ultim disc, tot Agila, Puta, Deltoya, Salir,beber... Escolta també: Als altres grans grups de rock: Los Suaves, La fuga, Rosendo (Marea si vols també, però jo no li pille el punt)
Pesadilla en el parque de atracciones
Los planetas són el grup pop espanyol per excel·lència. En diuen "indie" del seu estil, però les seues cançons tenen tota l'essència del pop, son tan bons els cabrons. Tots tenim algú a qui dedicar-li esta cançó, que és genial, i em dona un "subidón" enorme sempre que l'escolte. També els he vist en concert en la plaça de bous, jaja.
Videoclip:
Altres cançons: El artista madridista, Un buen día, Que voy a hacer, Cumpleaños total, La canción del fin del mundo.
Escolta també: pots provar, però jo crec que són unics.
Y sin embargo
Si fòra com Risto Mejide, diria que deixarem esta farsa, i que esta fòra la cançó guanyadora, jaja. Sabina és el meu artista preferit, i esta la seua cançó que més m'agrada. Sabina té dues grans cançons d'amor, aquesta finalista, i Contigo. Tan diferents, i tan bones les dues, em quede en esta més gamberra, més real, genial.
Videoclip: No m'he pogut resistir a posar-lo en la intro de Olga Roman, brutal!!!
Altres cançons: No cabrien. Escolta també: és unic també, però segurament t'agradaran Serrat, Drexler, Ismael Serrano, Quique González, Krahe...
Ahir, escoltant la primera hora de carrusel deportivo (que sempre és per a tronxar-se de risa), un xic, o un xiquet de 17 anys, demanava als comentaristes consell perquè la novia l'havia deixat. Entre les mil parides que li van dir, que segurament l'afonarien més que l'ajudarien, un dels comentaristes (Gallego, crec) va dir-li, que l'amor com tot al cos humà no és més que reaccions químiques; terminacions nervioses, que alliberen endorfines, que apleguen a altres terminacions i ens fan sentir, ens fan pensar, ens fan estimar... una cosa així.
A mi no em fastidia ni em cabreja, que passen certes coses, que a més han tardat massa i tot. Les coses que no depenen de mi, en les que no puc influir, no em poden cabrejar, ni m'afecten tampoc. Tampoc em cabreja, que aquestes reaccions químiques, es donen en mi, és també inevitable. Si que em cabreja, i molt, algun comportament estúpid que he tingut últimament, trencar promeses (vaig dir que mai més tornaria a parlar d'ella al blog, i ací està), em cabreja perdre el temps pensant... A mi que soc una persona prou cerebral, em cabreja no poder tindre-ho tot baix control.
La cançó diu que les xiques sols volen divertir-se, i últimament m'he donat conter que jo puc divertir-les. He tingut distraccions que han estat genials, i que si més no, han fet que la terminació nerviosa, encarregada de pujar-me l'autoestima s'haja activat. Just per això encara em cabreja més no poder oblidar, no aplicar-me els consells que done en altres blogs, que són tan valids, i estan tant bé.
I deixe correr el temps, que tot ho cura. I em debatisc entre pendre decissions dràstiques, o no fer res.
Amb la única esperança de que siga cert que les xiques sols volen divertir-se.
La segona eliminatoria ha acabat amb un apretat final. Un empat en el segon lloc fa que es classifiquen tres cançons per a la final, que serà de set, en lloc de 6. Les guanyadores han estat: A contracorriente, La vereda de la puerta de atrás i El roce de tu cuerpo.
Ara aplega la tercera i última eliminatoria, amb les següents cançons:
Garrapateros del mon i inclassificables
Nota: La versió de a-ba-ni-bi es la israelí, que la del chaval de la peca no estava en el goear, però és la que me ha acompanyat.
I ara, vint dies per a votar, en esta tercera eliminatoria, que crec que va a estar molt renyida.
Amb aquest suggerent títol comença una nova secció del blog.L'embrió d'esta secció és el tercer paràgraf d'esta entrada del fotolog, i ara està clar que tindrà continuitat, perquè tinc escrit un altre relat, de fet, estava escrit abans que el que aneu a llegir ara,
Perquè follar segurament no és una solució per a la crisi, però segur que si follarem més la portariem millor.Així que dormir i callar, passa per uns moments a ser dormir i follar, i ací escriure algun relat eròtic, que pot provocar alguna trempera matinera, un calentó o la més absoluta de les indiferències.
Si vos interessa l'erotisme i els relats eròtics, teniu l'enllaç de la cuca al cau a la dreta, i també ací. És un blog dedicat al tema.
I ara el relat, espere que us agrade:
Encara estaven tombats al llit, nus, la respiració encara un punt accelerada, quan ella ho va tornar a dir: - Gràcies. -No em tornes a donar les gràcies, no tornes a fer-ho. No tornes a donar-me les gràcies ni una puta volta més. Si vullguera que em donaren les gràcies ajudaria a cegs a creuar el carrer, portaria la bossa de la compra a les dones majors o compraria tabac de la màquina. Però si folle amb tu, és perque m'agrada, perquè vull, i perquè tu també vols. M'encanta besar-te al coll, als peçons de l'orella, m'agrada mirar-te als ulls tan de prop, m'encanta que les nostres llengües es fonguen, m'agrada agafar-te de les natges amb força, empentar-te cap a mi, i deixar que notes el meu sexe junt al teu, m'agrada passetjar la meua llengua pel parc del teu cos, de dalt a baix.-
Ell pujava cada volta més el to, i acompanyava el discurs amb gestos. Ella el mirava entre divertida i asustada.
- M'agrada estar junt a tu, tant a prop, que les fronteres dels nostres cosos es dilueixen i formem junts un nou país, on la única llei és el desig. M'agrada xuplar dels teus pits, m'agrada la fragància que desprenen els teus cabells, m'agrada el sabor de la teua pell, el tacte de les teues mans en el meu cos. M'agrada quan follem com animals, com si el món s'acabara demà, com si fòra la última volta. M'agrada quan fem l'amor amb paciència, sabent que tenim tot el temps del món per a estimar-nos. M'agrada acariciar-te el cony, i mirar com disfrutes. M'agrada estar dins teu, i moure'm; ara amb la pressa i la ràbia de la mar en dia de tormenta, després amb el ritme suau i acompasat amb que el vent mou les fulles de les arbres. M'agrada escorrer-me dins teu, mentre em mires amb la llum única amb que brillen els teus ulls. M'agrada també el silenci de després, i despertar-me al teu costat al matí, ho entens?- Ell va acabar, quasi ofegant-se per la magnitud del discurs. Ella, meravellada pel que acabava d'escoltar amb un somriure burleta als llavis ho va tornar a fer: - Gràcies -
Si s'ha de triar una època per a visitar Brussel·les, jo triaria la tardor. El seus parcs estaven preciosos amb les fulles caigudes i amb la diversitat de colors que abastava des del groc fins al marró, i que de segur fa les delícies dels aficionats a la pintura. Brusel·les és una típica capital europea, de fet segurament per això l'han escollida com a capital d'Europa.
Però com passa amb tots els llocs, qui els fa màgics, és la gent amb qui els comparteixes.
Brussel·les no haguera estat igual sense Cris, que va ser una amfitriona espectacular i ens va fer sentir com en casa nostra. El seu pis, amb una distribució rara, va ser el nostre centre d'operacions, allí feiem les menjades, i començaven les borratxeres. I és que jo en Cris aniria a Pekin Express, i a la fi del mon, perquè Cris es pareix a mi, i es deixa liar molt fàcil, jaja. Agrair també a Victor que no es queixara de que el despertarem quan ens dutxavem.
Però les absentes no hagueren sabut iguals si no les haguera pres en tan bona companyia, i el viatge en tren no haguera estat tan divertit si no haguera aprés tantes tonteries d'Alicia, i els carrers de Brussel·les sense els xics cantant un carro, un carro de putes, no hagueren sigut el mateix. Els musclos (mejillons, jaja) no els haguera trobat tan bons tot sol, i la Grand Place no pareixeria tan gran, ni Bruixes tindria el mateix encant.
Molts bons records, moltes fotos, molta diversió... un viatge més, un pantaló menys... I ara el resum gràfic:
He dividit l'entrada de Brussel·les en dues, per a que el caòtic viatge de tornada no li furte protagonisme al genial cap de setmana que hem passat allà.
Al fotolog de Fati podeu veure un resum de totes les putaes que van anar succeint-se. Es va demostrar el primer article de la llei de Murphy, que diu que quan alguna cosa va malament, sempre pot anar a pitjor.
Però el més important, és que tots vam tornar sans i estalvis, i açò quedarà com una aventura més, com una anècdota entre tantes que han passat en estos anys, i sols servirà per a unir-nos encara més, i demostrar que a la universitat no tinc companys de classe, tinc amics.
I és que durant tota la llarga nit, no vam perdre el bon humor; jo mateix, quan va aplegar per fi el primer autobús a Reus, i veient la gran montonera de gent que es va formar vaig dir: "las mujeres i los niños primero" provocant la risa en el respectable. O els comentaris de Nando quan li va deixar la palestina a Botella i va aplegar la Guardia Civil, o les conversacions amb Eva, sobre temes intranscendents sols per a que no s'adorguera. O el somriure sempre present en la cara de Vicente i Fati, tot i el fred, i la putà del cotxe... Al mal temps bona cara.
Per una volta seré discret i deixaré sols per als afortunats que vam anar de viatge, qué és això del Kevin Costner...
Com diria Wyoming "lo que España vota va a misa", així que ja tenim les dues primeres cançons finalistes del concurs: "Y sin embargo" de Joaquin Sabina y "Al vent" de Raimon. Gràcies a tots els que van votar, no m'esperava tants vots, ha molat el concurs.
Passem ja sense més preambuls a la segon eliminatoria:
Jo seré Berta és el títol, del que serà la meua primera (i probablement única) novela.
Sé que hi ha molta gent que escriu molt millor que jo, però si estic escrivint és perquè sé que tinc una història entre mans que val la pena, una història senzilla, però que aplega, i una història així no es pot quedar en l'oblit.
Escriure esta novela, és una cosa molt personal. Encara que pot ser que quan l'acabe si la presente a algun concurs, és més una cosa per a mi, i per als meus amics, que per a fer-me un escriptor ric i famós.
Jo seré Berta, és una història que toca tot l'espectre dels sentiments humans, des de la felicitat plena, fins a la tristesa més absoluta. (frase per a la contraportada, jajaja).
Estic acabant la primera part (de 3), i també tinc escrit un bon tros de la segon. Calcule que podria estar acabada a la primavera de 2009. Però els lectors d'aquest blog, teniu l'oportunitat de llegir la primera part en quant estiga acabada. Com? Si deixeu un comentari en esta entrada, us serà enviada per mail, és la única manera de poder llegir-la.
Us deixe amb un fragment menudet, del primer capítol introductori:
Saps que és que la única persona que estimes, el teu únic suport a la vida, es mora al teu davant, sense que tu pugues moure un muscul per a evitar-ho? clar que no ho saps, no tens ni puta idea, ningú té ni puta idea, però jo t’ho dic, és horrible.
Ja fa un mes que ha començat una nova etapa a la meua vida; treballant pels matins en pràctiques en PPG, per les vesprades continue donant les classes d'escacs, i aprofite a partir de les 19:00 per fer esport, o eixir a fer-me cervesses, i pròximament també per a estudiar.
I la veritat, és que m'encanta com es presenta el proper any, amb esta dinàmica. Les últimes setmanes han estat genials, tinc l'autoestima pels nuvols, ho estic passant de meravella, i em senc invencible, com aquell dia en Rafelbunyol, on crec que va començar tot.
Crec que si un fa les coses be, es comporta correctament, al final obté recompensa.
I és que si mire, allò que ve ara, sols hi ha una paraula per a definir-ho; il·lusió.
Perquè este dijous vaig al concert de la noche Sabinera, a principis de novembre, coincidint amb el meua aniversari, escapadeta a Bruseles, en una companyia excel·lent, i una amfitriona de luxe. També en novembre Quique González, a qui tinc moltes ganes de veure en directe per primera volta, i segur que molts més sopars i festes. Tot em fa molta il·lusió.
Demà és el torneig de futbol sala per a equips d'escacs, amb que pràcticament vaig inagurar aquest blog l'any passat. Un dia friki, on enguany esperem donar un passet més i eixir campions. I és que m'agrada tant fer de porter, que aniria fins a la fi del món, per a parar, jaja.
Salut, i gracies per llegir-me sempre, i per fer que veja el futur amb il·lusió.
Ací comença un concurs patrocinat per este blog, i que te com a finalitat, trobar la millor cançó entre totes les que més m'agraden, o aquelles que més signifiquen per a mi.
El concurs estarà dividit en dos fases:
La primera constarà de tres eliminatories, segons els diferents estils, i hi haurà una enquesta a la dreta del blog, per votar, quina vos agrada més. Les dues més votades passaran a la gran final.
Amb això finalment tindrem 6 cançons en la gran final, i allí explicaré perquè m'agraden, que signifiquen per a mi, i es tornarà a obrir una votació per trobar la millor cançó de la (meua) història.
Este és el bloc 1: CANTAUTORS
Teniu fins a final de mes per a votar!!!
Sent que ara el blog tarde més en carregar-se, però val la pena per poder escoltar estes perles.
Ja porte un mes treballant en pràctiques en PPG, i aquells que han parlat en mi ja coneixeran algunes de les peculiaritats del meu cap. Una d'elles és que és del Opus.
És un home trist, o jo el veig així. Almenys té el detall d'apropar-me a València cada dia a les 14:00 quan acabe de treballar.
Però l'altre dia en el cotxe, sense vindre a conte, em va fer una pregunta d'aquelles que dius, toma moreno!!!:
Estavem tan tranquilament escoltant la COPE com cada dia, quan de repent em diu:
- Quería preguntarte hace tiempo, ¿Tu te confiesas habitualmente?_ Jo amb la goteta de suor caent-me per la front, i un calfred per l'esquena només vaig encertar a dir: - No, no mucho. _ Ell quasi escandalitzat va dir: - Pero al menos una vez al año si, ¿no?_ No em quedava altra opció: - Si claro, eso si.
La millor, ma mare, que quan li ho contava, em va dir la resposta que li havia d'haver donat:
- No, yo no me confieso, y usted, ¿se masturba habitualmente?
Esta nit actua Julieta Venegas en la plaça de bous, conmemorant els 40 anys que fa que el politècnic està donant pel cul als seus alumnes.
A mi m'agrada Julieta Venegas. M'agrada per abans d'adormir-me o per un dia que ploga. Però anar de concert a la plaça de bous és una altra cosa per a mi, és bufar-se i botar. Allí he vist a Bebe, a Muchachito, a Ojos de Brujo, i a Los Planetas, un altre rotllo. Així que mentre Julieta canta, jo estaré bufant-me als Montaditos, com tants altres dijous.
Parlant de Julieta Venegas, te un disc que es diu "Nuevo y Raro" i no ha editat en Espanya, (jo m'he baixat de la mula) i que m'encanta, ple de rareses i colaboracions
Dins d'eixe disc, apareix una cançó que em fa entrar calfreds. Parla de mi, conta la història que a mi m'agradaria haver viscut...
Jure solemnement que esta entrada serà la última que parlarà de la meua no-història.
L'altre dia vaig veure escrit a una paret, (crec que dedicada als borregos qe voten al pp) un text que deia més o menys així:
"Hi ha gent que viu amb una vena als ulls, i quan se li descoloca, s'afanya en tornar-se-la a colocar bé"
Jo he viscut així (però sense votar al pp)un bon temps, sort que ara ha fet bon vent, i la vena, ha anat a parar ben lluny.
Del 7 al 10 de novembre, busqueu-me per Bruseles, oh yeah!!
Una paella boníssima i un sopar també boníssim, un gran pet de vesprà i de nit, picos i tripicos, banys, rondos en boles, jocs típics de quan tens 15 anys, o 8, dormir poc, shows de Monraval, Sabina, despedides d'Erasmus (se vos trobarà a faltar).
I és això, que ens deixem portar cap al terreny de David, i no cal moure'ns del xalet perquè tot cobre una altra dimensió. Plena d'exhibicionisme i d'amor!!!
Fa uns dies, vaig estar prou fotut, supose que contar la quantitat de fracasos acumulats en els últims temps i donar-me conter que allò que jo volia no anava a ocorrer, em va fer no estar tan content com sempre. A més estar sol al pis, i tindre tota la vesprada per a pensar no ajudava res.
Però la setmana passada, ja ho vaig passar molt be, i ara este genial cap de setmana, m'ha fet oblidar-me un poc de tot. A més han ocorregut dos succesos totalment inesperats, que si més no, han servit per pujar-me la moral, que estava un poc malmesa, i per renovar l'aire, que estava un poc viciat.
Fins la pròxima. Com sempre us deixe amb un "TEMAZO".
Com ja sabeu, o haurieu de saber estic treballant en PPG, i vaig fins allí en transport públic. Però veig difícil que en eixos medis de transport trobe a la meua xica ideal.
Allí he descobert una nova espècie de xiques, sobretot a l'autobús que aplega al Bonaire, ja que la majoria són dependentes d'allà.
Se les reconeix perquè porten llarguísimes ungles postisses, normalment pintades amb menuts dibuixos horribles. Hi han també que porten una especie d'estupids brillants a les dents.
Altres rasgos físics que les distingueixen són els tatuatges als peus, les mamelles operades, piercings al nas...
Si van soles, parlen compulsivament pel movil o escriuen missatges, mentre escolten el Barrio, fondo flamenco, reggaeton o alguna estupidesa per l'estil. La seua pel·licula preferida és Yo soy la Juani.
Si van en parella, i tens la desgràcia de sentir alguna de les seues converses, descobreixes el que és l'encefalograma pla.
Els seus novios, solen passar-se tota la vesprada al gimnàs. Els entenc, si llegiren alguna volta algun llibre, s'adonaries que la seua novia és tonta, molt tonta, i no els interessa.
Així que si a son pare en alguna reunió d'amics, li pregunten: - "Que fa la teua filla?"- No li queda altre remei que contestar: - "La meua filla és subnormal"
Estic buscant novia, i he pensat que un bon requisit és que treballe al "Se lo que hicisteis", així que he possat una enquesta ací al costat, perquè no m'acabe de decidir, encara que el meu vot es per a Patricia.
L'expressió llocs comuns es gasta normalment per a parlar de temes recurrents, un exemple seria: "El travestisme i l'homosexualitat són llocs comuns al cinema d'Almodovar".
També hi ha una meravellosa pel·licula que es diu "Lugares comunes" que recomane des d'ací.
Però hui he triat aquest títol per a parlar del meu estiu, perquè aquest ha estat un estiu de "llocs comuns", que ha demostrat que a mi em cal ben poc per ser feliç.
Llocs comuns són per a mi, aquells llocs al poble on estic sempre a l'estiu; la platja, la gelateria Àrtic, el Quiero Verte, on Paloma sempre em bufa, els soparets, les cervesses amb granisat de llima, els partits de padel, sessions de jocs olímpics... Tot, envoltat dels meus amics de sempre, de la família i d'eixa brisa especial que te Burriana a l'estiu.
També he passat dies especials: la visita dels amics de classe a Burriana, és un dia que m'encanta, perquè compartir amb ells, este petit tros de món, que és tan meu, m'omple d'alegria.
I llocs, no tan comuns, on no havia estat mai, com el Torico en Teruel o la xaranga del Puig, on no em vaig sentir estrany, segurament perquè la companyia era molt agradable.
L'estiu acaba sempre amb les festes de Burriana, que enguany a penes he disfrutat, i amb els examens de setembre, del que a l'espera de la nota val més no parlar.
I aquesta nova temporada, amb les pràctiques en PPG, de les que ja parlaré, i amb esta nova vida de currante, que em farà que les nits del dijous siguen substituides per grans nits de divendres i disabte, sols vos recomane una cosa: Que tingueu por de mi!!
Quan decideixes anar a Rafelbunyol, a la festa de disfresses, i ho fas en bona companyia, i molt d'alcohol al cos, la cosa pinta be.
Encara que vages disfressat de cutre, amb una perruca gai, un noseque com a top, i una falda de volants, et creus el rei del mambo.
Si et trobes un palo per terra, i fas creure a tothom, que és un micròfon de canal nuef, i la gent s'anima, i saluda a tota la seua família, et vas creixent.
Encara que perds als amics, no estàs sol, perquè tots et volen coneixer, i tots tenen un got per donar-te un trago d'alcohol.
I ja si trobes, a un xicle de fresa pegat a una sabata, i t'encanta, la nit és genial. I comences a parlar amb el xicle, i com t'agrada, deixes que et signe al braç amb cera, i ella va animant-se, i t'escriu "amor de madre" a l'altre braç. I encara que l'orquestra canta "dolores se llamaba lola" i al xicle, li pareixia com si cantaren en japonés, em continuava agradant. I parlem d'estupideses, descobrim que tenim amistats comuns, i em trobe agafat de la seua ma, una ma jove, de xicle jove. I tot s'acaba, el xicle se'n va no sense abans donar-me un bes als llavis, i regalar-me el seu braçalet.
No tinc el seu mòbil, ni crec que la torne a veure. Així millor, perquè guardaré el seu record de xicle de fresa pegat a una sabata.
I al final, trobe al doctor amor, i a Billy "The Kid", i anem cap al cotxe, on m'espera al mòbil, amb dues perdudes. Em lleve la disfressa, i ja a casa, des d'el llit envie el mateix missatge de sempre. I dic el mateix de sempre, allò que hauria d'apendre a callar, o millor a no sentir.
I torne a ser el mateix pringat que abans de que la nit començara, però a voltes passa, que quan et disfresses et sents invencible.
P.D. Molt promte un resum de l'estiu, però hui l'actualitat mana.
Torna dormiricallar i ho fa parlant de dues coses que m'agraden molt.
David Ferrer, va insultar a una dona que arbitrava el seu partit, dient que les dones no saben fer res.
Les dones si alguna cosa saben fer és que estigues tot el dia pensant en elles. David Ferrer, no fa un resultat decent en un torneig des de fa més de dos mesos, just el temps que fa que ho ha deixat en la seua novia de tota la vida (dada certa, ja sabeu que tinc influències en el circuit), i es veu que està molt tocat. Així que eixe repentí odi cap a les dones, no era més que un odi cap a la seua ex, a qui pareix té tot el dia al cap. Se li passarà, a tots se'ns passa.
Aquest estiu ha estat de Jocs Olímpics, i quan són jocs olímpics, les dones i els esports interrelacionen més. Ací un article boníssim d'Hernan Casciari, al seu blog sobre televisió que parla sobre el tema:
Un altre exemple és ma mare, no molt aficionada als esports (excepte al tenis) que mirant un partit de hockey va dir:
-Que fa Mazinger Z de porter?
Hi ha un indubtable paregut, és cert.
I els Jocs Olímpics també han demostrat, que hi ha dones molt lletges, com la selecció olímpica femenina de basket de Xina, de la que no he trobat fotos, però eren uns adefesios de por. Molt més lletges que la mitja xinesa. Qui haja vist algun partit d'elles ho podrà confirmar.
I dones molt guapes, com la olímpica també en basquet per Espanya, Tamara Abalde, de la qual estic profundament enamorat. (És la que està d'esquenes, quin cul!!!)
Perquè l'estiu no és per a escriure blogs. L'estiu és temps d'amics, de platja, de xirnguitos, de nits en la geladeria, de mirar les cosses des de lluny, i en perspectiva, de gelar el cap, i el cor, sempre amb una cervessa a la mà.
I al setembre tornaré a actualitzar, amb noticies de les meues pràctiques, del meu projecte, de les visites als amics Erasmus, tornarà motxilla man, i les converses d'amor i sexe, i inclús alguna poesia.
Gràcies, a tots per les 2002 visites que he rebut, des que està obert el blog (moltes són meues, mirant si m'havia signat algú), des de 15 païssos diferents.
Quan passen els anys, estic segur que recordaré la meua estància a la universitat com la més feliç de la meua vida. I tot gràcies a molta gent...
Gràcies als tipets. Eixa panda d'amics intel·ligents i constants, dels que se m'haurien d'haver pegat més coses. Sempre em quedarà al records ixe eurotour tan espectacular, i eixes trucaes nadalenques que espere que continuen durant molts anys. Julian, Tipet, Albert, Carles i Leandre, sou molt grans.
Gracies també als valencianets, començant per Ferran company de borratxeres inesperaes, i passant per Aurora, sempre de bon humor, Isabel q es super be, el trio lalala de la Safor, Giovanna, Mª José, MAr... Sou collonuts, i espere que el bar toni xinés de Benimaclet ( o els montaditos millor), continue sent sede d'alguns soparets.
I els meus superherois favorits. Eixes tres pedres, sobre les que he recolçat les meues tres cames (nota de humor), eixa "pandilla de la muerte", eixa gent tan pasota com jo, tan borraxa com jo, tan festera com jo, i tan rei misterio com jo. Amb ells he compartit l'habitació de Cancun, molts sopars al meu pis o al de Botella i Nando, moltes nits de tranqui, que acabaven en pets enormes. Peter (i Mauri i Pepe), Botella i Nando (te dec un secret que te contaré en el pròxim pet, Burriana?), no canvieu mai.
I la resta de la familia. Mª Angels i Merce, dues persones super especials per a mi, amb qui m'encanta estar, i saben que si algun dia, em necessiten em tindran per al que vullguen, perquè sé que jo les tindria a elles. I clar, encara queden molts milikituris, i que Merce lligue en molts més xics...
Alicia es mereix també un paràgraf. Perquè moltes voltes les amistats les marca el dia a dia, i nosaltres hem sabut mantindre la nostra en la distància. En Alicia sempre m'ho passe genial. M'entén al 100%, em complementa. Alicia és sempre allò que vol ser, i espere que sempre tinga un "rincón" per a mi. Junt amb Alicia de la Euiti van vindre xiques molt guapes i divertides, que tapaven el defecte de ser de la euiti amb infinitud de virtuts. Amb elles vaig viure un superconcert de Muchachito. Lola, Luci, Salut, moleu molt..
I el industriales 2E. La cita del futbol 7 és sagrada. I els seus cantics i els seus ascensos. La classe d'Edu, i de Pablito, els retalls de Monraval, les parides del Gamba i de Roca (sabem fixar), i super Johan, El Kaiser Vicente, les marselleses de Xisco. ¿Como no te voy a querer?
I les xiques. Cris que sé que tinc en ella una amiga per molt que jo seguisca en el 1,2 i 3. Fati a la que li tinc un carinyo enorme que me consta que es correspost, i que fa amb Vicente la millor parella del mon, perquè són dos persones estupendes, Lolo, i el seu especial vocabulari, Eva, sempre de bon humor, un plaer coincidir en ella. Laury i el nostre momentaso Blue Lagun cancunero, per a totes les xiques en general: dòna gust anar en vosaltres a classe.
I tanta altra gent, Cesar i les seues xiques, les estàncies Sèneca canaries i gallegues, German, el Oreja, Aida, Jana... Tots sou genials.
Tot no han sigut bon moments. EL pitjor dia de la meua vida, em va tocar compartir-lo amb vosaltres. Quan pense en aquell 3 de juliol dos sentiments enfrontats em vénen a la ment. Ràbia, perquè sé que aquell accident mai havia d'haver passat, i perquè també sé com haguera disfrutat Majo, de tots els grans moments que hem viscut en els últims dos anys. I un altre sentiment més pur, de tendresa, de record, perquè la gent no mor si se la recorda, i Majo, estàs amb nosaltres, cada dia, en cada cosa que fem, i estic segur que des d'allà on estigues hauràs ballat moltes congues enguany. T'estimem.
Segur que en tant llarg com ho he fet, m'hauré deixat a algú, però si el teu nom no apareix, no et preocupes, perquè igualment has sigut partícep d'estos meravellosos anys.
Segurament perquè sense ser vital, et fa viure moments inoblidables. D'alegria inmensa, com el passat diumenge, o de profunda amargor, com per exemple, quan Riquelme va fallar aquell penal que haguera portat al Vila-real a una final de Champions.
Les coses impossibles passen. Pareixia impossible que Espanya guanyara una gran competició de futbol. Tots haviem pensat, com serà el dia en que Espanya guanye un mundial o una eurocopa?
Tots haviem somiat amb el moment, com aquell que grava amb una camera de mà, al seu gos fent el mort i somia amb guanyar un Oscar. o com aquell altre, que escriu quatre parides en un blog d'Internet, i somia en publicar una novela. Però a voltes els somnis es fan realitat, impossible is nothing. Per ajudar a fer-los realitat cal lluïtar, cal fer les coses bé, i cal donar-ho tot, confiar, arriscar-se...
Va ser bonic, el moment de la celebració de la final, Palop amb la camiseta d'Arconada, Casillas alçant la copa. I també veure als futbolistes borratxos, celebrant-ho i demostrant que són persones normals. Eixe ambient no era molt diferent al que es vivia en els ascensos del 2E.
Mentre tot el país es paralitzava per la gran Eurocopa que estava fent la selecció, jo tenia coses de les més importants per fer.
Tenia examens, (encara em queden 2), i tenia que començar a buscar un futur per a l'any que vé. I en això estem.
Ahir vaig fer la meua primera entrevista de treball. Seria per a fer pràctiques en PPG. Mitja jornada, i podria fer allí el projecte, crec que la impressió que es va emportar de mi l'enginyer de processos Don Vicente Villalba, no va ser roin, però ja vorem, a veure si em criden d'algun altre lloc, o si aprove dibuix, i me'n vaig d'Erasmus al segon quatrimestre, tot per veure!
Els examens, sense pena ni glòria, com la burra de Victòria. M'ha quedat electroquímica per a setembre (sospite que Guiñon em té mania), i ara aplega la recta final important amb CAI i REM i el meu benvolgut dibuix. No m'estic estresant molt la veritat.
Sé que és llarg, així que si has aplegat fins ací gràcies. Sé que molta gent em llig, i això m'alegra, jaja.
Si, hem acabat amb el mite, hem passat de quarts. I damunt guanyant als italians, V de vendetta, com diu la rima del títol, que és molt del caràcter espanyol.
Una volta més s'ha demostrat, que no hi han impossibles. Que si tires moltes voltes una moneda a l'aire, és impossible que mai ixca cara, el tema és atrevir-se a tirar la moneda.
També fer les coses bé, fer del grup a una pinya, i ser fidels a un estil, haurà tingut alguna cosa que veure.
I ara vaig a contar-vos una anècdota:
No és la primera volta que jo veig a Espanya passar de quarts. En l'Eurocopa del 84, als meus pares els va tocar un viatge a París per a veure la final en un sorteig que feia Gramoxone. I damunt van tindre la sort de que aquella final la va jugar Espanya.
I clar aquell estiu del 84, ma mare estava embarassada de mi. I allí vam anar els tres a París.
I segurament allà al Parc del Princeps, dins de l'úter de ma mare, em vaig cagar en el bo d'Arconada en la seua supercantada.
I segurament també, d'ahí vé la meua afició al futbol, que em fa que siga tan roïn com siga el partit, si fan futbol en televisió, jo el mire sempre.
Feia temps que no escrivia una entrada personal, contant com em va tot, que faig, però esta tampoc serà...
Esta entrada va sobre mi, si, no és literatura, no és ficció.
Esta entrada és per a explicar, que a mi el físic de les xiques m'importa poc. A mi em guanyen sobretot per la forma que tenen d'estar en el mon, per l'actitud davant la vida.
Per la vida, es pot passar de puntetes, o deixar una profunda petjada.
Em captiven les xiques, amb actitud positiva, sempre amb un somriure; amb uns ulls amb expressió de viva alegria, lluny de la tristesa. Envoltades de gent, d'amics, sempre ocupades, amb cosses que fer. M'agraden inteligents, que sapien allò que els convé. Capaços de fer riure, de dir allò pertinent en el moment adequat, d'expressar-se de forma que la resta de gent li preste atenció. No m'agraden les que se'n van a dormir les primeres en una nit de festa (més bé, les que es queden a desdejunar). M'encanten les xiques que hui estan ací i demà enllà. M'agraden quan caminen amb aire despreocupat, amb el cap bén alt, menjant-se el mon, sense caure en la xuleria. M'agraden transparents, clares, sinceres, autèntiques. M'agraden "els cabets loquets".
I tornant al físic, sols detalls. Un mirar capaç de captivar, un somriure, un gest, sols amb això puc caure rendit.
I les mans i els peus. Les mans diuen molt d'una persona, a mi em diuen molt, tot i que les meues no m'agraden massa tampoc. I els peus, són més bé una mania heretada. Heretada de Paloma, la meua ex companya de pis i amiga, que tenia una mescla de fastic i fòbia als peus d'allò més divertida. Però per culpa d'ella ara tinc la mania de mirar els peus, de buscar imperfeccions, d'analitzar-los, de trobar peus bonics.
Ara amb l'aplegada de l'estiu, i la calor, és el temps per veure peus. I ahir, vaig veure dos parells que tenia curiositat per veure, que conscientment, no havia vist mai. No em van fer fàstic, més be, em van agradar. Segurament els peus no són tan importants. Encara que és per ells, que mantenim contacte en el món.
Nota al peu: Esta entrada explica cosses que volia explicar, els perquès que algú em va demanar.
- Pense en que sempre he volgut jugar este partit, eixir al camp i sentir els milers de veus que corejen el meu nom, els nostres noms. Sentir la responsabilitat, però no asustar-me, creixer front a les adversitats, lluïtar per cada balò, fer una passada increible, o un gol decissiu en l'últim minut, acaparar totes les portades, ser l'heroi.
- Tu has fumat, no?
- Tres porros.
- És que així no anem bé, cada any el mateix, sempre vens tot colocat al partit de solters contra cassats, no guanyarem mai...
Aquest microrrelat, també podia dur per títol: Cesc; mira com el futbolista!
Amb motiu de la celebració de l'Eurocopa, he escrit tres relats curts que vaig a compartir amb vosaltres. El primer d'ells el publique hui, parla sobre cosses quotidianes. Els altres dos les properes setmanes, abans que l'Eurocopa acabe, espere que vos agraden.
Van Basten
Van Basten és el seleccionador de l’equip que millor futbol està fent esta Eurocopa, Holanda. Quan escolte el seu nom o el veig en la pantalla, dret, al costat de la banqueta, em vénen a la ment molts record.
Quan jo tenia 8 o 9 anys, vaig començar a jugar a futbol a l’equip del poble. En aquella època el meu ídol era Marco Van Basten. El primer gran futbolista del qual tinc memòria d’haver disfrutat amb els seus gols, amb els seus remats de cap, amb la seua elegància.
Un dia d’aquells, de la meua infantesa, els meus pares van decidir que volien tindre un gos a casa, i van anar a un lloc on hi havia gossos que havien estat abandonats.
Em van deixar que triara jo la criatura, sempre que no fòra massa gran, per a viure al nostre pis. Tots els animals ens miraven com atemorits, des de’l fons de les seues gàbies, altres lladraven amb força, però hi havia un, un cocker, que tenia ganes de vindre amb nosaltres. Estava dret, plantat, com mostrant-nos el seu millor perfil. Tenia un tros del llom sense pell. Ens van contar a la gossera, que l’havia atropellat una motocicleta, i que havia estat a punt de morir. Sense dubtar-ho el vaig escollir i ens el vam quedar.
Tornant a casa, jo no deixava de jugar amb ell, al seient de darrere del cotxe. Mon pare em va preguntar que com volia dir-li. Van Basten vaig dir jo. Davant la sorpresa evident dels meus pares vaig explicar, que aquell era l’únic gos elegant de la gossera, com Van Basten, el millor. Els meus pares es van girar i en veure l’expressió d’alegria dels meus ulls no van gosar contradir-me.
I Van Basten va passar llargs anys a casa. Jo el treia a passetjar, després del col•legi, i jugava amb ell a futbol, a la platja. Era un gos net, i silenciós que no donava problemes. Però, passats uns anys, l’avia es va trencar el maluc en un bac i va vindre a viure a casa. Tenia molta por d’estar en casa amb el Van Basten, ja que no es veia bé, i temia tornar a caure, a més mai li havien agradat els animals.
Els meus pares van intentar convencer-la, però finalment vam tenir que acabar donant el Van Basten, a uns amics dels meus pares. Estos al poc de temps se’n van anar a viure a Madrid per que a l’home de la parella, li havien oferit dirigir una sucursal de banc allà, i ja no vaig tornar a veure a Van Basten.
Jo ja tenia 16 anys, i no va ser traumàtic. El pobre, ja estava vell, començant la seua decadència i segurament només ens haguera donat un disgust amb la seua mort, que ja estava pròxima.
L’altre Van Basten, l’holandés, tampoc va tindre una època de decadència. Quan encara estava al cim de la seua carrera, una terrible lesió al turmell, el va retirar per a sempre del futbol.
Jo sempre he pensat que els destí va voler que guardarà per a sempre la imatge elegant i genial dels dos.
"Cuando Sylvia tenía quince meses y acababa de soltarse a andar, Lorenzo la observó mirarse en el espejo que entonces había en su cuarto. Llevaba en las manos un tarro de crema de su madre, y se la ofrecía a su propio reflejo, convencida de que era otra persona. Lorenzo se vestía sin perder de vista a la pequeña. En un momento dado, Sylvia se asomó detrás del espejo, para tratar de descubrir dónde demonios se escondia la otra niña, esa niña que la miraba y también le ofrecía un tarrito de crema. Repitió el gesto de buscarla varias veces. Lorenzo no le dijo nada, no le explicó nada. Se limitó a mirar, a sonreir mientras disfrutaba de la parsimonia concentrada de la niña frente a su propio reflejo aún desconocido para ella. A veces recordaba ese instante sin saber a ciencia cierta si en eso, en algo tan sencillo como eso, consistía la felicidad."
Així defineix David Trueba la felicitat en la seua novela que m'estic devorant i recomane a tothom, "Saber perder".
Jo tinc la meua teoria sobre la felicitat. Per a mi la felicitat en quant a les coses materials, consisteix en tindre tot allò que es necessita. Hi han dues opcions per a ser feliç, o tindre moltes cosses, o necessitar molt poques. Jo sóc ben feliç, segurament perquè necessite molt poc.
En quant a la vida en general, crec que la felicitat consisteix, en que en cada moment t'apetixca fer allò que has de fer, perquè fer les cosses a disgust et fa infeliç, i hi ha algunes cosses, de les quals no ens podem escapar.
Per últim hi han felicitats puntuals, moments de màxima felicitat, on un somriure estúpid, il·lumina la teua cara, i no es borra, els pels se't posen de punta, i pareix que sures sobre el terra. Estos moments s'han de guardar en la memòria, per a que quan vinguen els mals temps, no dubtem de que la vida és meravellosa. Jo vaig viure un d'estos moments una nit de juliol de l'any passant, escoltant la cançó de la dreta... Disfruteu-la.
Fa l'olor típica de quan va a ploure, encara no ha caigut una gota, però fa eixa olor humida, que fa que les dones guarden la roba estesa, que els camperols miren al cel amb preocupació...
Encara recorde quan plovia sovint, quant les gotes d'aigua em refrescaven, a l'estiu, o quan mirava la pluja sentat rere la finestra a l'hivern. No plovia sempre, però cada poc, tenia allí aquella pluja, que em feia passar tantes bones estones.
Ja quasi se m'ha oblidat com era quan plovia, fa temps que sobre la meua pell no llisquen les gotes de pluja, que els meus cabells no s'empapen de pluja purificadora. I així i tot, sóc feliç, no em fa falta la tormenta, però sincerament la mereisc, ha de ploure.
I ara quan he tornat a sentir eixa olor de pluja, quan ja quasi, si afine l'oit puc sentir els trons, sé que una tormenta em farà bé.
I quan ploga està volta, ja no tornarà la sequera, no deixaré que la pluja escape, a no ser que es produisquen inundacions, que em facen canviar de lloc, que em moguen cap on no vull anar. Perquè sé molt bé, que és ací on vull estar, i ací no és un lloc en concret, però vull que fins ací aplegue la tormenta.
La tormenta em farà bé, i esta a punt d'aplegar...
L'altre dia vaig veure la peli de "la habitación de Fermat", que me va agradar molt i la recomane. En la peli eixien molts jocs de lògica i matemàtiques. Un crack mundial com és Paco Sánchez, li va ensenyar al meu germà un joc matemàtic que vaig a proposar-vos.
El joc consisteix en posar els signes matemàtics davant o darrere dels nombres, per a que la igualtat siga correcta. Es poden gastar parentesis i cada número es pot elevar també a l'exponent que es vullga. La majoria, es pot traure pensant un poc, però a que no és tan fàcil trobar un ordre de signes que servixca per a totes les files? Com sempre nina xoxona per al primer en encertar.
Aunque tu no lo sepas, es un poema preciós de Luis García Montero, que podeu llegir ací baix.
Inspirant-se en este poema i utilitzant el mateix títol, don Enrique González, va composar una de les meues cançons preferides que ultimament no em canse d'escoltar (apreteu play si voleu escoltar-la)
I "aunque tu no lo sepas" és també en les últimes setmanes (mesos ja) una forma de vida, la meua forma de vida.
Aunque tu no lo sepas
Como la luz de un sueño, que no raya en el mundo pero existe, así he vivido yo iluminando esa parte de ti que no conoces, la vida que has llevado junto a mis pensamientos...
Y aunque tú no lo sepas, yo te he visto cruzar la puerta sin decir que no, pedirme un cenicero, curiosear los libros, responder al deseo de mis labios con tus labios de whisky, seguir mis pasos hasta el dormitorio.
También hemos hablado en la cama, sin prisa, muchas tardes esta cama de amor que no conoces, la misma que se queda fría cuanto te marchas.
Aunque tú no lo sepas te inventaba conmigo, hicimos mil proyectos, paseamos por todas las ciudades que te gustan, recordamos canciones, elegimos renuncias, aprendiendo los dos a convivir entre la realidad y el pensamiento.
Espiada a la sombra de tu horario o en la noche de un bar por mi sorpresa. Así he vivido yo, como la luz del sueño que no recuerdas cuando te despiertas
Era un tipo normal (bé, normal del tot no). Però un dia va sentir una veu al seu interior, com la que escolten els retors, quan decideixen fer-se retors, però mes forta.
La veu li deia que havia de convertir-se en superheroi. Seria el superheroi del bon rotllo. Quan un grup d'amics, estiga de viatge pel món, passant-se-ho d'allò mes bé, disfrutant, apareixeria ell, com qui no vol... i sempre amb una motxilla per cap.
De moment conten que ja se l'ha pogut veure per Munich, la Riviera Maia, i per Daimús, i inclús l'han pogut fotografiar.
Però a este superheroi li queda encara molta corda. Pareix que l'any que ve, molts dels seus companys estaran dispersats per Europa, i pot ser que aparega, en moltes ciutats, si el veeu, no deixeu de fotografiar-lo.
- Però d'això fa molt de temps no? -Si, ja fa temps. - I encara hi penses? - Si, quan ix un dia lleig, o quan m'alce amb el peu esquerre... -Però que et va dir exactament? -Em va dir que ningú l'havia tractada com l'havia tractat jo, que ningú li havia parlat com jo li parlava, que jo l'havia fet sentir única. -I això és mal? - Mal no, és horrible. - Però per què? - Perquè aquell dia vaig saber que amb això no era suficient.
Ahir vam sopar en un bar, que es deia "CAMINITO que el tiempo ha borrado", pot haver millor nom per a un bar? Jo diria que no. Segurament l'amo del bar és argentí, segurament es un nostàlgic, i el seu bar mola. Argentina mola. Argentina és el país on els futbolistes poden ser Deu, on les dones poden escalfar-te sols pronunciant la ll, i en lloc de follar se coge. Jo algun dia aniré a Argentina, o viuré allí. Aniré a la "cancha de Boca" a animar amb la doce, o qui sap si a vore un concert de Sabina, passejaré per la Plaza de Mayo, o visitaré el Mercado de San Telmo, alçare "la pollera" a les argentines guapes, i xafaré a la meua companya de tango.
I sempre que faig plans, les il·lusions s'esfumen abans de donar-me conter. I ni amb 20 cerveses de més tinc el valor suficient.
Va ser un dia genial ahir. Les paelles són una festa brutal. La única pega del gran eurotour tipetil de l'any passat és que ens les vam perdre, però enguany ens hem vengat. Amb una fideuà feta pel gran Johan que per sorpresa, era l'enveja de la festa perquè estava boníssima. Amb carn torrà, sangria, cervesa, i molta alegria, vam pillar un pet curiós, que vam acabar d'adobar en el Tony's, envoltats de més cervesa.
Però la cosa no quedava ahí, i de nit vam celebrar l'aniversari de David i Pablo, sopant al Caminito, amb un botelló mig light, donant-ho tot en el Studio, menjant pizza i aplegant a casa a les 8 del matí.
Un dia cundidoret vaja.
Estic content, perquè últimament als meus amics de classe, els ha pegat per fer molt el paiaso. I no és que abans no el fèrem, però ara, en part per culpa meua, o gràcies a mi (segons com es mire), passem els dies fent congues, cantant camarero, jugant al "conejo de la suerte" o a la botella en el Studio, sempre després d'haver ingerit dosis industrial d'alcohol. Com si forem xiquets.
I ahir va ser 25 d'abril. Ú actualitza quan té accés a internet i quan té temps.
Ovidi Montllor, alcoià. Va morir ja fa més de deu anys de càncer, amb només 53 anys.
Vaig pel carrer, i em creue amb molta gent. Gent que no sap qui és Ovidi. I em pareix una injustícia, perquè Ovidi, a més d'actor, ha sigut la veu. La veu que ha musicat alguns dels més bells poemes en la nostra llengua. I és una injustícia, que la gent no conega les nostres arrels, no se'ls ensenye a les escoles, qui som i d'on venim. No se'ls ensenye a estimar i a defensar la nostra llengua i la nostra cultura, com a mi em van ensenyar els meus pares.
A més de cantar, Ovidi va escriure poesia, va fer cinema, i va portar les seues cançons i les seues idees a l'estranger, quan ací el silenci s'imposava.
Ací us deixe un poema, que diu tot el que jo pense. Si canviem Alcoi per Burriana, el podria signar jo.
LA CANÇÓ DEL CANSAT
Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clara, per tant, per a tothom, la meua carta de naturalesa. No és miracle, ni és un mal son; m'ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar, també, que són covards, tots els qui obliden les arrels. Seran branca d'empelt en altres prats. I en la mort, rellogats dels estels.
És ben trist encara avui parlar, i posar al seu lloc una història. Fins ací ens heu fet arribar. De tan grossa raó, naix la glòria.
I torne a repetir: sóc alcoiá. Tinc senyera on blau no hi ha. Dic ben alt que parle català i ho faig a la manera de València.
I això es tot, i és res. Perquè 301 anys després la lluïta continua, i encara que als nostres cors, la batalla està guanyada, desgraciadament, la nostra veu cada volta s'escolta menys. sepultada pels megàfons feixistes que dominen València.
Tot allò que puga escriure ací sobre el viatge, no serà ni una millonèsima part d'especial com cada minut que vam passar a Mexic, així que he decidit no contar res, ni fer tampoc el típic resum.
El millor resum del viatge, és el testimoni gràfic que penjaré proximament, i sobretot, el record que jo guarde de les cares de felicitat que tots teniem en Cancun.
Perquè si, perquè els meus companys d'habitació, Mariangels, Laura, i Fatima, Pablo, David, Sempere, Àngela i Cesar, els borratxos industrials, els d'un curs menys, tots en general feien en Cancun cara de molta felicitat, d'estar disfrutant...
Va guanyar l'enquesta, el que va respondre que em posaria roig gamba, perquè la panxa perfecta, i follar he follat el doble del que folle en Espanya, així que una nina xoxona, per al que va respondre que em posaria roig gamba, pot passar a per ella quan vullga...
I us deixe un parell de jeroglífics de momentasos del viatge:
Per què quasi ens tiren de l'hotel? (By Nando)
En Mèxic no es beu cervesa, en Mèxic als autobusos es: (difícil, impossible quasi, si no has estat allí)
Conga, conga me gusta la milonga!!!
Cerraran la discoteca pero no la hemeroteca.
Baila el chitchen itza, el chitchen itza se baila así.
Jorge Drexler diu en una cançó, que tot és qüestió de lloc i de moment. El lloc, ara està clar que és la Riviera Maia, i he triat este moment, perquè amb un oceà pel mig, no cal demanar disculpes, ni donar explicacions...
Ahora que vivimos tan felices, leo en mis labios otra excusa, ignoras si se abren cicatrices, con esos andares tuyos de musa.
Inventas en invierno primaveras, adoro tu risa a carcajadas, poco sol llega a esta trinchera, espero impaciente tu llamada.
Rompes sin quererlo corazones idiotas, que no entienden nada, sueños, desvaríos, sinrazones, te quiero, aunque sea una cagada.
El viatge que el dimarts comencem, serà el principi del final.
El principi del final d'una etapa, d'uns anys, que amb els seus bons moments i amb els seus moments roïns seran inoblidables i irrepetibles.
A partir d'ahí escasos dos mesos, de fer allò que hem fet sempre, eixir, anar a classe, estudiar en la biblio, i no deixar de riure.
El futur, no sabem si serà millor o serà pitjor, però serà diferent.
Els tipets per Europa, ja han viscut eixe canvi, les seues vides, i sobretot les dels que porten més d'un any fora ja han canviat, però ara per a tots va canviar. La rutina que compartiem, l'anem a deixar de compartir, i cadascú tindrem unes ocupacions.
A partir del proper setembre, deixare'm de veure'ns tots els dies, alguns se'n aniran d'Erasmus, altres faran pràctiques en empresa, altres el projecte en el poli i jo no tinc ni idea del que vaig a fer.
Tinc ben clar, allò que segur que no faré, no deixaré que l'amistat que ha sorgit amb els meus companys de classe caiga en l'oblit, quan no estiga en l'estranger continuaré vivint a València, i em continuaré pegant bones festes. Però no tinc ni destí, ni idea d'on pararé a partir de setembre.
Però aquest principi del final va a ser espectacular, segur!!, perquè allò que Xavi Castillo no sabia és que "lo fi de lo món" comença en Cancun, a partir del dimecres que ve...
